Escriure amb soroll

Es curiós com som de diferents quan escrivim, per exemple què ens inspira, què ens molesta.

woman-cafe

Hi ha escriptors que necessiten molt silenci, i a d’altres, com jo, que els va més bé tenir al fons alguna mena de so. Quan escric a casa sempre tinc música posada, generalment jazz o la banda sonora d’alguna película. Tanmateix, el que em fa escriure a més velocitat i amb bons resultats és estar-me a la terrassa d’un cafè un dia amb bona temperatura ―ben difícil aquí a Toronto amb el temps que tenim sempre (són comptats els dies que es pot escriure en una terrassa sense passar fred)―. M’assec a la taula, demano un cafè, trec la llibreta i la ploma i, apa, a escriure com si em donessin corda. Ni m’assabento de tota la gent que parla a les altres taules, ni del soroll del trafic, ni dels pardals que són pertot arreu. Només escric. De tant en tant miro al lluny sense veure res més que la história que estic escrivint. I torno a casa contenta i amb un munt de pàgines escrites. És una llàstima que no ho pugui fer més sovint. Si no hagués de treballar a tota hora i el clima coŀlaborés, aniria cada dia a una d’aquestes terrasses que abunden pel meu barri. I escriuria un parell de noveŀles a l’any. Però he de confessar una cosa: el soroll de construcció em destarota completament.

Victory

Com que per aquí passen molts escriptors, us vull preguntar: i vosaltres? què us va més bé per escriure? soroll o silenci?

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

40 respostes a Escriure amb soroll

  1. María ha dit:

    Es curioso… como somos los seres humanos… tan iguales en lo básico…tan diferentes en todo lo demás….
    Pues sí que es una pena para tus lectores que no puedas repetir esta escena con frecuencia.
    Este es un post al que habrá que volver para leer los comentarios de los demás escritores.
    Un abrazo

    • De fet, tu deus ser una experta de les diferències en el tarannà de les persones, María. Per la teva professió.
      Sí, noia, entre l’enorme feinada que tinc impartint classes a tota hora (i preparant-les i amb les correccions constants de proves) i aquest estiu que tenim (pluja i fred), no hi ha manera de poder gaudir de les terrasses dels cafès i escriure amb les condicions òptimes per a mi.
      Ja veus que hi ha un munt de comentaris d’altres escriptors. Una abraçada!

  2. Quico ha dit:

    Com diu la Maria, és un post per visitar i comprovar-ne l’evolució de les respostes. De tota manera és xocant que per construir un text, sigui el soroll de la construcció el que més et molesti…. he he he he.

    Més que per escriure que no ho solc fer massa, quan m’he de concentrar, la música també em va molt bé. Coincideixo amb una certa preferència per les bandes sonores o per música sense un predomini clar de la veu. Els sorolls de la natura també m’ajuden a concentrar-me en el que vull fer. Jo el que no suporto és el soroll de la televisió de fons.

    Bom post!

    • Hola Quico, hahaha, sí, molt xocant, hahaha.
      D’acord amb tu, música sense un predomini clar de veus. Ah, la televisió! Sí, tens raó, a mi tampoc no m’aniria bé, però no tinc televisió a casa (bé, tinc l’aparell, però només serveix per veure DVDs), ni la posaria per escriure, i aquí els cafés, bars, etc no en tenen (només uns pocs molt concrets en tota la ciutat, al meu barri cap).
      Una abraçada!

  3. Gemma Colomé ha dit:

    Jo no escric, però suposo que faria com tu més o menys, a casa amb la ràdio, no sé. Un dia vaig sentir que molts estudiants es posen música o la radio. Sembla ser que una part de cervell “es distreu, està ocupat” amb aquell soroll i això permet concentrar-se i no distreures amb una mosca que passi volant .
    Vagi bé !!

  4. Gemma Colomé ha dit:

    De fet, no sé fer res sense posar la ràdio. Hi ha dies que dono quatre voltes pel pis i no acabo de fer res, llavor m’hen adono que no he engegat la radio, un cop fet tot flueix

  5. Montse Galera ha dit:

    El primer que em passa és que no puc dir que sigui escriptora, m’ atabala cert tpudor. El cert, però, és que escric gairebé a diari. Jo no soporto el soroll quan escric, però no parlo de qualsevol soroll. Ara mateix, a casa hi una elíptica que funciona. El seu so és repetitiu, constant, com una pulsació. No m’ importa. No em distreu. Només m’ acompanya. Però, ai, si fos una cançó amb una lletra que se m’emportés amb ella, el ritme que em fes moure els peus, un diàleg, una conversa, un discurs a la tv…l’ orella em mana i ja no sóc bona per res més. I per llegir, tampoc.

    • És clar que ets escriptora, Montse.
      Com deia més amunt, depèn de quina música es tracta. El curiós és que a casa la veu a la ràdio, per exemple, em pot distreure d’escriure, però en un cafè les veus o el soroll que sigui no em molesten gens ni mica.
      Una abraçada!

  6. Jo odio la ràdio, sobretot si parlen. No puc suportar que vagin dient coses. Em molesta profundament. La música m’encanta, per això jo a la ràdio només hi poso emisores de música on no parlen gens o molt poc. Al cotxe o al metro no puc passar sense música. Quan feia les coses de casa (per sort ara no les faig) també ho feia amb música. Ara bé, quan treballo o escric necessito silenci ABSOLUT. Sóc totalment diferent de tu, Potato. I això d’escriure a mà i págines i pàgines, em sembla impossible. Tant si escric un article acadèmic com un relat o el que sigui, vaig molt a poc a poc. En un dia, si escric una pàgina, em considero supersatisfeta. Abans d’ahir només vaig escriure 6 línies de la novel·la en tot el dia.
    Els articles o les ressenyes les faig més de pressa, en general perquè ja les he escrit mentalment abans.
    Això sí, no se m’acut cap altra manera d’escriure que per ordinador. No contemplo res més. A mà, mai.

    • Hola Potato,
      Jo també poso emisores de música a la ràdio. Aquí en tenim dues que no fan anuncis i funcionen 24 hores al dia: una de jazz i una de música clàssica, aquesta també té les notícies diverses vegades al dia (em va molt bé perquè no tinc televisió i cada matí escolto les notícies a la ràdio).
      Escolta, t’has adonat que la inspiració per escriure aquest post me la vas donar tu? D’un post que vas escriure al facebook sobre com et molestava el soroll per escriure. Ahir anava de bòlit acabant de corregir una pila de proves, es va fer tard i no havia escrit res al bloc. Em va entrar el pànic perquè entre que era la matinada, que estava cansadíssima i que em feia mal la mà no em veia capaç d’escriure res, ni tenia pensat cap tema. Vaig pensar ràpidament i, voilà, allò que havia comentat la Potato!
      Curiós, jo quan vaig amb transport, públic o privat, mai no poso música. Si el viatge és llarg, llegeixo, si no es tan llarg observo la gent o els carrers, o penso. I a mi el silenci absolut ni em va bé ni m’agrada. El silenci absolut em fa pensar en tots els problemes grossos que tinc i em fa sentir els dolors d’una manera molt més clara. Quant a escriure a mà o a l’ordinador, ja ho sabia que erem molt diferents. Darrerament escric força a l’ordinador per diverses raons, com per anar més de pressa (classes, exàmens, articles, comentaris), però necessito escriure la ficció a mà sempre que sigui possible, sobretot les noveŀles, em sento molt més còmoda. I pel que fa a la velocitat, va com va, Potato. De vegades puc escriure 12 pàgines d’una tirada, i d’altres m’estic hores i hores per escriure un paràgraf. Amb la descripció d’un paisatge, per exemple, puc passar-m’hi una eternitat. Amb els diàlegs vaig molt de pressa, i amb l’acció també, qualsevol mena d’acció. I has de tenir en compte que passo molt de temps estructurant la noveŀla abans de començar-la (o quan només tinc unes pàgines per engegar la noveŀla). I també que penso molt en la noveŀla en moments lliures (tinc diàlegs sencers al meu cap, per exemple), és a dir que la faig mentalment encara que no toqui el paper en setmanes, o mesos. En canvi no tinc la facilitat teva per escriure munts i munts de ressenyes (sembla que a tota hora i totes bones). El més fàcil per mi és la ficció, contar históries.
      Petons!

  7. Grocdefoc ha dit:

    Escriure amb soroll… tot depèn de la situació. Escriure amb soroll que bé es podria dir escriure segons els ritmes que va percebent la nostra oïda… Hi ha sorolls que els percebem agradables i d’altres no. A tu et molesten els sorolls de les obres en construcció. Potser perquè no tenen cap ritme concret o perquè es repeteixen sorolls aguts amb decibels massa elevats. Per a mi tampoc són agradables, al contrari, en fujo com una esperitada. Però si en un relat hagués de descriure situacions de caos, visions futuristes de destrucció… potser no em molestarien tant, m’ajudarien a entrar en situació. M’ajudarien a imaginar com pot esdevenir la desharmonia en tot plegat. Tot depèn. // En general, jo prefereixo les músiques sense veus. I no descarto cap gènere. Continuo dient que tot depèn de la situació de la història que es necessita explicar. Les músiques donen ritme, moviments, pauses, relaxació, inspiració i respiració, i velocitat. M’ajuden a entrar en situació, veig paisatges, decorats que es transformen, ciutats que s’expandeixen, multituds que canvien de colors i formes -com en els meus dibuixos-, núvols que passen… Les músiques són fantàstiques per mantenir el caliu de la pròpia imaginació. // Ho confesso, escoltar cançons amb veus harmonioses que a les meves orelles arribin com un plaer, però cantades amb una llengua que no entenc, em donen pista per inventar-me lletres pròpies… alguns petits poemes que he escrit han estat inspirats per músiques cantades que, de poder-ho saber, segur que les lletres de les cançons no tenen res a veure amb el que jo he acabat escrivint. És un joc. Tot depèn de la situació. // Segons quins escrits, però, entenc que es necessiti el complet silenci, cal trobar els propis pensaments, poder ordenar-los, trobar estructures pròpies sense cap mena d’influència. I menys, d’influències fantàstiques. // En el meu cas particular, a més del silenci -que el necessito com un aliment, i potser per això em vaig autoexiliar a dalt d’un turó ple de silenci i amb molts sorolls de la natura-, el que més necessito és que no m’interrompin. Quan estic dins dels meus mons, si algú entra per preguntar-me qualsevol cosa, em trenquen el somni, em trenquen les visions que anava tenint, interrompen la fluïdesa i l’encanteri de les situacions i de les paraules. És com si els plànols mentals que anava transcrivint s’haguessin estripat de cop. I au, torna a recompondre-ho tot. Oh, com em molesta! // Bé, podria seguir i seguir… acabo dient que jo no puc escriure en públic. No em concentro. Quan sóc en una d’aquestes terrassetes em dedico a observar, a escoltar, a imaginar… i a preguntar-me mil coses… A què es deu dedicar aquella persona que passa per l’altra vorera tota vestida de vermell; o la senyora amb tants collarets que s’ha assegut esbufegant a l’altra taula del costat , d’on deu venir…? La inventiva està servida… però escriure en públic, en ben poques ocasiones ho he pogut fer.
    És curiós… si a la noia de la fotografia li posessis ulleres, em veuries a mi tal com era de jove.
    Si em vols conèixer tal com sóc ara, hauràs d’entrar a la pàg. d’autor del meu nou blog: http://artgrocdefoc.com/autor/
    Shaudin, et continuo desitjant tot el millor.

    • He de sortir. Et responc més tard.

    • Estimada Pilar Grocdefoc,
      Et vaig dir que et repondria aquell dia més tard i em va ser impossible (qüestió de molta feina corregint coses dels estudiants), tampoc vaig poder en tota la setmana (a més de les classes vaig tenir un pinzament a les lumbars). Que bé m’ho passo, oi? Em sap greu no haver-te dit res fins ara, i quan tu m’has escrit un comentari molt més llarg que el meu article!
      Tens raó amb el que comentes sobre el ritme i que depèn de què s’està escrivint. Estic d’acord amb que el so de fons pot ajudar amb el que s’escriu. A mi em passa molt amb la música: segons què escric, busco la música adequada, ritme, etc. y em va d’allò més bé. I m’inspira moltíssim! Però el cas de les terrasses dels cafès és diferent. El soroll i el fet de ser fora de casa (i només poder fer el que he anat a fer) m’ajuda senzillament a concentrar-me, fa que el meu cap només pensi en el que escric, no sé ben bé com explicar-ho. A casa sempre tinc muntanyes de feina per fer, urgent, i a casa la ment se me’n va més fàcilment als problemes que tinc. A la terrassa del cafè només hi sóc jo i el que escric, i el soroll del carrer i de les veus de l’altra gent fan com un mur entre la història que escric i tot el demés. Però, tal com expliques, si em parlen a mi se’m trenca tot. I faig el que dius de pensar en la gent que veus quan vaig amb transport públic, imagino qui deuen ser, què deuen fer…
      I ja havia vist la teva fotografia. No sé quan va ser que et vaig buscar i et vaig trobar, potser en el mateix bloc que m’enllaces i que, per cert, és preciós! El recomano a tothom que passa per aquí!
      Una forta abraçada i gaudeix del teu turó!

  8. Divergències humanes. El soroll del silenci, el silenci del soroll.

  9. Jordi Marti ha dit:

    Jo no sóc escriptor com a tal, potser un “uneix paraules” i el que explico són les meves vivències i experiències i m’és indiferent soroll (si no és exagerat), que silenci …. però si el dic de la inspiració no s’obre, no flueix res …. de res …..

  10. Joan Prats Sobrepere ha dit:

    A mi em va millor el silenci per escriure.

  11. Jordi Canals ha dit:

    Jo sóc dels que necessito silenci o un poc de bona música.
    Una abraçada!

  12. Dolors ha dit:

    No sóc escriptora. Però escric sovint, dibuixo i sóc lectora. Tot això ho faig en qualsevol lloc, a casa i a fora. És un plaer seure a l’exterior, amb un cafetó i un bon llibre per llegir. Ho practico sempre que puc 🙂

  13. Rosa Nebot ha dit:

    Quin munt d’opinions tan diverses i curioses acabo de llegir! En el meu cas, no sóc gens original: m’adapto a qualsevol situació, sempre que tingui a l’abast de la mà el teclat de l’ordinador, perquè escriure a mà és força més lent, ja que, després, hauria de picar-ho tot. Escric sempre a casa, doncs. Prefereixo el silenci, però el silenci de debò no el tenim a la ciutat. Tampoc no em molesta, per escriure, el brogit que em pugui arribar del carrer. No suporto, en canvi, el so del televisor o la ràdio. De vegades, poques, necessito escoltar música; aleshores poso un CD amb alguna simfonia de Beethoven. És curiós, i t’ho vull dir: fa una estona m’arribaven les veus d’un grup d’havaneres que han fet un concert en una plaça que hi ha bastant a prop de casa. Ara mateix, són les onze de la nit, hi ha un altre “concert” de timbalers que fan força xivarri i es comencen a enlairar coets. És que avui s’acaba la petita Festa Major del barri on visc. Gairebé me n’havia oblidat. I no em molesta, potser perquè sé que trigarà tot un any a repetir-se.

    • Hola Rosa, tens raó, si s’escriu a mà després has de passar-ho tot a l’ordinador, és clar. Ho sé molt bé perquè jo m’hi trobo. Però com que escriure a mà m’inspira més, val la pena tot i la feina que em ve després. Efectivament, a la ciutat mai hi ha silenci de debò. Com que fa molt que no em moc de la ciutat, ja no me’n recordo de què és el silenci. Doncs gaudeix del relatiu silenci fins a la Festa Major de l’any que ve! Espero que estessin bé les havaneres. Molts petons cap a Sabadell!!!

  14. Jesús (Xess) ha dit:

    Imagina’t quans llibres portaries escrits vivint a Catalunya podent estar escribint a una terrassa gairebé tot l’any…
    Llàstima!!

  15. Pons ha dit:

    Has provat aquesta web de generació de soroll blanc? Per exemple http://soundrown.com/

  16. Yves ha dit:

    Bona pregunta! Hi ha molta collonada al respecte! Gent que posa ninots i tot al costat de l’ordinador per sentir-se inspirat… Abans de contestar que faig jo, m’agradaria aclarir que no em considero escriptor, això de catalogar la gent… no m’acaba d’agradar… qui és escriptor? El qui escriu? el que publica? el qui viu de l’escriptura? el qui li agrada escriure? I per no parlar de la temàtica… és escriptor qui fa pàgines grogues?
    Bé, deixant això clar, dir-te que depèn de quines coses escric em va bé el silenci o no. A la feina no ens deixen tenir cascos, per tant, haig de crear-me el meu propi silenci, a vegades posant els dits a les orelles. A casa sovint poso música per escriure literatura, hi crec molt amb el ritme. I el ritme me’l marca sovint la música que trio per cada moment. Però puc escriure amb soroll del carrer sense problemes. Fa molts anys, quan anava a la Uni, escrivia al bar de davant, i ja et pots imaginar el soroll que hi havia allà!
    Ens llegim!

    • Ai, Yves, què t’empatolles amb qui és escriptor? No és només amb els escriptors, és amb tot que cataloguem. Entenc que pot ser una bèstiesa, segons com ho miris, però serveix per entendre’ns. Mira, jo he pintat parets però no em considero pintora, per exemple. En fi. I això dels ninots al costat de l’ordinador per inspirar-se…, hahaha! Però bé, si realment l’inspira, endavant, ves. A mi no m’inspiraria gens, però. Estic molt d’acord amb tu, a mi la música també em serveix per marcar el ritme d’allò que escric. I saps què? Moltes parts de la meva tesi doctoral les vaig escriure als cafès, fins al punt que quan vaig acabar-la una amiga em va dir que l’hauria de dedicar als cafès de la ciutat. Hahaha!

      • yves ha dit:

        Hehehehe, m’empatollo amb això pqè és un tema que em treu de polleguera… gent que se sent escriptora i escriu amb el cul i gent que no s’hi sent -pqè ningú els hi reconeix- i ho fan de PM. Estic d’acord amb tu que tot és qüestió de catalogar, un acte molt frívol però que ens diverteix a tots. Com és tem polèmic, a veure si proposes una pregunta al respecte i a veure què diu la gent…. et sents escriptor? per? des de quan? ai…
        Molt bon post, Shaudin!

        • Hi pensaré, Yves, en això del tema dels escriptors. A mi d’entrada em sol molestar que es calatogui gaire, però com deia és una manera d’entendre’ns. Per mi un escriptor és una persona que escriu amb ganes de fer-ho tan bé com li sigui possible, que s’esforça tant com pot i que hi té cert talent. M’agrada molt una cita de García Márquez:
          “Hay que empezar con la voluntad de que aquello que escribimos va a ser lo mejor que se ha escrito nunca, porque luego siempre queda algo de esa voluntad”.

  17. Tura ha dit:

    Com que no sé escriure, no tinc problema; per llegir, silenci total! Sóc de posar-me taps a les orelles per poder llegir sense que cap soroll me distregui. Petons, Shaudin!

  18. jmsalva ha dit:

    Hola Shaudin a mi me va bé per escriure musica clasica

  19. Gemma Matas ha dit:

    M’agrada el silenci, tant si llegeixo com si escric necessito silenci, em desconcentra qualsevol tipus de so.
    En canvi mentre faig alguna altra cosa sí que m’agrada escoltar la radio o sentir música, sobretot Mozart.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s