Ànimes tristes

A les meves classes tinc estudiants nascuts a cada racó del planeta. I els altres solen ser fills d’immigrants. També passa amb tota mena de gent que conec, com ara companys a la universitat. I cadascú ha vingut al Canadà amb una història que moltes vegades resulta esfereïdora, perquè un gran nombre d’aquestes persones ha vingut fugint. Les històries personals que m’han explicat alguns companys xilens i argentins esborronen ―anys de presó, tortures…―. I hi ha estudiants que, tot i ser molt joves, també tenen històries que et deixen de pedra.

Fa uns tretze anys, quan ensenyava a la Universitat de McMaster, vaig tenir un estudiant de català i de castellà que havia vingut de Kosovo. Va assistir a les meves classes dos anys, així que el conexia força; a més, moltes vegades parlàvem fora de classe. Ell tenia 21 anys quan el vaig veure per última vegada i en feia tres que vivia al Canadà, sol, tot sol, ja que la seva família s’estava a Kosovo fins que aconseguís reunir-se amb el seu fill en aquest país, el qual, esperaven tots, els acolliria. Com s’enyorava aquell noiet! A mi em feia patir veure’l sempre tan trist. Ara bé, la tristor no era cap impediment per aconseguir notes exceŀlents en totes les assignatures que feia. Era molt inteŀligent, estudiós, treballador (treballava en una fàbrica a les nits) i era també un encant de persona. Però s’enyorava.

L’enyorança és una constant en aquest país de gent vinguda d’arreu del món. Tanmateix, de vegades hi ha més que senzillament enyorança.

Aquest estiu el passo impartint classes a tort i a dret. En un dels cursos hi tinc un noi que va començar molt bé, però fa unes setmanes deixà d’assistir a moltes classes. Quan el veia li recordava que en un curs de llengua saltar-se classes no és una bona idea. Ell em deia que estava passant per un trasbals emocional i que ho sentia molt però de vegades no estava per anar a classe. A mi em sabia greu perquè és un estudiant inteŀligent, agradable, molt educadet el noi, i era una llàstima que no continués a tota vela com havia fet fins ara. Vaig pensar que potser l’hauria deixat la seva xicota o alguna cosa així. Fins que l’altre dia em van arribar tot de documents sobre aquest estudiant ―documents de la universitat i d’una organització afganesa d’Ottawa―. Em vaig quedar de pedra. Quan vaig tornar a veure el noi vaig parlar amb ell i m’explicà la història que ja m’havien explicat els documents d’una manera més freda.

longing

Aquest noi (no poso el nom per qüestions de privacitat) és de l’Afganistan. Té 24 anys i en fa cinc que viu al Canadà. Tot sol, sí, ell també com tants d’altres. Aconseguí marxar del seu país i des de llavors ha fet mans i mànigues per dur al Canadà els pares i cinc germans més joves (l’un només té deu anys i una germana només dotze). Treballa en tot el que troba, estudia ciències polítiques i ja ha aconseguit la nacionalitat canadenca. Bé, el febrer passat els seus pares van morir en un atac suïcida del taliban. Us imagineu el trasbals d’aquesta criatura (encara que tingui 24 anys és una criatura)? Tot i això va acabar el curs amb bones notes. La seva desesperació per poder dur aquí els seus germans l’impeŀleix a anar endavant. Fa unes setmanes hi va haver un altre atac suïcida del taliban al mercat del seu poble (segons m’explicava, aquests atacs són gairebé diaris a l’Afganistan). Hi va haver 89 víctimes. Afortunadament els seus germans estan bé, però va tardar dies a saber-ho. I van morir amics i veins de tota la vida. No m’estranya que el pobre noi no es veiés capaç d’assistir a classe. Ara torna a venir, però, i estudia de valent i continua treballant i va a veure advocats d’immigració i ha aconseguit sponsors pels cinc germans. Fa molt mala cara, se’l veu cansadíssim, i tanmateix, va endavant amb el desig fortíssim de veure els seus germans i abraçar-los, aquí, al Canadà, on trobaran la pau. De moment, però, s’enyora i està trist. Una altra ànima trista en aquest país de neu, una altra ànima arrossegant una història que esborrona.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

37 respostes a Ànimes tristes

  1. María ha dit:

    Me has puesto la piel de gallina. Cada día vemos o leemos noticias como esta, pero son historias anónimas. Tu has personalizado, le has individualizado y esto impacta mucho más. Es alguien que tu tratas personalmente.
    Me has dejado el alma triste.
    Gracias por compartir esta historia con nosotros
    Un abrazo

  2. Josep Canals (Argentona) ha dit:

    Acostumo a llegir amb interès els teus escrits però aquest m’ha deixat molt tocat. En quina mena de mon vivim?

  3. Ricard Pons ha dit:

    És realment colpidor llegir aquestes realitats del nostre món i comparar-les amb altres que tenim al nostre entorn. Uns joves que han de passar per aquesta forja de personalitat tan dura i paral·lelament som testimonis de nois que es perden de la manera més lamentable que per un fracàs en una carrera que els supera, un desengany amorós o una manca de trobar el seu lloc en la societat, s’ensorren d’una manera lamentable i es converteixen en una ruïna moral i econòmica pels pares. Per una compensació mal entesa d’un passat massa dur la majoria de la societat occidental actual ha caigut en una sobreprotecció dels fills i una manca de disciplina que ens porta una gran part (per sort encara hi ha molt de bo) d’aquests nois a una feblesa de caràcter que els incapacita per afrontar la més petita adversitat. En contrast veiem exemples com els que ens descrius on molts d’aquests xicots amb poc més de 20 anys ja són veritables homes (o dones) capaços d’assumir grans responsabilitats familiars a l’ensems de treballar i estudiar. Serem capaços els humans de tenir algun dia un món equilibrat?

    • És una bona comparació, Ricard. Jo de vegades també ho penso. I l’has encertada: “serem capaços els humans de tenir algun dia un món equilibrat?” Tant de bo algun dia el tinguem, però de moment sembla molt lluny.

  4. Margarida Aritzeta ha dit:

    Quina manera més bella d’explicar la tristesa i l’enyorament, i que a l’altra banda sovint hi ha l’horror. Sovint no hi pensem, perquè ens sembla que els nostres petits problemes són els de tots, sense imaginar-nos que el que ens passa no és res, i que tenim una sort immensa d’haver nascut o viscut allà on som

    • Gràcies, Margarida. Moltes vegades aquestes històries ens ajuden a ser conscients de la sort que tenim alguns. Jo fa dies que no em puc treure del cap la història d’aquest noi. I l’hauries de conèixer ―és d’allò més agradable, molt educat i bon estudiant―. I quan penso pel que passa!

  5. Aitana ha dit:

    Jo també vaig tindre una estudiant de l’Iraq molt trista, no per la seva família, que estaven aquí amb ella, sinó pel país i per la sort dels cristians iraquians que havia deixat endarrera. Una abraçada i cuida’t molt. Per cert, Shaudin, saps que ja ha eixit el meu llibre? Fes-li una ullada:

    http://ivanostocco.blogspot.ca/2014/05/muslim-struggle-for-civil-rights.html

    • Hola Aitana! Jo també m’he trobat amb molts casos similars al que comentes. No totes les històries són tan brutals com les d’aquest noi afganès, i no sempre estan sols aquí, però l’enyorança i la tristor pel seu país d’origen és força comú. M’hi trobo sovint amb estudiants de diversos països africans.
      Enhorabona pel llibre!!! El compraré.
      Una forta abraçada!

  6. Ai, Potato, quina bella i trista història! Hi ha tant patiment al món. Realment, tot plegat deixa sense paraules. A veure si aquest noi pot sortir-se’n finalment. No sabem el que tenim. No ho sabem.
    Gràcies.

    • Sí, Potato, patiment a dojo pertot el món. Jo també espero de tot cor que aquest estudiant se’n pugui sortir i pugui abraçar els seus germans tal com desitja. Però passarà temps, tot i tenir la part legal solucionada ―la cua d’immigrants que volen venir al Canadà és enorme―. Poden passar mesos, fins i tot un any o més. I fins que arribi el dia, els seus germans estan en perill diari, tal com ell mateix em va dir. T’imagines l’estrès? A mi mateixa em fa patir.

  7. Jordi Canals ha dit:

    Una trista història!

  8. Gemma Matas ha dit:

    Sembla mentida que hi puguin haver casos com aquest i d’altres encara molt pitjors.
    Part de la humanitat cada dia és més perillosa i menys fiable, altra part, en pateixen totes les conseqüències i una cosa i l’altra et fa preguntar, hi ha gent realment feliç? entre guerres, malalties, crisis, enveges, soledat, etc. etc., hi ha algú realment feliç? – intentem ser positius i mirar de veure la part mig plena de la botella…

    • De casos així, i molt pitjors, tal com dius, el món n’està ple, Gemma, però és quan en tenim una informació directa i amb una personalitat que ens causa més impacte.
      La felicitat és relativa. Per exemple, aquest estudiant, tot i la tragèdia que arrossega de la mort dels seus pares, serà molt feliç el dia que es pugui reunir al Canadà amb els seus germans.

  9. Gemma Matas ha dit:

    Esperem que sigui així i com ell molts altres puguin arribar a trobar felicitat!

  10. Dolors ha dit:

    Què dur!
    Els humans som increïbles, per bo i per dolent.

  11. boladevidre ha dit:

    Sense paraules. Estem permetent que ens construeixin una societat en que aquesta sigui la norma i no l’excepció. Commovedor.

  12. Pons ha dit:

    Ja et val, mira que explicar històries tristes ara que estic de vacances…

  13. Marta Valls ha dit:

    Quin mal al cor… Quan de patiment hi ha al món.

  14. Tura Nogareda ha dit:

    Quina història tan trista…el coratge d’aquest noi tindrà la seva recompensa, segur!
    Déu ho vulgui!

  15. Retroenllaç: Col·leccionar dies de color entre altres realitats | Dies d'Art

    • Hola Maria Pilar Grocdefoc,
      Jo també coŀlecciono dies, i els meus van plens de paraules. I ja tampoc no sé on posar-los. I els dies obscurs amb paraules apagades són molts, perquè d’aquestes realitats allunyades se’n senten força aquí al Canadà.
      Moltes gràcies per compartir el meu escrit i envoltar-lo del teu que, com em passa des de fa anys amb tots els que escrius, m’ha agradat molt.
      Una forta abraçada!

  16. jmsalva ha dit:

    Despres de llegir el post me n’he adonat que no ens podem queixar, que a Espanya a pesar de tot és viu medianement bé. Gràcies Shaudin per la història

  17. xavier ha dit:

    Hola Shaudin, m’ ha agradat molt el teu article. Li he trobat un aire Fargo. La neu és el llençol que tot ho tapa, i només queden els records dels èssers estimats i dels colors amb la esperança de retrobar-los.

  18. Consol Foraster ha dit:

    M’ha agradat molt el que has escrit. En el mon hi ha molt sofriment. És molt trist però és així.

  19. Montserrat Vilaró Berenguer ha dit:

    Quina llàstima d’ ànimes que tindrien de ser alegres hi que només han tingut la desgràcia de néixer en un país equivocat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s