Raimon, t’ho devia

Tothom sap qui és Raimon, i que fa poc va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És molt conegut, se n’ha parlat molt i, per tant, jo no puc aportar res de nou. Però he de dir-vos que m’ha fet molt i molt contenta que hagi guanyat aquest guardó! Se’l mereix, absolutament!

I, ja que hi som, us voldria explicar una història petiteta: quan vaig anar a dinar amb el nostre estimat cantautor. Aquí a Toronto. Curiós, oi?

L’octubre del 1995 Raimon va fer una gira per l’Amèrica del Nord i va venir a Toronto. Just quan no feia ni un parell de mesos que jo, per primera vegada, impartia classes de català, llavors a la Universitat de Toronto. I just una setmana abans de defensar la meva tesi doctoral. Us podeu imaginar com estava d’atabalada. I aleshores, un matí, em diuen que Raimon i la seva dona es passaran aquell dia pel departament per fer la coneixença dels professors de català. N’érem dos: l’eminent professor Gulsoy, el qual ensenyava un curs de doctorat, i aquella professora nova que encara no sabia ben bé per on anava i que, en aquell moment, se la menjaven els nervis, jo. La notícia no va fer altra cosa que augmentar el meu estat d’ansietat.

Coneixia en Raimon des que era petita. Val a dir que sabia qui era, a casa l’admiraven i vàrem tenir cançons d’ell de seguida que vam comprar un tocadiscs. Raimon era l’home del vent, del diguem no, de la veu que et mantenia quieta escoltant i et feia perdre l’alè. Raimon era una figura que respectaves, ell allà a dalt de l’escenari, tu sentint-lo amb la boca oberta. Raimon, definitivament, no era l’home que et ve a veure al despatx de la universitat, i menys en una universitat de Toronto. Jo, aŀlucinava.

Com que poc hi havia a fer al departament de la universitat (els altres professors, molt espanyols i carques, es van fer fonedissos en saber que vindria en Raimon), el professor Gulsoy va decidir que duríem en Raimon i l’Annalisa a dinar al Faculty Club de la universitat i després els faríem un petit tour pel nostre despatx. El professor Gulsoy ho va organitzar: ell els aniria a recollir a l’hotel i tots plegats ens trobaríem al Faculty Club.

En arribar al restaurant, oh, no, els altres ja hi eren! Vaig haver de travessar tot el gran menjador cap a la taula a l’altre extrem on hi havia asseguts el professor Gulsoy, l’Annalisa i l’home del diguem no. Com més m’hi apropava més difícil era caminar com aquell qui res. L’home del vent es va aixecar així que vaig arribar a la taula i em va donar la mà: “Hola, sóc en Raimon”, va dir amb un somriure, com si fos una persona a qui ningú no coneix. Em vaig relaxar de seguida.

Tant en Raimon com la seva dona eren senzills i simpàtics, un encant. Van saber que defensaria la tesi en uns dies i en vàrem estar parlant. Quan el cambrer ens va dur el vi i anàvem a brindar, el professor Gulsoy va dir: “Per al concert de demà”, però de seguida en Raimon va canviar el brindis: “No, per a la tesi de la Shaudin!” Sempre me’n recordaré. Qui ho sap, potser vaig aconseguir una bona defensa gràcies a en Raimon. És molt possible.

Ens vàrem estar hores parlant al restaurant. I qui més parlava era en Raimon ―és un conversador fantàstic―. Tenia històries i anècdotes per triar i remenar, totes molt divertides, i ho amania amb acudits que li havia explicat un dels músics que l’acompanyaven a la gira. Una de les històries que em van quedar més presents va ser la d’un viatge que varen fer ell, l’Annalisa, en Fuster i en Pla, cap a València en un 600 tot tronat. Ho explicava amb tanta gràcia que gairebé quéiem de la cadira de tant riure.

Després de dinar van fer la visita al nostre despatx i els vàrem acompanyar a cercar un taxi. Ens vam despedir a l’avinguda Spadina, a un pas de casa meva. Feia molt vent, aquest vent gelat típic de Toronto. L’Annalisa li va dir a en Raimon que es posés bé la bufanda que l’endemà tenia un concert ―ves de quines coses me’n recordo―. Ens vam estar una estona en una cantonada, tots quatre tremolant, fins a trobar un taxi. Tinc la imatge com si fos d’ara mateix. Una abraçada molt sentida, uns petonets i un adèu amb cara de fred. Mai més m’he trobat aquest gran cantautor, però aquell va ser un dia que recordaré amb emoció per sempre més, el dia que vaig conèixer l’home del diguem no, el nostre estimat Raimon.

I aquí teniu una cançó d’en Raimon (lletra i música) que m’agrada molt i, per alguna raó, és una de les preferides dels meus estudiants (molts em diuen: “torna-la a posar”).

T’ho devia

Quan quedes sol,
cançons d’hivern
com un vent vell
per la finestra sents.

Per la finestra sents
com entra al cor,
com un vent vell,
un oblit dolç.

Un oblit dolç
a vora el foc,
quan quedes sol
contra el record.

I és el record
contra l’oblit
que ho omple tot
quan quedes sol.