Onomatopeies en català

Vet aquí que la setmana passada volia continuar amb la meva noveŀla i em vaig quedar aturada per culpa d’una onomatopeia. Val a dir que em calia reproduir el so que fan els cascs dels cavalls quan galopen, però sembla que en català no tenim una onomatopeia que sigui oficial. En tenin d’altres, com ara trip-trap per un cor que batega, cloc-cloc per la veu d’una gallina, xip-xap per la remor del xipolleig, rauc pel crit de la granota, nyigo-nyigo pel so d’un violí mal tocat, mèu pel miol del gat o zum-zum per la remor d’un borinot o d’altres insectes. Totes elles ben posadetes al DIEC. I és ben curiós no tenir-ne pel galop dels cavalls perquè les altres llengües que conec sí que en tenen. Vaig esbrinar en diccionaris i a l’internet, però en català no trobava res. Qualsevol diria que no tenim cavalls en terres de parla catalana!

Galloping-hooves

És clar que me la podia inventar o fer servir la d’una altra llengua. Pel que fa a les altres llengües, ni em sembla oportú emprar-les, ni em convencen les que tenen. En anglès, per exemple, l’onomatopeia més usada pel galop és clippity-clop, la qual saben fins i tot els nens més menuts. Potser als més petits els sembla prou bé, però jo no veig que clippity-clop s’assembli gens al so que escoltava a l’internet (em vaig fer un tip de posar audios i vídeos amb el so de cavalls galopant). És clar que si es tracta d’un cavall que corre per un lloc asfaltat potser sí que se sent alguna cosa semblant a clop, però a la meva noveŀla no es tracta de cap lloc asfaltat. En anglès, però, tenen d’altres onomatopeies pel galop. L’una és el tlot-tlot que emprà l’escriptor Alfred Noyes en el seu famós poema “The Highwayman”, tanmateix, tampoc no era el so que jo sentia. Finalment, en anglès, es pot emprar també tabdak-tabdak. Ah, heus aquí una onomatopeia que començava a tenir una mica de cara i ulls! Però va resultar que tabdak-tabdak és també un famós poema infantil en llengua hindi. Quant al francès, tenim cataclop-cataclop que té el mateix problema que el clippity-clop anglès. I en castellà sembla que la més usada és pacatá-pacatá, la qual tampoc no em convenç.

Vaig decidir preguntar als amics del facebook. De seguida vaig rebre respostes de Rodolfo, Carme, Pilar, Enric, Jesús, Maria Rosa, Joan, Ricard, Associació Serveis Futurs, Vicenç, Teresa, Jon, Dolors, Emili Gil, una altra Carme i dos missatges privats. Em va fer gràcia que cadascú m’oferís una onomatopeia diferent. Em vaig trobar comentaris amb clip-clop, trip-trap (d’acord a un poema de Joana Raspall), catacric-catacrac, tuputrup, cataclop, clap-clap, clatacloc-catacloc, clop, patrap-patrap, clic-cloc, gigló-gigló. També em van enviar l’enllaç al bloc de Francesc Bujosa i un comentari d’ell: “L’onomatopeia del galop seria quelcom així com tu-pu-trup, tu-pu-trup, tu-pu-trup amb ritme allegro vivace.” I un altre amic em va escriure després de consultar el Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva, on hi va trobar clap, patatrap, patatrip-patatrap, patatrop, patim-patam, patrap, patric-patroc, patrip-patrap, patrip-patrop, patrop.

Friesian_galloping_by_LarissaAllen

Amb tota aquesta informació i el so dels cavalls d’un web d’audio i de vídeos del youtube, vaig pensar quina onomatopeia emprar. Naturalment, tot això és molt subjectiu i, a més, havia de tenir en compte les característiques d’aquest episodi a la noveŀla: uns personatges corren a cavall (dos cavalls) per un bosc poc espès, perseguits per tota una tropa a cavall de l’exèrcit rocdurià. El so dels cavalls es el que sent el personatge enfocat per la veu que narra: el so dels dos cavalls a prop i el so dels altres que els persegueixen, molt més nombrosos, més enllà. Així que havien de ser dues, o més, onomatopeies (vaig escoltar bé els audios amb un o dos cavalls a prop i amb molts cavalls al lluny; el so era diferent). M’he hagut de decidir perquè no puc quedar-me aturada amb la noveŀla per unes senzilles onomatopeies (gens senzilles, però). Dues coses he tingut clares: en el so del galop les primeres lletres són sens dubte tr i enlloc no hi ha la vocal i. A sota teniu la meva percepció del galop en uns fragments de la noveŀla, veureu que hi he emprat diverses onomatopeies: truputrap-trupatrup, tratatrum-tratatrum, trabduc-trabdac i tratrum-tratrum.

“I no feia gaire que avançaven entre els arbres ―truputrap-trupatrup, truputrap-trupatrup― que se sentí el tratatrum-tratatrum, tratatrum-tratatrum dels cavalls rocdurians. Havien de ser molts perquè el ressò del seu galop omplia el bosc . . . guià el cavall fent ziga-zaga per evitar . . . ―trabduc-trabdac, truputrap-trupatrup, truputrap-trupatrup, trabduc-trabdac― . . . Dins del seu cap repercutien les sotragades, el so dels cascs dels seus cavalls i el tratatrum-tratatrum dels perseguidors, cada vegada més fort, més i més a prop, més i més ràpid ―tratrum-tratrum, tratrum-tratrum―, un retruny atordidor que ressonava pel bosc, amb renills sobtats, pertorbadors, i els esbufecs del seu cavall que potser estava esgotat ―i si s’aturava?―. Sentí un bufec que no era del seu cavall sinó just al darrere, es girà i va veure un genet rocdurià que ja gairebé podia estirar el braç i . . .”

Ja em direu què us sembla. I ara vaig a escoltar música perquè tinc el cap ple de cavalls al galop.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Llibres juvenils en català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

52 respostes a Onomatopeies en català

  1. Ariel Serra ha dit:

    A l’hora de contar rondalles, ma mare, una de les meves ties (que també me’n va contar) i totes dues àvies en deien sempre “tocotoc-tocotoc”, del galop del cavall. Es referien sempre al galop d’un sol cavall, fora del cas dels cavalls de la carrossa de la Ventafocs tornant a les dotze, que jo recordi; no era una onomatopeia d’un so atordidor, sinó que més aviat feia gràcia i que feia venir ganes de trotar.

    • ninona ha dit:

      Siiiiiiiii, jo també m’apunto al “tocotoc-tocotoc-tocotoc”, No sé si és correcte però és el que feia servir per explicar contes als meus fills.

    • Hola Ariel! És que això de les onomatopeies és tot un ventall de percepcions i possibilitats. En el cas que comentes es tracta de contes per a infants i, evidentment, les que jo m’he inventat no anirien gens bé en aquest cas. D’altres persones també s’han referit al “tocotoc-tocotoc” que és força escaient per als infants; ve a ser l’equivalent català del “clippity-clop” anglès. Moltes gràcies per la teva aportació!

      • Ariel Serra ha dit:

        D’acord. Però no veig gaire diferència entre el “tocotoc-tocotoc”, el “nyau-nyau” que usa Carner en casos de fer broma, i el molt seriós “trip-trap” del cor, de quan s’hi fa referència entre adults o de quan s’ensenya als nens petits on és el costat esquerre. Crec que la llengua té elements que fan gràcia, a totes les edats. Per cert, “trip-trap” també es refereix al caminar, però no pas dels cavalls, sinó de les vaques (hi ha aquesta endevinalla mallorquina: “dos punxentos, dos lluentos, quatre tripo-trapos i un arruixador de mosques”, per exemple; és una vaca). En tot cas, una alternativa podria ser “cataclap-cataclap” o “cataclop-cataclop”, com ja ha dit la Teresa. Al final en trobaràs mitja dotzena. 🙂

        Que tinguis molta de sort amb la teva novel·la.

        • Es tracta de versemblança, Ariel. Ja li he explicat a algú el perquè. No m’he inventat l’onomatopeia del galop pel català, perquè la posin al diccionari ni res, m’he inventat el que era més adient per aquest episodi de la noveŀla.
          Moltes gràcies per les teves aportacions!

        • Ariel Serra ha dit:

          Precisament ho deia per la versemblança. Tu ets una persona molt clara, em sembla, així que ho diré ben clarament, per si et puc ajudar: em puc equivocar (naturalment!), però no estic gens ni mica d’acord que en l’onomatopeia del galop dels cavalls hi hagi d’haver el doble so tr. Tampoc no veig que hi acabi d’escaure la p. És lògic que no hi hagi una i, com apareix en totes les onomatopeies aportades i com bé dius. La i és adequada per a l’onomatopeia del renill del cavall, que és una cosa diferent. Però el so doble tr no: això és més aviat per als trens, i per al trot, que no és pas el galop. Tr, p i tots els patrip-patraps fan per als trots d’un cavall a ciutat (sobre llambordes), i per això molts els retreuen, perquè pensen en cavalls trotant per ciutat, o en els cotxes de cavalls, però l’onomatopeia genèrica del galop ràpid, especialment per al galop d’un cavall en el bosc, en els caminis o en un camp obert, ha de tenir un inici en t i un final oclusiu diferent de la p, millor en anapest, i amb vocals posteriors (encara que la u no la hi veig del tot). El “tocotoc”, que reuneix aquestes condicions, a mi, no em sona pas “infantil”. M’hi sonaria, en canvi, “tucutuc”.

          Bé, això ho dic a partir de com sento la meva llengua, és clar. I del que diu Joan Coromines (a “Lleures…”, sobretot) sobre la pronunciacio. I del que ens explicava en Xavier Lamuela. Per si t’és d’ajuda, per a això que fas o per a més endavant.

          Salut.

        • Ariel, ja he dit diverses vegades que és subjectiu. Jo sento el so que sento i no el que tu dius. No canviaré el galop a la meva noveŀla (al cap i a la fi és l’únic galop que m’interessa) perquè és tal com ho vull expressar, de la mateixa manera que tot el que hi escric ha de ser com jo ho sento. No em fico en una discusió lingüística, parlo de la meva noveŀla. Si es tractés de decidir quina ha de ser l’onomatopeia “oficial”, pel DIEC, per exemple, estaria d’acord en considerar totes les possibilitats. Gràcies per l’interès!

  2. María ha dit:

    Siempre me ha parecido muy difícil escribir una novela pero ahora ¡¡todavía más!!
    Vaya trabajo te ha supuesto encontrar una onomatopeya. Espero aparezcan muchos caballos en la novela para que la puedas amortizar 😉
    Ahora a ver cual voy a usar yo la próxima vez que haga el “caballito” con un niño pequeño. Si me he de parar a pensar cual uso…. nos quedamos sin jugar….. jajaja
    Como siempre muy interesante tu post.
    Espero encuentres ratitos para descansar.
    Un abrazo

    • María, cadascú fa les novelles com vol, és clar, però trobo que s’ha d’intentar fer-ho el més bé possible. I dóna feina, molta feina! De vegades m’he quedat aturada durant dies per unes línies que no acabaven de resultar ―els faltava ritme o no transmetien prou bé una emoció o el que fos―. D’altres vegades, però, et surten dues o tres pàgines que ni s’han de tocar. Va com va. En el cas de la meva noveŀla, com que és dins la fantasia, trobo que he d’aconseguir el màxim de realisme en determinats moments per tal que sigui versemblant. Com he dit en altres respostes, quan es tracta d’infants és diferent. Si fas servir les meves onomatopeies pels cavalls al galop, em sembla que l’infant t’enviarà a pastar fang, hahaha! Una abraçada!

  3. Teresa ha dit:

    Estimada Shaudin, des del principi del teu relat m’he traslladat a la infantesa on per la ràdio al migdia donaven un programa de contes relatats, el so sobre el galop dels cavalls que recordo és el cataclop, cataclop, cataclop. Sortia de col-legi corrent per arribar a punt per poder escoltar els contes. Quins temps!…gràcies per estimular la memòria, jo que penso que l’estic perdent 😉
    Per cert, ara si poses al cercador del google (onomatopeia catala galop cavalls) surt el teu relat en primera fila… 😉
    Una abraçada!

    • Hola Teresa, estic molt contenta d’haver-te fet retornar a la infància; trobo que és bonic tenir records com el teu i no deixar que s’esborrin. Tothom perd la memòria, poc o molt, però em sembla que els records de la infància són els més forts. Ah, això del google és perquè és l’últim que s’ha publicat sobre el tema. Una forta abraçada!

  4. El que compta. Shaudin, és galopar cap a la independència i això sí que ho tenim clar…
    Josep M.

  5. Jesús (Xess) ha dit:

    Ara m’has deixat amb més gabes (si podia ser) de llegir el tercer llibre de la saga… Aix, com ens fas patir amb aquestes petites píndoles XD

  6. Rosa Nebot ha dit:

    És molt bona la teva recerca de l’onomatopeia del galop dels cavalls. Un altre detall que delata la teva qualitat com a escriptora; més meritòria encara perquè els teus llibres s’adrecen, sobretot, a un públic majoritàriament jove.

  7. Anna Maria Villalonga ha dit:

    O sigui, que te l’has inventada? No em convenç la que tu dius. M’escau més la del tocotoc-tocotoc.
    I si els cavalls no van al galop, sinó més a poc a poc, m’agrada clap clap.
    Jo, curiosament (o no tant, perquè som clòniques) també he topat amb aquest problema aquesta setmana en relació amb la meva novel·la. D’una banda, perquè no sé com es diu (i no ho he trobat) la veu de les gavines. I d’una altra, perquè necessitava l’onomatopeia de les tisores tallant el cabell d’algú. Això ho he resolt amb “clac clac”, però el crit de les gavines no el trobo.
    En fi, batalletes de l’escriptura, que divertit.

    • Ai, Potato, no m’atabalis que després de passar hores i hores escoltant cavalls al galop ja n’he tingut prou per un segle. Doncs sí, seguint el consell d’August Bover me les vaig inventar, en plural perquè n’hi ha 4: “truputrap-trupatrup” amb 2 cavalls a prop, “trabduc-trabdac” quan aquests cavalls canvien la direcció fent ziga-zaga, “tratatrum-tratatrum” per la tropa de rocdurians més lluny i “tratrum-tratrum” quan la tropa és més a prop i accelera. El “tocotoc-tocotoc” només té sentit amb cavalls que van per un lloc asfaltat (o algú dona cops amb uns cocos o alguna cosa així), no per terreny salvatge i desigual, i quan es tracta de molts cavalls més allunyats el so es semblant als trons, res a veure amb el so que dius. Vaig transcriure els sons tan exactament com els sentia (hores i hores escoltant i intentat arribar a les lletres més exactes), amb cadascuna de les variants. Pot no agradar, això no ho discuteixo perquè com deia tot plegat és molt subjectiu, però la meva reproducció és molt exacte.
      Ostres, tu també has tingut un problema onomatopeic! Hahaha, sí que som clòniques! I amb aquesta noveŀla teva tan secreta que ni goso preguntar-te’n res, només desitjo que et vagi mooooolt bé. Pel que fa al crit de les gavines veig que l’Ariel t’ha respost. Ara no te m’enfadis però per les tisores que tallen cabell, com que “clac-clac”? Això no és el so de tisores tallant cabell, dona. Bé, si a tu et convenç no hi tinc res a dir, però potser que escoltis aquests sons:


      http://grooveshark.com/#!/search?q=scissors+cutting+hair
      Apa, a continuar amb les nostres batalletes amb l’escriptura, Potatito.

  8. Ariel Serra ha dit:

    La veu de les gavines, a Cadaqués (on se’n diuen gavians) fa “txiec-txiec”. Se sol dir allargant la e, que és oberta: txi-eeeec, txi-eeeec. El verb era txiecar, diria, però no n’estic segur. La i ben separada de la e: tres síl·labes (txi-e-car). També em sona txiguellar i ruecar, i el crit “ruec-ruec”. No escatainen pas; això ho fan les gallines. És possible que aquest “txiecar” que ara recordo vagament tingui relació amb “giscar”, de “gisca” (“paladins, funesta gisca”, a “Primera Història d’Esther”). “Gisca”, almenys a la costa, és una de les maneres de designar l’aire glaçat, molt dolent. És que els gavians no hi tenen bona premsa: són els animals més bruts de la creació, pobrets.

  9. Dolors ha dit:

    Quina cavalcada enmig de les onomatopeies! A partir de la teva pregunta i de les respostes que en vas obtenir, vaig jugar amb els “meus” nens. Ens vam divertir 🙂
    Salut, i endavant, a tot galop, amb la novel·la!

  10. Jordi Canals ha dit:

    Estimada Shaudin, jo també ho he mirat i no trobo res, però he recordat que quan es radiaven novel•les, el galop dels cavalls es reproduïen fent xocar dos recipients còncaus de fusta al ritme que manava el guió. És qüestió de provar o d’imaginar i per a mi, és el clop clop…. al que tu ja has arribat.
    Sento no poder aportar res més. Una abraçada!

    • Hola Jordi, és que segons sembla no hi ha una onomatopeia definitiva pel galop dels cavalls, no en català. Però mira, si en alguna noveŀla et cal aquesta onomatopeia ja veus que la gent n’ha aportat per triar i remenar. Una abraçada!

  11. jmsalva ha dit:

    És curiós la dificultat per trobar el so que fa un cavall quan trota o galopa, segur que la que triïs et sortirà molt bé.
    Una abraçada Shaudin

    • jmsalva ha dit:

      “Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions”, de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume:

      patatrap
      patrip-patrap

      Onomatopeia, generalment repetida, del soroll de galopar.

      “va pujar al cavall i, patatrap, patatrap, va galopar tota la nit.

      Sol usar-se en combinació amb patatrip o patatrop, per reforçar-ne el sentit.

    • Gràcies, Juli. Ja les he triades, són les que he posat en els fragments de la noveŀla que has vist al post. Una abraçada!

      • Ariel Serra ha dit:

        D’acord que la versemblança és el que compta. La versemblança s’aconsegueix quan hi ha interacció entre l’autor i el seu públic. A Catalunya el galop del cavall no és versemblant: fa segles que no s’hi veu un cavall que galopi, i d’aquí ve el problema d’aquesta onomatopeia. El que s’hi ha vist, a Catalunya, són cavalls al pas, i, pel cap alt, al trot, anant per ciutat, sobre llambordes, o estirant un carro. D’aquí tots els “patatraps”, els “catrics” i els “catracs”. Modernament, hi ha hagut cavallls en festes (a Ciutadella; als Tres Tombs…), en cotxes turístics i de cerimònia, i en les curses, on sí que corren, més que galopen, però per a les curses, curiosament, no hi ha onomatopeia, perquè, a les curses, als cavalls no se’ls sent de manera conscient. Les curses, una abominació com una altra, hi són per a una altra cosa que no és pas sentir bonics cavalls galopant.
        A mi la versemblança (el sentiment de veritat lligat a una paraula) d’un galop me’l dona un so ràpid i que no se m’aturi en una llamborda a cada mig pas, com si anés en un carro o dalt d’un cavall per ciutat, cosa que passa amb cada combinació -tr-. Per això recordava el “tocotoc”, també apreciat per algun dels companys d’aquest enfilall. Ara: estic d’acord que, com que es tracta d’un sentiment, i com que el català fa com París, però pitjor (“Fluctuat nec mergitur”), doncs la varietat en l’apreciació de les solucions s’eixampla.

        • Caram, Ariel, has escrit tot un article! Moltes gràcies.
          No et pensis que no aprecio tot el que aportes o les percepcions de tohom que ha passat per aquí, sinó que jo m’hi he de sentir còmode perquè es tracta de la meva noveŀla. A més, em falten encara unes 200 pàgines que ja haurien d’estar escrites (és la tercera noveŀla d’una nissaga i no pot ser que els lectors esperin anys i panys a llegir la continuació). Només hi puc dedicar unes poques horetes a la setmana (molt poquetes) i fins i tot hi ha setmanes que res de res, així que no em puc aturar tot un mes per decidir el galop dels cavalls; hi ha coses molt més importants a la noveŀla. Si m’equivoco amb aquesta onomatopeia, si als lectors no els convenç, no m’amoina gaire si tota la resta està bé. M’entens, oi?

  12. Ariel Serra ha dit:

    És clar que parlava d’onomatopeies, que és un tema que has tret tu, en el teu magnífic blog. Tu ho relaciones amb la novel·la que fas, i està molt bé, però les respostes te les donaran des d’altres àmbits i paisatges. És el que passa en aquest mitjà, i d’aquí en ve la utilitat. Em sembla que no s’hi val a dir que una resposta a allò que has demanat no val perquè no es concreta a allò que tu volies quan és clar que s’hi concreta, i potser massa, em sembla; en tot cas, pots dir que no (et) va bé. Els qui s’han de sentir còmodes amb un llibre són els lectors, encara que els llibres són dels seus autors, i l’escriptor té obligacions, amb el públic, amb la llengua en què escriu i amb si mateix. No he dit en cap cas que t’equivoquis o que et puguis equivocar amb aquesta onomatopeia o amb una altra cosa (qui es pot equivocar sóc jo, en tot cas, aquí). No defenso cap “tocotoc”. He dit uns arguments, perquè els discutiu, si voleu. O perquè en passeu de llis.

    Alerta amb els detalls: és en els detalls on es veuen les coses. No en el paisatge general.

    Que et vagi molt bé amb la teva novel·la.

    • Gràcies, Ariel. Sempre he dit, i insisteixo molt sobre aquest punt a les meves classes, que els lectors són el factor més important d’un text literari. Sense lectors l’obra no existeix, només és un munt de paraules escrites. És en llegir-la que s’estableix la comunicació i l’obra esdevé viva. Però, és clar, algú l’ha d’escriure, i aquest algú l’ha de crear tan bé com pugui; té obligacions, tal com comentes, amb la llengua i amb si mateix. Discrepo, però, que tingui obligacions amb el públic. Té l’esperança que agradi al públic, però l’obligació és amb si mateix i amb esforçar-se a escriure tan bé com li sigui possible. Si el públic no l’accepta és un risc que ha d’assumir. Altrament ens trobem amb els llibres pensats només per vendre i que deixen de banda totes les altres consideracions. Bé, me n’he anat del tema de les onomatopeies. I, ep, bona l’has feta! Continuo pensant amb el començament del galop amb “tr” o només “t” i vocal? Hahaha! Bona nit, Ariel!

  13. Ariel Serra ha dit:

    Per bé m’hagi construït una determinada imatge sobre el galop i el seu correlatiu sonor en català, em sembla que amb aquest enfilall has aconseguit de demostrar que hi ha una percepció catalana d’aquesta imatge sonora que possiblement és majoritària. Potser és així perquè els cavalls recordats pels catalans gairebé sempre troten o van al pas. Per tant, és lògic el sentiment que en aquesta onomatopeia hi ha d’haver un so -tr-. Aquí, jo aniria contra la majoria, encara que a mi tant m’és. Tot i això que dic ara, les percepcions canvien, i demà pot ser diferent.

  14. Artur Sixto ha dit:

    Trobo que has fet una tria molt bona, tant pel so de cavalls individuals i propers com pels nombrosos i llunyans, galopant sobre terra.

    La meva resposta era catacloc-catacloc. La meva família, clar, és de ciutat. Aquest és el so damunt un paviment.

    • Gràcies, Artur. I molt contenta que hagis trobat el galop, sobre terra, encertat.
      I com que avui és el 25 de desembre: Bon Nadal!

      • Artur Sixto ha dit:

        Gràcies, bon Nadal per a tu també!

        Per cert, sort que buscaves onomatopeies de galop. Jo en buscava d’aplaudiments quan vaig veure la teva cerca. L’oferta és més limitada:
        1) clac, clac, clac
        2) clap, clap, clap

        Tot i que el més comú potser sigui la castellanada de plas, plas, plas.

        Una cleca sona “plam”. Si és doble: plim, plam. Però no existeix o no vaig trobar cap aplaudiment “plam, plam, plam”.

        Però vaig descobrir al menys la paraula ballmaneta, en plural ballmanetes (aplaudiments, si més no jugant amb infants).

        Si no la coneixies, ja téns regal!

        I molt bon any!

        • Artur Sixto ha dit:

          De fet vaig trobar primer mambelleta (a Mallorca), de ballmaneta.

        • Hola Artur,
          El “clac, clac, clac” jo l’eliminaria perquè no em sona gens a un aplaudiment. El castellà “plas, plas, plas” encara menys.
          “Clap, clap, clap” m’agrada més. I també “plam, plam, plam”. O un de nou que seria una barreja: “plap, plap, plap”. Hahaha! Ens hi podríem passar hores.
          Dons, mira, no coneixia “ballmaneta” o “ballmanetes”. Moltes gràcies pel regal!
          Bon any a tu també!

        • Artur Sixto ha dit:

          Hola Shaudin!

          Clac és una onomatopeia catalana curiosa, que d’una en una correspon a una picada de mans (o qualsevol so semblant), però unes quantes de seguides no sembla que s’adiguin massa amb aplaudiments.

          L’he vista recollida com aplaudiment però no la faria servir perquè estranyaria potser la majoria de lectors (no sé ben bé perquè).

          “Plap, plap, plap” em sembla una bona idea, especialment en cas de manasses molsudes un xic mandroses. També podria ser “plaf, plaf, plaf” tot i que a plaf quasi li passa com a clac, a la meva oïda. No ajuda la connotació que té plaf, de petita fatalitat o desastre. I tant clac com plaf sonen una mica franceses (de claquer des mains, que retrobem a claca, la primera).

          En francès per altra banda ja saps que una claque també és una cleca.

          És bonic donar voltes als mots. Jo no sóc escriptor però també m’agrada fer-ho.

          Gràcies pels teus comentaris!

          Altre regalet d’onomatopeia que em vaig trobar recollida i està força bé, quan algú pica a una porta (pesant) amb força, amb el puny: trom, trom, trom. Molt catalana, amb aroma escandinava. 😉

        • Hola Artur,
          És veritat, “plap, plap, plap” sembla propi de manasses molsudes i un xic mandroses. Molt encertat!
          D’acord també amb la resta. El “trom, trom, trom” em sona a picar a una porta pesant amb força, però no ben bé amb el puny —amb la mà en un puny i picant amb el costat exterior de la mà, no amb els artells.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s