Raimon, t’ho devia

2__raimon

Tothom sap qui és Raimon, i que fa poc va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És molt conegut, se n’ha parlat molt i, per tant, jo no puc aportar res de nou. Però he de dir-vos que m’ha fet molt i molt contenta que hagi guanyat aquest guardó! Se’l mereix, absolutament!

I, ja que hi som, us voldria explicar una història petiteta: quan vaig anar a dinar amb el nostre estimat cantautor. Aquí a Toronto. Curiós, oi?

L’octubre del 1995 Raimon va fer una gira per l’Amèrica del Nord i va venir a Toronto. Just quan no feia ni un parell de mesos que jo, per primera vegada, impartia classes de català, llavors a la Universitat de Toronto. I just una setmana abans de defensar la meva tesi doctoral. Us podeu imaginar com estava d’atabalada. I aleshores, un matí, em diuen que Raimon i la seva dona es passaran aquell dia pel departament per fer la coneixença dels professors de català. N’érem dos: l’eminent professor Gulsoy, el qual ensenyava un curs de doctorat, i aquella professora nova que encara no sabia ben bé per on anava i que, en aquell moment, se la menjaven els nervis, jo. La notícia no va fer altra cosa que augmentar el meu estat d’ansietat.

Coneixia en Raimon des que era petita. Val a dir que sabia qui era, a casa l’admiraven i vàrem tenir cançons d’ell de seguida que vam comprar un tocadiscs. Raimon era l’home del vent, del diguem no, de la veu que et mantenia quieta escoltant i et feia perdre l’alè. Raimon era una figura que respectaves, ell allà a dalt de l’escenari, tu sentint-lo amb la boca oberta. Raimon, definitivament, no era l’home que et ve a veure al despatx de la universitat, i menys en una universitat de Toronto. Jo, aŀlucinava.

Com que poc hi havia a fer al departament de la universitat (els altres professors, molt espanyols i carques, es van fer fonedissos en saber que vindria en Raimon), el professor Gulsoy va decidir que duríem en Raimon i l’Annalisa a dinar al Faculty Club de la universitat i després els faríem un petit tour pel nostre despatx. El professor Gulsoy ho va organitzar: ell els aniria a recollir a l’hotel i tots plegats ens trobaríem al Faculty Club.

En arribar al restaurant, oh, no, els altres ja hi eren! Vaig haver de travessar tot el gran menjador cap a la taula a l’altre extrem on hi havia asseguts el professor Gulsoy, l’Annalisa i l’home del diguem no. Com més m’hi apropava més difícil era caminar com aquell qui res. L’home del vent es va aixecar així que vaig arribar a la taula i em va donar la mà: “Hola, sóc en Raimon”, va dir amb un somriure, com si fos una persona a qui ningú no coneix. Em vaig relaxar de seguida.

Tant en Raimon com la seva dona eren senzills i simpàtics, un encant. Van saber que defensaria la tesi en uns dies i en vàrem estar parlant. Quan el cambrer ens va dur el vi i anàvem a brindar, el professor Gulsoy va dir: “Per al concert de demà”, però de seguida en Raimon va canviar el brindis: “No, per a la tesi de la Shaudin!” Sempre me’n recordaré. Qui ho sap, potser vaig aconseguir una bona defensa gràcies a en Raimon. És molt possible.

Ens vàrem estar hores parlant al restaurant. I qui més parlava era en Raimon ―és un conversador fantàstic―. Tenia històries i anècdotes per triar i remenar, totes molt divertides, i ho amania amb acudits que li havia explicat un dels músics que l’acompanyaven a la gira. Una de les històries que em van quedar més presents va ser la d’un viatge que varen fer ell, l’Annalisa, en Fuster i en Pla, cap a València en un 600 tot tronat. Ho explicava amb tanta gràcia que gairebé quéiem de la cadira de tant riure.

Després de dinar van fer la visita al nostre despatx i els vàrem acompanyar a cercar un taxi. Ens vam despedir a l’avinguda Spadina, a un pas de casa meva. Feia molt vent, aquest vent gelat típic de Toronto. L’Annalisa li va dir a en Raimon que es posés bé la bufanda que l’endemà tenia un concert ―ves de quines coses me’n recordo―. Ens vam estar una estona en una cantonada, tots quatre tremolant, fins a trobar un taxi. Tinc la imatge com si fos d’ara mateix. Una abraçada molt sentida, uns petonets i un adèu amb cara de fred. Mai més m’he trobat aquest gran cantautor, però aquell va ser un dia que recordaré amb emoció per sempre més, el dia que vaig conèixer l’home del diguem no, el nostre estimat Raimon.

I aquí teniu una cançó d’en Raimon (lletra i música) que m’agrada molt i, per alguna raó, és una de les preferides dels meus estudiants (molts em diuen: “torna-la a posar”).

T’ho devia

Quan quedes sol,
cançons d’hivern
com un vent vell
per la finestra sents.

Per la finestra sents
com entra al cor,
com un vent vell,
un oblit dolç.

Un oblit dolç
a vora el foc,
quan quedes sol
contra el record.

I és el record
contra l’oblit
que ho omple tot
quan quedes sol.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Països Catalans i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

40 respostes a Raimon, t’ho devia

  1. Maria ha dit:

    Una historia preciosa y tu manera fantástica de contarla todavía más.
    Me alegro vayas superando la enfermedad. Ya leí anoche que trabajas en un departamento de luchadoras.
    Gracias por el esfuerzo de contarnos esta historia
    Un abrazo

    • Moltes gràcies, María. Veig que has estat la primera a comentar aquest post, molt aviat al matí per tu. Si que ets matinera, caram! Jo potser sóc lluitadora, no ho sé, però sempre m’ha costat molt llevar-me aviat, em fa una mandra!
      Una forta abraçada!

  2. ancbdn6 ha dit:

    Gràcies, Shaudin!! No la coneixia i m’ha semblat deliciosa.
    La vida et dóna poques oportunitats de conèixer gent tan fantàstica. Vas tenir moltíssima sort.

  3. Benvolguda Shaudin, ahir si haguessis estat a Tarragona t’hauries emocionat. Trobada de l’ANC, ple a vesar. Aquesta vegada guanyarem. El moment mes emocionant: el llar aplaudiment al col·lectiu “Sumate”…explica als teus alumnes què és això.
    Cordialment teu JM

    • Estimat Josep M., sempre em fa contenta saber de tu (estava pensant en escriure’t perquè feia temps que sabia res). De segur que m’hauria emocionat perquè fins i tot amb la distància m’emociono. Conec Sumate i els meus estudiants també, els en vaig parlar fa mesos (ja veus que estic al dia).
      Una forta abraçada!

  4. Teresa ha dit:

    Gràcies Shaud per regalar-nos records tant entranyables.
    Això vol dir que ja estàs millor? Ho celebro molt
    Una abraçadeta de cotó fluix

  5. Teresa ha dit:

    Perdona Shaudin, he escrit el teu nom malament…ai! em meu cap.

  6. Jordi Canals ha dit:

    Celebro molt que et trobis millor Shaudin. No tothom ha tingut el privilegi de xerrar amb Raimon. Gràcies per haver compartir amb nosaltres aquells moments tan entranyables. Ara també t’agradaria viure de prop el procés català. Anem mirant endavant amb molta il.lusió i esperança.
    Una abraçada!!!!

  7. Frederic Miralles ha dit:

    Moltes gracies per explicarnos aquesta anecdota!

  8. Quina meravella d’història. Jo l’he vist actuar i també en persona, a les mítiques Festes de Treball. No cal dir com m’agrada i com l’admiro. Igual que a l’eminent professor Gulsoy. Una abraçada, Potato.

  9. Tura ha dit:

    M’has emocionat amb el teu escrit…gràcies Shaudin, pel homenatge que, amb el teu post, has fet al Raimon! Aquest home s’ho mereix! Veig que estàs millor, amb ganes d’escriure…me’n alegro, et trobàvem a faltar. Molts petons bonica i cuida’t!

  10. Gemma Colomé ha dit:

    Quina vivència més maca i sobretot molt viscuda. Per que no l’hi fas arribar? Com un record. Segurament l’hi faria gràcia.

  11. Rosa Nebot ha dit:

    Tantes vegades com l’he escoltat i l’he vist actuar i mai no he tingut l’ocasió de parlar-hi, i això que convivíem a la mateixa ciutat. Ves per on tu, que hi vius tan lluny, vas i te’l trobes. Ui, quina enveja…

    • Sí, va ser ben estrany, Rosa, haver fet la seva coneixença a Toronto. Jo vaig viure molts anys a Barcelona i tampoc mai no vaig poder parlar amb ell ni res que s’hi assembli, i, ves per on, ens vàrem conèixer al Canadà. La vida té coses ben curioses.
      Molts petons, estimada!

  12. Shaudin,

    Jo l’any 95 vivia a tocar de San Francisco i en aquesta mateixa gira que tu dius, vaig poder anar a un concert d’en Raimon a Berkley, on després el vaig conèixer. També hi anava en Baltasar Porcel.

    • Quina casualitat, David! I que curiós, oi, que el vàrem conèixer a l’Amèrica del Nord? Jo a en Baltasar Porcel no l’he conegut, però per Toronto han passat un munt d’altra gent coneguda. Tanmateix, la trobada amb en Raimon va ser la més especial. Una abraçada!

  13. Jesús (Xess)- ha dit:

    Caram, no sé pq ha sortit el meu comentari amb el nick de l’Assemblea.
    A mi tb m’hauria encantat trobar-te a Tarragona, hauries gaudit tant…

  14. Dolors ha dit:

    M’encanta Raimon i l’admiro. Estic contenta que li hagin donat el premi.
    Què bé el brindis que et va dedicar 🙂
    Una abraçada, Shaudin

  15. Carme Luis Tatjé ha dit:

    Quin record, tan i tan macu Shaudin. Sempre he seguit en Raimon, i l’he vist tans cops com ha vingut a Manresa. Ell va ser , qui ens va obrir el ulls en aquells anys grisos; quins tips de plorar en escoltar les seves cançons. Tinc molt present un concert al teatre Kursal de Manresa, i els grisos a fora el carrer, quina euforia teniem, a les hores si que estavem tot units, temps inolvidables.
    M’agradat moltissim els teu post, quan l’he vist, he vingut deseguida aqui, no me n’he pogut estar.
    Una fortissima abraçade!!

  16. Ester Camps ha dit:

    Hola Shaudin.
    Es un plaer comprobar que estas millor, és normal que estic una mica debil, aquest virus son molt forts.
    Ostres, a mi sempra m’ha agradat en Raimón, es igual que un meu tiet que m’estimava molt i un maleit atac de cor se’l van endur molt jove, m’has deixat sense paraules, com quasive sempre, ets meravellosa nina, un gran homenatge per un gran home, un privilegi gaudir durant un moment d’en Raimon.
    Una inmensa abraçada i petons.

  17. Remei Turro ha dit:

    Saps xq et vas calmar??
    fácil!
    la seva mirada et feia sentir com a casa…
    i sabies q hi podies confiar!!
    Vare-ho gaudir els 4 … !!
    Aixó es una mega persona
    Molt rebe Sh
    ptns

  18. pereeldigne ha dit:

    Entenc perfectament l’emoció que expresses perquè els qui hem tingut una relació més o menys estret amb artistes, en el meu cas, escriptores i escriptors, a part de créixer com a persones, saps que és un privilegi que poques persones tenen i per això ets conscient que cal aprofitar-ho per tal de poder-ho transmetre a d’altres. Per a mi el cas més impactant va ser conèixer el Miquel Martí i Pol fins esdevenir-ne amic i això em va servir per motivar al meu alumnat que feia batxillerat, anar a casa seva diverses vegades, dedicar-li una plaça al meu poble i fer-li un gran homenatge amb la seva presència. És molt bo que les experiències que ens passin, tinguin un trasllat a fora de cadascun i per tant trobo molt interessant la narració de la Shaudin.

    Salutacions a tothom.

    Joan Rubiralta

  19. montse bonillo ha dit:

    Ets una gran afortunada, Shaudin. Has pogut coneixer, estar a prop i compartir una estona amb un dels grans de les lletres catalanes. Vas poder plasmar el moment? Sino, sería genial k, ara k x fi, ha estat reconegut x els seus compatriotes, poguessis tornar-lo a veure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s