Ànimes tristes

A les meves classes tinc estudiants nascuts a cada racó del planeta. I els altres solen ser fills d’immigrants. També passa amb tota mena de gent que conec, com ara companys a la universitat. I cadascú ha vingut al Canadà amb una història que moltes vegades resulta esfereïdora, perquè un gran nombre d’aquestes persones ha vingut fugint. Les històries personals que m’han explicat alguns companys xilens i argentins esborronen ―anys de presó, tortures…―. I hi ha estudiants que, tot i ser molt joves, també tenen històries que et deixen de pedra.

Fa uns tretze anys, quan ensenyava a la Universitat de McMaster, vaig tenir un estudiant de català i de castellà que havia vingut de Kosovo. Va assistir a les meves classes dos anys, per tant el conexia força; a més, moltes vegades parlàvem fora de classe. Ell tenia 21 anys quan el vaig veure per última vegada i en feia tres que vivia al Canadà, sol, tot sol, ja que la seva família s’estava a Kosovo fins que aconseguís reunir-se amb el seu fill en aquest país, el qual, esperaven tots, els acolliria. Com s’enyorava aquell noiet! A mi em feia patir veure’l sempre tan trist. Ara bé, la tristor no era cap impediment per aconseguir notes exceŀlents en totes les assignatures que feia. Era molt inteŀligent, estudiós, treballador (treballava en una fàbrica a les nits) i era també un encant de persona. Però s’enyorava.

L’enyorança és una constant en aquest país de gent vinguda d’arreu del món. Tanmateix, de vegades hi ha més que senzillament enyorança.

Aquest estiu el passo impartint classes a tort i a dret. En un dels cursos hi tinc un noi que va començar molt bé, però fa unes setmanes deixà d’assistir a moltes classes. Quan el veia li recordava que en un curs de llengua saltar-se classes no és una bona idea. Ell em deia que estava passant per un trasbals emocional i que ho sentia molt però de vegades no estava per anar a classe. A mi em sabia greu perquè és un estudiant inteŀligent, agradable, molt educadet el noi, i era una llàstima que no continués a tota vela com havia fet fins ara. Vaig pensar que potser l’hauria deixat la seva xicota o alguna cosa així. Fins que l’altre dia em van arribar tot de documents sobre aquest estudiant ―documents de la universitat i d’una organització afganesa d’Ottawa―. Em vaig quedar de pedra. Quan vaig tornar a veure el noi vaig parlar amb ell i m’explicà la història que ja m’havien explicat els documents d’una manera més freda.

Aquest noi (no poso el nom per qüestions de privacitat) és de l’Afganistan. Té 24 anys i en fa cinc que viu al Canadà. Tot sol, sí, ell també com tants d’altres. Aconseguí marxar del seu país i des de llavors ha fet mans i mànigues per dur al Canadà els pares i cinc germans més joves (l’un només té deu anys i una germana només dotze). Treballa en tot el que troba, estudia ciències polítiques i ja ha aconseguit la nacionalitat canadenca. Bé, el febrer passat els seus pares van morir en un atac suïcida del taliban. Us imagineu el trasbals d’aquesta criatura (encara que tingui 24 anys és una criatura)? Tot i això va acabar el curs amb bones notes. La seva desesperació per poder dur aquí els seus germans l’impeŀleix a anar endavant. Fa unes setmanes hi va haver un altre atac suïcida del taliban al mercat del seu poble (segons m’explicava, aquests atacs són gairebé diaris a l’Afganistan). Hi va haver 89 víctimes. Afortunadament els seus germans estan bé, però va tardar dies a saber-ho. I van morir amics i veïns de tota la vida. No m’estranya que el pobre noi no es veiés capaç d’assistir a classe. Ara torna a venir, però, i estudia de valent i continua treballant i va a veure advocats d’immigració i ha aconseguit sponsors pels cinc germans. Fa molt mala cara i se’l veu cansadíssim; tanmateix, va endavant amb el desig fortíssim de veure els seus germans i abraçar-los, aquí, al Canadà, on trobaran la pau. De moment, però, s’enyora i està trist. Una altra ànima trista en aquest país de neu, una altra ànima arrossegant una història que esborrona.