El meu Jesus Christ Superstar

Fa molts i molts anys, quan vivia a Barcelona, vaig aconseguir feina de professora de gimnàstica en un institut de l’Hospitalet, mentre la professora regular estava embarassada. Havia d’ensenyar un munt de classes per a les noies de l’institut. Amb mi se’ls va acabar fer exercicis molt avorrits, repetitius i sense cap gràcia ―el que havien fet amb l’altra professora (de la secció femenina, uf!)―. Vaig preparar les noies i, aleshores, vaig introduir les verticals, els salts sobre el cavall, etcètera. S’ho passaven molt bé. Tanmateix, tot i que jo havia fet força gimnàstica esportiva, era ballarina per damunt de tot, així que també vaig introduir la dansa de jazz a les classes. Les estudiants mai no havien tingut classes com aquelles.

Durant les festes de Nadal d’aquell any vaig anar a Londres amb una cosina. Mentre érem allí vam veure la peŀlícula musical del director canadenc Norman Jewison i estrenada feia poc: Jesus Christ Superstar. Em va entusiasmar. Tant, que en tornar a Barcelona no feia altra cosa que posar el disc, que havia comprat a Londres, amb la banda sonora de la peŀlícula. I un dia, mesos després, vaig tenir una idea: i si preparava les noies de l’institut per fer una representació de Jesus Christ Superstar? Tota la peŀlícula. Evidentment no podien cantar en anglès, però si podien actuar, ballar i fer que cantaven (moure els llavis com es fa ara amb els lipdubs). Els vaig preguntar si els agradaria i la resposta va ser un sí amb gran vehemència. Bé, ara només quedava convèncer l’institut per representar una obra que, en aquell moment, estava censurada a Espanya.

Vaig convèncer el director ―era tot el que em calia― amb la història de que fariem un musical. L’home ni es va fixar gaire en el que li deia, només em va mirar un moment, un xic estranyat, quan li vaig dir que necessitàvem fer el musical al camp de bàsquet. I tant que el necessitava! Hi havien de cabre cap a 100 noies actuant. Nombroses alumnes es van presentar per fer de Maria Magdalena, Judes… Ah, Judes! A la peŀlícula era fantàstic i tenia un paper primordial, per tant havia d’estar ben segura de quina noia triava. En trobaria una de prou bona? Doncs sí, la vaig trobar. Allí, al gimnàs, una de les estudiants va fer-me una actuació de prova magnífica. També van resultar molt bones les que vaig escollir per Jesús, els dotze apòstols, els fariseus… Pel que feia a Ponci Pilat, no vaig provar ningú. Jo faria de Pilat.

Vàrem assajar durant unes quantes setmanes i no sabia si ens en sortiríem. Es tractava de sincronitzar 111 persones (amb mi), i no solament els papers principals sinó també els grups de noies que havien de fer diversos balls totes alhora. Em passava les nits fent coreografies.

El dia de juny que estrenàvem el musical va fer sol ―la meva procupació principal era que no se li acudís ploure―. Totes les estudiants estaven preparades amb el vestuari que s’havien empescat: pantalons tallats, samarretes, una pluma d’indi americà, barbes i capes els fariseus. Tot molt senzill, com a l’obra original. Les grades del camp de bàsquet es van omplir de gent (famílies i professorat), molta i molta gent a qui va asseure unes noies que s’ocupaven d’això; tot estava ben estudiat. Jo havia llogat una perruca amb el cabell curt i també una capa vermella ―primer ningú no em va reconèixer― i confiant que tothom sabria què havia de fer sense les meves intruccions, em vaig ficar dins el paper de Pilat. I sí, tothom va saber què havia de fer; ni una sola noia no es va equivocar en cap moment, ni amb la dansa ni amb l’actuació amb el lipdub ni amb res. Va ser un miracle. En acabar, el públic aŀlucinava; mai no s’havia representat res semblant en un institut. I, per cert, ningú no s’havia assabentat que aquella obra, de fet, encara estava prohibida al país. Podem dir, doncs, que Jesus Christ Superstar es va representar per primera vegada a l’Estat espanyol en un institut de Catalunya, per estudiants de l’institut i dirigit per la Shaudin.

JesusChrist Superstar (2)

M’agradaria molt tenir un vídeo d’aquella representació o, si més no, una pila de bones fotografies, però només en tinc unes poques que no mostren gens bé com de fantàstiques van ser aquelles noietes.

JesusChrist Superstar(5)

JesusChrist Superstar(6)

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

45 respostes a El meu Jesus Christ Superstar

  1. María ha dit:

    Me ha encantado tu historia. Queda claro que toda la vida has puesto entusiasmo y muchas horas en todo lo que haces.
    Como somos de la misma generación, yo también vi esta obra en Londres. Fue un impacto, sobre todo teniendo en cuenta que había ido a un colegio de monjas.
    Me alegra encontrarme tus textos cuando abro el ordenador el fin de semana.
    Un abrazo

    • Gràcies, María. Quan m’agrada una cosa, sí, hi poso molt d’entusiasme, i en aquella època, a més, tenia molta energia, cosa que no tinc ara.
      Quina casualitat que tu també veiessis la peŀlícula a Londres! Jo la vaig veure durant les festes de Nadal d l’any 1973. No vam pas coincidir? És una peŀlícula que impacta i especialment impactava en aquella època.
      Que contenta estic amb el que em dius! Una forta abraçada!

      • María ha dit:

        Teniendo en cuenta que me parece que nacimos el mismo año y las ganas que teníamos de libertad, no me extraña que las dos fuésemos a Londres más o menos en la misma época. Fui a ver varias películas prohibidas aquí y librerías con material también prohibido. Imagino que vivimos experiencias similares. Bueno…. lo de bailar no porque a mi se me da fatal jajaja
        Un abrazo

  2. LLuïsa ha dit:

    vas ser una pionera i amb pocs recursos vas fer molt bona feina. felicitats Shaudin

  3. Jordi Canals ha dit:

    Una història interessant com tot el que tu espliques. Gràcies Shuadin!
    Avui cercant poemes he descobert a:
    Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès.
    La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del Comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres [canadencs] més grans escriptors de ficció contemporanis”, o, com diu Cynthia Ozick, “el nostre Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern” i el Premi Booker del 2009.
    T’he copiat el que he penjat al meu mur acompanyant a una de les seves poesies.
    Una abraçada!

  4. Gemma Colomé ha dit:

    Mare de déu, quin goig i quins records més macos que guardes. Has pensa que potser, si ho fem corre pot arribar a alguna noia d’aquelles ???? Seria molt i molt especial !! Felicitats de nou mossa.

  5. Dolors ha dit:

    ets una pionera Superstar 🙂

  6. Teresa ha dit:

    Shaudin, a mi també em va marcar molt aquesta obra! Vaig veure la pel·lícula -encara no en deixaven viatjar!!- i em va impactar. Em van regalar l’LP i escoltava les cançons fins que me les vaig aprendre de memòria…. Després a l’institut les cantàvem i representàvem….Quins records! Gràcies per compartir la teva experiència!

  7. M. Dolores Serrano Acosta ha dit:

    Hola Shaudin ¡¡

    Soy una de aquellas noietas. Soy M. Dolores Serrano , me llamaban Doly (morena, pelo largo)
    Que ilusión que entre tus recuerdos esté éste ¡¡

    No sabes cuantas veces los recordamos. Desde luego, fue algo importante en nuestras vidas, también,como tu dices, trasgresor, sabíamos que estaba prohibido (viviamos en una dictadura y aunque jóvenes, algunas eramos conscientes)

    Algunas nos seguimos viendo, incluso somos amigas desde entonces ¡más de 30 años ¡

    A mí ha llegado a través de Maribel Monfort y yo lo he estado reenviando.

    Todas dicen lo mismo…..

    Nos has hecho feliz con tu recuerdo ¡gracias¡

    Buscaremos fotos, estaremos en contacto,

    Una abraçada,

    • Doly! Wow! Primer, en veure M. Dolores Serrano no hi he caigut, però amb Doly de seguida he sabut qui eres. Ostres, si tu després vas ser també part de Luak! Em sembla que a Jesus Christ Superstar feies de fariseu, oi? És difícil reconèixer-te amb barba, hahaha.
      Algunes sabíeu que la peŀlícula estava prohibida, però els professors de l’institut no en tenien ni idea, per això la cosa va anar endavant. Si ho van descobrir després, mai no me’n van dir res.
      La Maribel és amb l’única que he tingut contacte, amb el facebook, per això li vaig enviar l’enllaç. També amb dos dels nois de Luak. Si algunes esteu al facebook ens podríem connectar.
      M’ha fet molt i molt contenta retrobar-te! Petons!!!

  8. Tura ha dit:

    Avançada al temps! Caram Shaudin, ets un comodin, serveixes per tot! M’agrada molt la història que explicas, un records molt bonics que, a vegades, ajuden a viure!
    Molts petons! ❤

    • Servia, no “serveixo”, Tura; no servia per tot però sí per diverses coses. Ara, de dansa res. La fibromiàlgia, la feina i els anys no m’ho permeten. Ara bé, continua agradant-me moltíssim!!!!!!!!!!!!!!!
      Tens molta raó, i tant que ajuden a viure!
      Una forta abraçada!

  9. Pons ha dit:

    Uuhhhh tota una pionera 😀

  10. jmsalva ha dit:

    Tota una pionera i amb pocs recursos vas estrenar una obra prohibida, m’ha agradat la història

  11. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Per fi, ha arribat el moment. Sento el retard, però ja saps com vaig de feina. Aquest post m’arriba a l’ànima, com ja saps. Ja n’havíem parlat, fins i tot en persona quan vas ser a Catalunya fa dos estius.
    Jesucrist Superstar és per a mi un dels més vius records de l’adolescència. La música continua agradant-me com el primer dia i l’escolto molt sovint. La pel·lícula també. Les cançons me les sé totes de memòria, en anglès. L’he escoltat milers i milers de vegades. La trobo superba, magistral. I el missatge que vehicula, al marge de creences religioses, el missatge d’amor i d’amistat, m’encanta. I va ser tan sorprenent, tan agosarada en el seu temps. Oooooh!
    Quan la van estrenar a Barcelona, jo devia tenir 15 o 16 anys. Vaig anar a veure-la amb la meva amiga Cristina, que llavors érem inseparables. I em va agradar tant, que vaig anar captant acompanyants a tort i a dret per tal de tornar-hi. El següent va ser el meu germà Jordi. Ho fèiem sovint això d’anar al cine junts. I hi vam anar. Després, amb el meu pare. I, finalment, amb la meva mare. 4 cops seguits, amb pocs dies de diferència.
    Anys després la van reposar un estiu i hi vaig tornar, amb el Manel. Per tant, l’he vist 5 cops al cine. I incomptables vegades en DVD.
    La teva iniciativa em sembla fabulosa. I he llegit que has contactat amb algunes de les “actrius”.
    Quins temps, aquells. I que bonic poder, gràcies a les xarxes, poder tornar a compartir les vivències.
    Moltes moltes gràcies, Potatito.

    • Potato! Quin comentari més bonic! Sí que en vàrem parlar, però vam parlar de tantes coses que no recordo què vam comentar d’aquest tema. Com et pots imaginar jo també em sé les cançons de memòria, així que ja podem fer un duet, hahaha. Sobre la peŀlícula, a mi un aspecte que em va sorprendre i encantar quan la vaig veure per primera vegada, i encara m’encanta, és la metaficció (llavors no sabia que s’anomenava així, però). Pel que fa al que expliques d’anar a veure la mateixa peŀlícula amb poca diferència de dies i amb gent diferent, ho feia cada cop que n’hi havia alguna que m’agradava molt. I, sííí, aquest escrit ha fet que retrobés apòstols, fariseus…, hahaha, ja ens hem posat en contacte. Petons, petons, petons!

  12. Carme Tamayo ha dit:

    Shaudin,
    No saps com m’ha emocionat llegir aquesta història, en la qual vaig participar amb moltíssim il·lusió (feia d’apòstol), m’he pogut reconèixer en una de les fotos.
    Pots estar segura de que per a totes nosaltres va haver-hi a l’institut un abans i un desprès del Jesus Crhist Superstar.
    Moltes gràcies per haver-ho fet possible.
    Una forta abraçada

    • Una altra noia de Jesus Christ Superstar que apareix aquí! Quina iŀlusió! El teu nom el recordo bé, però no puc posar el nom a una cara. On ets a les fotografies? I, per cert, no ets pas al Facebook? M’agradaria estar connectada amb tu. Petons!

      • Carme Tamayo ha dit:

        Ja estic al Facebook! A les fotos crec que soc la del costat de la que porta una ploma al cap (a la seva esquerra) i a la foto del ball estic darrera entre les dues que surten en diagonal en primer pla. 🙂

        • Ara ja sé qui ets! Però, Carme, no sé que ha passat. Em vas demanar amistat fa uns dies al facebook, vaig acceptar, et vaig veure, tot bé, però ara no et trobo. Que t’has esborrat? Poso el teu nom al facebook i em diuen que no hi ets.

  13. José Romero ha dit:

    Sahudin,
    Desde que te despedimos (debía correr el año 1978) porque te fuiste a Canadá, no había vuelto a saber de ti y no sabes lo que me ha emocionado el recibir el link de tu bloc. Yo soy José el amigo de Alfonso ( quien vivía en la calle Brusi ) que andábamos por ahí haciendo de fotógrafos.
    Ahora mismo estoy recordando y puedes creer que a pesar de los más de 35 años que han pasado puedo recordar tu voz. Un beso!

    • Ei, quina sorpresa, José! Et recordo molt bé ―un dels dos fotografs―. Me’n vaig anar al Canadà l’octubre de l’any 1977. Encara fas fotografies? Vius a Barcelona? Ets al facebook (ho pregunto a tothom que vaig trobant per estar en contacte)? Molts petons!

  14. gemma ha dit:

    Hola Shaudin!
    Soy Gemma Edo y en JCS creo que hacía de pueblo, la verda es que no lo recuerdo (mi memoria es de pez), después en la obra que hicimos basándonos en “Un mundo feliz” de Huxley hice papel de Gilda. No sabes cuantas veces he pensado en tí y que sería de tu vida!. Me alegra encontrarte y también saber que tu corazón catalán late al ritmo de estelada.
    Un beso y seguimos en contacto.

  15. Empar Pérez ha dit:

    Hola Shaudin!
    Dons jo tambè hi vaig participar!!!! Com que això de ballar no ha estat mai el meu fort, dons vaig tenir el paper d’Annàs, tota xula amb la meva barba.M’ha fet molta gràcia trobar-me a la foto al costat de la Loli Molina (Caifàs)!. Estic molt emocionada d’haver reviscut una época en que erem petites i viviem en un món gris i tristot, amb profes de gimnàstica, “politica” i “hogar” , la cara més lletja del franquisme, de la secció femenina i tot el que supossava.
    La teva presencia al insti va estar una alenada de llibertat: la nova profe de gimnàstica no s’en fumía de les nenes taloses, era amable amb tothom, ens planteja fer un musical , i a sobre, en anglès , que guai!!!!!
    Tot el procés va estar molt divertit, il.lusionant i va suposar un canvi en la forma de veure el món per moltes nenes.T’ho agrairé sempre.Un petó molt fort

  16. Tura Nogareda ha dit:

    Segueixo pensant que ets única!

  17. Jordi Canals ha dit:

    Una vegada més Shaudin. Enhorabona per la teva trajectòria admirable i digna d’admiració.
    Una abraçada!

  18. Jordi Canals ha dit:

    Una reacció emocional m’ha fet caure en una imperdonable reiteració en el text del meu comentari anterior. Sento l’error!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s