I vet aquí que em vaig trobar amb el règim franquista

Quan tenia tres anys m’estava molt amb la mare. Regàvem les plantes i la terrassa fins que se sentia l’olor de terra mullada i les rajoles vermelloses quedaven totes brillants amb l’aigua; anàvem a comprar a la plaça i jo m’entretenia a mirar els pollastres que feien cloc-cloc i els conillets tan bufons que me’ls hauria volgut endur tots a casa; també sortíem a passejar per l’Avinguda del Tibidabo fins a la Font del Racó on m’agradava jugar, i a la tornada, quan ja vesprejava, passàvem per les cotxeres del tramvia blau i veia tots aquells tramvies quiets, adormits sota el cel que s’enfosquia, i la mare em deia que ja havien sopat i ara feien nones. Però un dia el pediatra li aconsellà a la mare que em dugués a una guarderia. Com que no tenia germans (la meva germaneta encara no havia nascut) i només veia d’altres nens els diumenges, li semblava que m’aniria bé estar-me cada dia amb altres criatures.

cotxeres tramvia blau

La guarderia on em portaren era enorme ―això em semblava llavors perquè anys després hi vaig anar una vegada i vaig pensar que no n’hi havia per tant―. Tenia un gran jardí amb arbres, un edifici gris d’uns quants pisos per als nens més grans, un edifici més petit que era la guarderia per se i una cova fosca amb una escala que duia a una terrasseta. Tots els adults parlaven castellà.

Quan vaig començar a anar-hi ja entenia el castellà; la dona que venia a netejar a casa es comunicava amb mi amb l’única llengua que sabia i que jo vaig aprendre sense adonar-me’n. Però a la guarderia era diferent perquè el castellà s’imposava i a mi em molestava. De fet, tot em molestava en aquella guarderia. I una de les dues coses que més odiava era que després de l’esbarjo haguéssim fer cua per entrar a l’edifici petit al crit de ¡los baberos! Aquell crit em feia rebeŀlar tot d’una i em negava a posar-me a la cua. Cada dia la cosa acabava amb les mestres havent-me d’arrossegar, literalment, cap a dins. Fins i tot ara, després de tants anys, m’agafa una irritació profunda quan recordo ¡los baberos! Suposo que era la llengua emprada i que s’impliqués que bavejàvem.

De bon principi vaig començar a anar a la guarderia amb iŀlusió, però aviat em vaig adonar que no era ben rebuda ni pels petits ni pels grans. Al jardí em trobava de seguida envoltada de nens i nenes que em volien pegar. Em va sobtar. Amb els nens que coneixia ―cosins, veïns, fills d’amics dels meus pares― això mai no havia passat. Tanmateix, vaig decidir que si aquells nens de la guarderia volien gresca la tindrien. Quan m’envoltaven per pegar-me jo em posava a fer sons guturals tot ensenyant les dents, com si fos un animalot, i em llançava cap a la filera que tenia al davant. Tots s’apartaven. Corria i corria i em ficava a la cova. A aquella cova els altres l’anomenaven la cova del dimoni i els feia pànic acostar-s’hi gaire. Jo pujava l’escala i des de la terrasseta els treia la llengua. Llavors apareixia alguna mestra que em castigava, com ara deixant-me sense els caramels que repartien als menuts. Em vaig acostumar als càstigs i tant m’eren. Només volia que la mare em vingués a buscar i anar-me’n ben lluny d’aquell lloc.

De vegades a la colla que em volia pegar s’hi afegien nens grans ―a mi em semblaven gegants però devien tenir uns set o vuit anys―. Però també me’n podia desempallegar. En alguna ocasió m’havia acorralat un grup compacte de petits i no tan petits que feia impossible la fugida. Aleshores l’única alternativa era la lluita, i vaig aprendre a lluitar. Fins que venia una mestra que em donava la culpa de les llàgrimes d’altres nens i em castigava. No me’n sabia avenir d’aquella injustícia. Amb tot plegat les hores que passava en aquella presó per a infants eren un malson. Sobretot quan em martiritzaven amb l’himne espanyol.

Jo llavors no entenia ni un borrall de política ni de règims, però quan posaven l’himne espanyol m’agafava una ràbia immensa. I el posaven cada dia. Però no era tot perquè a més de l’himne ens obligaven a desfilar per dins de la guarderia amb una bandera espanyola. No us sabria dir per què, sense saber res de què anava tot allò, m’agafava tan malestar; potser inconscientment havia interioritzat coses que sentia a casa, no ho sé, però recordo com si fos ara mateix el rebuig que sentia. De la mateixa manera que em negava a acudir quan cridaven ¡los baberos!, em negava a desfilar darrere la bandera. Em ficava sota una tauleta, mossegava a qui em volia treure d’allí i a la fi, quan em podien dominar, em tancaven al lavabo. Vaig aprendre a fugir-ne per la finestra i amagar-me al jardí. Fins que va arribar el dia gloriós que aquella gent de la guarderia li va dir a la mare que no m’aguantava ni un dia més, que era massa rebel, que donava més feina que tots els altres nens junts. I no hi vaig anar mai més.

sparrows

Durant un any i mig vaig tornar a gaudir de mirar els pollastres que feien cloc-cloc i els conillets encisadors, d’embadalir-me amb els tramvies blaus que dormien i de regar la terrassa de bon matí tot cantant amb la mare: “Les nenes maques al dematí, s’alcen i reguen, s’alcen i reguen. Les nenes maques al dematí s’alcen i reguen el seu jardí”. I aleshores posàvem pa mullat a la terrassa i tot s’omplia de pardalets i jo era molt feliç.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a I vet aquí que em vaig trobar amb el règim franquista

  1. M.carme valls ha dit:

    Bells records d’infantesa, jo a la guardería no hi vaig anar, erem cinc germans, no calía. Pero si que vaig anar a un colegi de monges, i l’himne poques vegades el varem escoltar, pero del que no ens espcapavem era resar el rosari, el mes de Maria, la Passió i anar a missa cada diumenge.
    De fet penso que vaig ser afortunada, ara amb 54 anys vaig viure tota la infància amb el Franco, i al cole, fora de la Literatura Española, totes les clases les feiem en Catalá. Teniem unes monges prou revolucionaries!!

  2. Isabel S. Altet ha dit:

    Caram Shaudin! Quina manera de “socialitzar” a les criatures! És com per pensar-s’ho dos cops i pensar si val la pena aquesta mena de socialització que avui encara es fa. Cert que (encara) no fan cantar un himne i desfilar amb banderes -adoctrinament, sí senyor- però si has d’aprendre a -perdona- anar a hòsties per la vida, doncs potser que esperem una mica a portar els nanos a les guarderies.

  3. Jordi Canals ha dit:

    Ets extraordinaria Shaudin. Et felicito, els teus relats tenen vida. El d’aquesta setmana em porta molts records. Una abraçada!

    • Celebro molt que t’hagi agradat, Jordi. Quan un escrit ens porta records s’estableix una comunicació que fa que ens agradi. Tinc moltissim més a dir sobre la meva experiència en aquella guarderia, una experiència gens agradable perquè tot era un veritable malson. Molt real, molt ben recordat. Però no ho volia fer massa llarg i, a més, quan el vaig escriure era tardíssim. Una abraçada!

  4. Dolors ha dit:

    Vaig tenir la sort d’anar a una escola de poble petit i, malgrat l’obligació de tot en castellà, entre nosaltres i amb els mateixos mestres vam seguir fent servir la nostra llengua.

  5. Tura Nogareda ha dit:

    Vaig estar en un internat quatre anys (8 als 12 anys) i ens fèien cantar “Cara al sol” mentre
    issaven la bandera espanyola, abans d’entrar a classe, però les monjes eren catalanes i es parlava en català; escriure i llegir, en castellà…què sabiem del què passava al país als anys 50?Pel que expliques eres trapella…ai, amb el teu relat m’has portat a la infantesa, gràcies Shaudin!

    • Ostres, “Cara al sol”! Això és pitjor que desfilar amb la bandera. Bé, tot plegat és prou horrorós. Encara bo que les monges parlaven català; jo no vaig tenir aquesta sort amb les mestres que em vaig trobar.
      Ui si era trapella! No te’n pots fer una idea. Vaig anar a unes quantes escoles i sempre em treien per rebel. La primera va ser la guarderia. A casa solia fer bondat, però, sobretot quan era molt petita.
      Gràcies a tu, Tura, per compartir també els teus records.

  6. jmsalva ha dit:

    Jo tinc molts de records de quan era petit, també a la Salle nos posaven l’Himne Nacional,…tot això l’he viscut som nescut l’any 53. Una abraçada Shaudin, m’ha agradat llegir aquest post

  7. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Quants records! Jo no vaig anar tampoc a una guarderia pura i dura, però a l’escola on després vaig anar (que seguia el sistema Montessori), tenien servei per als més petits. I m’hi van portar quan havia de néixer el meu germà Jordi (jo tenia dos anys i escaig), perquè la meva mare havia de fer repòs i així era millor per a ella. Tanmateix, em vaig enyorar tant de la mare, que em vaig posar molt malaltona i em van haver de treure del cole. Ja no hi vaig tornar fins dos anys després, a l’edat reglamentària d’escolarització.
    Per cert, que en aquesta escola mai dels mais vam cantar l’Himne Nacional ni el Cara el Sol ni res d’això. Era una escola molt avançada per a l’època.

    • Doncs ves per on ens va passar una cosa similar, perquè jo vaig anar a la guarderia uns mesos quan tenia 3 anys i no vaig tornar a cap altra escola fins que en tenia 5. I totes dues volíem ser amb la mare. Pel que fa a l’himne i tot plegat, hi deu fer que tu anessis al Montessori, però també, de segur, la diferència en edat ―a la meva germana tampoc la van atabalar amb himnes ni res semblant―.

  8. No, no. El Manel a l’escola pública cantava tot això. I tant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s