El meu Jesus Christ Superstar

Fa molts i molts anys, quan vivia a Barcelona, vaig aconseguir feina de professora de gimnàstica en un institut de l’Hospitalet, mentre la professora regular estava embarassada. Havia d’ensenyar un munt de classes per a les noies de l’institut. Amb mi se’ls va acabar fer exercicis molt avorrits, repetitius i sense cap gràcia ―el que havien fet amb l’altra professora (de la secció femenina, uf!)―. Vaig preparar les noies i, aleshores, vaig introduir les verticals, els salts sobre el cavall, etcètera. S’ho passaven molt bé. Tanmateix, tot i que jo havia fet força gimnàstica esportiva, era ballarina per damunt de tot, així que també vaig introduir la dansa de jazz a les classes. Les estudiants mai no havien tingut classes com aquelles.

Durant les festes de Nadal d’aquell any vaig anar a Londres amb una cosina. Mentre érem allí vam veure la peŀlícula musical del director canadenc Norman Jewison i estrenada feia poc: Jesus Christ Superstar. Em va entusiasmar. Tant, que en tornar a Barcelona no feia altra cosa que posar el disc, que havia comprat a Londres, amb la banda sonora de la peŀlícula. I un dia, mesos després, vaig tenir una idea: i si preparava les noies de l’institut per fer una representació de Jesus Christ Superstar? Tota la peŀlícula. Evidentment no podien cantar en anglès, però sí podien actuar, ballar i fer que cantaven (moure els llavis com es fa ara amb els lipdubs). Els vaig preguntar si els agradaria i la resposta va ser un sí amb gran vehemència. Bé, ara només quedava convèncer l’institut per representar una obra que, en aquell moment, estava censurada a Espanya.

Vaig convèncer el director ―era tot el que em calia― amb la història de que fariem un musical. L’home ni es va fixar gaire en el que li deia, només em va mirar un moment, un xic estranyat, quan li vaig dir que necessitàvem fer el musical al camp de bàsquet. I tant que el necessitava! Hi havien de cabre cap a 100 noies actuant. Nombroses alumnes es van presentar per fer de Maria Magdalena, Judes… Ah, Judes! A la peŀlícula era fantàstic i tenia un paper primordial, per tant havia d’estar ben segura de quina noia triava. En trobaria una de prou bona? Doncs sí, la vaig trobar. Allí, al gimnàs, una de les estudiants va fer-me una actuació de prova magnífica. També van resultar molt bones les que vaig escollir per Jesús, els dotze apòstols, els fariseus… Pel que feia a Ponci Pilat, no vaig provar ningú. Jo faria de Pilat.

Vàrem assajar durant unes quantes setmanes i no sabia si ens en sortiríem. Es tractava de sincronitzar 111 persones (amb mi), i no solament els papers principals sinó també els grups de noies que havien de fer diversos balls totes alhora. Em passava les nits fent coreografies.

El dia de juny que estrenàvem el musical va fer sol ―la meva procupació principal era que no se li acudís ploure―. Totes les estudiants estaven preparades amb el vestuari que s’havien empescat: pantalons tallats, samarretes, una pluma d’indi americà, barbes i capes els fariseus. Tot molt senzill, com a l’obra original. Les grades del camp de bàsquet es van omplir de gent (famílies i professorat), molta i molta gent a qui va asseure unes noies que s’ocupaven d’això; tot estava ben estudiat. Jo havia llogat una perruca amb el cabell curt i també una capa vermella ―primer ningú no em va reconèixer― i confiant que tothom sabria què havia de fer sense les meves instruccions, em vaig ficar dins el paper de Pilat. I sí, tothom va saber què havia de fer; ni una sola noia no es va equivocar en cap moment, ni amb la dansa ni amb l’actuació amb el lipdub ni amb res. Va ser un miracle. En acabar, el públic aŀlucinava; mai no s’havia representat res semblant en un institut. I, per cert, ningú no s’havia assabentat que aquella obra, de fet, encara estava prohibida al país. Podem dir, doncs, que Jesus Christ Superstar es va representar per primera vegada a l’Estat espanyol en un institut de Catalunya, per estudiants de l’institut i dirigit per la Shaudin.

M’agradaria molt tenir un vídeo d’aquella representació o, si més no, una pila de bones fotografies, però només en tinc unes poques que no mostren gens bé com de fantàstiques van ser aquelles noietes.

—