Llibres censurats

Com que l’últim escrit del bloc us va interessar força (i sorprendre), continuo amb el tema de llibres censurats. Espero sortir-me’n i que no resulti massa llarg.

La història és plena de casos de llibres prohibits, odiats i fins i tot cremats. Tothom ho sap. Les raons en el passat foren diverses i avui en dia també n’hi ha de tots colors. El llibre més censurat a través de la història ha estat la Biblia ―fins i tot el nostre rei En Jaume va instaurar la Inquisició en el seu regne (una de les moltes inquisicions medievals) per tal d’evitar la versió vernacle de la Biblia―. Però l’afer de prohibir i destruir llibres ve d’abans i ha continuat al llarg dels anys. La llista de les prohibicions és gairebé inacabable i inclou països de tot el món. Heus aquí un cas força antic i notable: entre els anys 246 i 221 aC l’emperador Qin Shi Huang, o Zheng, de l’Estat de Qin, després d’unificar Xina va decretar cremar tots els llibres de filosofia i d’història (i de passada 460 homes erudits), entre altres raons perquè la història podia servir per criticar el present. D’altres exemples: la biblioteca de Nalanda, de gran renom per emmagatzemar tot el coneixement budista i hindú va ser cremada pels musulmans l’any 1193 ―hi havia tants llibres que va cremar durant mesos―. També la biblioteca de Bagdad va ser destruïda, l’any 1258, en aquest cas pels mongols ―diuen que el riu Tigris va transcórrer ben negre durant sis mesos per la tinta dels llibres cremats―. I a l’altra banda de l’Atlàntic els còdex asteques i els llibres sagrats maies no van sortir gens ben parats amb l’arribada dels espanyols perquè cap a la foguera van anar. Si saltem al segle XX, ja ho sabem: fogueres de llibres amb els nazis, fogueres de llibres amb els franquistes (recordem la biblioteca de Pompeu Fabra), fogueres de llibres a la Unió Soviètica. I al segle XXI, increïble, fogueres de llibres de Harry Potter als Estats Units. No sé si cap país s’escapa de les fogueres de llibres, em sembla que no. I quan no arriben a les fogueres, els pobres llibres són proscrits.

Avui en dia als Estats Units, deixant de banda les noveŀles juvenils cremades pels fanàtics religiosos, les proscripcions de llibres tenen un procés força complex. Segons el First Amendment de la seva Constitució, el Congrés no pot fer cap llei que redueixi la llibertat d’expressió o que vulneri la llibertat de premsa. Com s’ho fan doncs per censurar tants llibres a les escoles i a les biblioteques públiques? Bé, el govern no els prohibeix, no ho pot fer perquè el First Amendment ho deixa ben clar. Per tant, no és el govern. Amb els pares n’hi ha prou. El procés és el següent: uns pares van a l’escola o a una biblioteca i demanen que un llibre determinat es prohibeixi per la raó que sigui però sempre perquè hi han vist alguna cosa nociva per als joves. Aleshores, vinga, reunions i discussions amunt i avall. Si l’escola o la biblioteca decideixen que no hi ha una raó vàlida per proscriure el llibre, els pares poden apeŀlar a la cort. Un embolic. Per això moltes escoles ja comencen per no tenir certs llibres i així evitar-se problemes. I com que la censura de llibres va per districtes escolars, ens podem trobar que diferents llibres estan prohibits a les escoles de diferents Estats ―tot i que alguns solen coincidir. Aquí en teniu uns quants dels més proscrits: Les aventures de Huckleberry Finn, Les aventures de Tom Sawyer, la saga Harry Potter, la trilogia de Philip Pullman, Matar un rossinyol, El diari d’Anna Frank (massa depriment i pornografic), Winnie-the Pooh, James and the Giant Peach de Roald Dahl, Charlotte’s Web…

Us passo un vídeo sobre la censura de llibres juvenils (aquí).

En el passat, i encara avui en dia en alguns països (Estats Units, Aràbia Saudita, Xina…), la raó principal per cremar o censurar llibres solia ser per qüestions de religió o per preservar una autocràcia. Ara ens trobem amb una raó nova: la correcció política. Ja vaig explicar l’altre dia el cas del Regne Unit i Winnie-the-Pooh (no volien insultar els musulmans), però aquesta mena de censures cada dia que passa són més corrents. El Canadà n’és un exemple. Aquí quan es censura o s’intenta censurar un llibre tampoc té res a veure amb el govern (el govern canadenc no censura llibres), però els pares es poden queixar o les escoles decideixen treure un llibre perquè pot molestar. El cas de Les aventures de Huckleberry Finn s’inclou amb aquests darrers ―no es troba a les biblioteques de les escoles perquè surt la paraula “nigger” (un mot pejoratiu per anomenar els negres) i tant és que la paraula només surti 5 vegades i dins de diàlegs que expressen la parla de l’época, i que això mateix se’ls podria explicar als alumnes―. Ara bé: sembla que al Canadà tenen les coses més clares a les escoles. Com ara amb el llibre Underground to Canada (us l’acabo d’enllaçar a l’article sobre la noveŀla que vaig escriure fa temps, em sembla que us pot interessar si no l’heu llegit). És una noveŀla magnífica, escrita per una canadenca, sobre dos nenes esclaves al sud dels Estats Units i la seva fugida fins al Canadà. A mi em va agradar moltíssim. Doncs, bé, al Canadà és un llibre que mai no falta a les escoles però vet aquí que fa uns pocs anys, a la província de Nova Scotia, la comunitat afro-canadenca va voler proscriure aquest llibre perquè parla de l’esclavatge que van patir els negres als Estats Units i saber això és nociu per als joves. Increïble! No me’n sabia avenir! L’afer va ser sonat. A la fi, després de molt estira i arronssa, aŀleluia! el districte escolar de Nova Scotia va rebutjar la demanda i aquí és va acabar la història.