Això i allò

Impressionant tot el que està passant a Catalunya. En aquests moments som un exemple de democràcia, de democràcia de debò. Tothom d’acord i tothom endavant: el poble i qui el representa. Estem fent història fins i tot abans d’aconseguir la independència. Una gran enhorabona al poble de Catalunya! I a tots aquells que l’han escoltat, tal com ho ha de fer un govern.

I, bé, ara el dit. Sí, sí, ja sé que sembla que no ve a tomb parlar ara del meu dit, però com que alguns de vosaltres m’heu dit que voleu saber-ne la història, doncs us la explico.

Tal com vaig dir, enguany tinc molts problemes a la universitat, més que mai. El poder que Espanya té sobre el meu departament (i l’administració de la universitat, pel que fa a les classes de castellà), ha esdevingut un malson. Em censuren, m’amenacen i el curs de cultura catalana s’aguanta amb pinces. Fins i tot he tingut comentaris gens agradables sobre el penjoll amb l’estelada que sempre duc penjat. La història és llarga, complicada i desagradable, per tant em limitaré a la qüestió del dit.

La classe de cultura catalana la imparteixo ajudada per l’equip multimedia que hi ha a moltes aules. M’és imprescindible per mostrar imatges i vídeos i perquè els estudiants escoltin música. Com deia, moltes aules tenen l’equip, però no totes. Onze mesos abans de començar aquest curs, la secretària del meu departament i jo vàrem demanar una aula determinada per al curs de cultura catalana d’enguany. Ens van assegurar que la tindria. Doncs bé, a finals d’agost em vaig assabentar que no la tenia (insòlit, que aquí passi una cosa així). La secretària i jo, tornem-hi a fer de tot per tenir-la (amb tot el dret perquè l’havien promés). Ningú ens feia cas, si fa no fa ens enviaven a pastar fang, la qual cosa, aquí, no es fa. Aleshores m’assabento que m’han donat una de les poques aules on no hi ha cap equip. No us podeu imaginar la meva frustració. A més era una cosa inaudita el que passava perquè hi havia d’altres aules lliures amb equip. És clar que tot plegat anava acompanyat de les amenaces i censura que esmentava més amunt, com ara suprimir-me, del programa del curs, totes les imatges de manifestacions per la independència, però són moltes més coses i pitjors. Era clar que volien fer la vida impossible al curs de cultura catalana.

La secretària va enviar dotzenes de correus-e per solucionar tot allò. I va arribar el dia de la primera classe. Tot continuava igual. No m’ho podien fer, no m’ho podien fer! Abans de la classe era al despatx de la secretària, i mentre jo treia foc pels queixals ella trucava a tothom capaç de solucionar aquella situació. Ni ella se’n sabia avenir de tot allò que passava, perquè ni cas li feien. La meva frustració i ràbia arribà al límit. Hauria matat per aconseguir l’aula que em pertocava. Quan se’m va dir (via secretària) que prou propaganda independentista, vaig donar una tremenda puntada de peu a la porta ―es devia sentir des de l’altra banda de la universitat―, seguida d’un udol que devia arribar al llac.

Per fer-ho curt: em vaig trencar el dit gros, com vaig descobrir en anar a l’hospital, moltes hores més tard perquè vaig impartir la primera classe de català i més tard una altra sense gairebé poder posar el peu a terra. A l’hospital ni em podia treure la sabata de tan inflamat com tenia el peu. Però em van canviar d’aula. Ara tinc la que havia demanat i puc ensenyar cultura catalana com cal. És clar que hi ha una situació molt tensa a la universitat amb tot plegat, perquè és tot plegat.

I ara que ja sabeu la història del dit, us passo l’enllaç al meu escrit en el bloc de Vilaweb per si us interessa:

Una castellana es disculpa

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Catalunya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

20 respostes a Això i allò

  1. helenabonals ha dit:

    Jo no puc portar la meva polsera independentista a la feina. És fort que els tentacles espanyols arribin fins tan lluny, on tu ets, per impedir-te de defensar Catalunya.

  2. María ha dit:

    Toda mi admiración y agradecimiento por todo lo que estás haciendo.
    Como se decía antes “Tienes más moral que el alcoyano”
    Un abrazo

  3. Jordi Canals ha dit:

    M’ha agradat tant el que ens has escrit que no m’ho he pensant ni un segon en compartir-ho al meu mur. La foto de la Plaça Sant Jaume esplèndida també m’he permés penjar-la. Tots els que erem allí ens vam mullar com un pollets. Va ser molt emocionant com tots els actes que estàn passant aquests dies.
    Gràcies per tot el que fas Shaudin. Una cordialissima abraçada.
    T’estimem molt!

    • Moltes gràcies, Jordi! La foto la vaig pispar de l’internet (no recordo l’origen), però em va encantar. Ho vaig veure en un vídeo, com us quedàveu ben molls, hi ha qui va agafar un refredat i tot. Jo també us estimo! Una abraçada!

  4. Rosa Nebot ha dit:

    Estem vivint uns dies difícils, perquè malgrat la força immensa que tenim els catalans, que demostrem contínuament amb fermesa, entusiasme, pacíficament, brandant la nostra bandera i exigint democràcia, el nostre desig de votar per a ser escoltats, no veiem clara la possibilitat que tot acabi com volem, tot i tenir una gran majoria sobiranista al Parlament, al carrer i a les enquestes. Tu comparteixes aquest neguit, i als teus amics ens reconforta. Una abraçada.

  5. M’ha agradat molt llegir-te i, m’ha fet molta de ràbia el que et fan, la vida impossible. És admirable el que fas i pareix mentida que un país democàtic com el Canadà, pugui estar dominat per Espanya pel que fa a la teva assignatura. Una abraçada Shaudin

  6. Dolors ha dit:

    Un temps molt emocionant el que estem vivint i fent, dia a dia. Ple d’esperança.
    I d’on ve aquesta pressió tan gran contra els teus cursos, aquí al Canadà? Els nostres veïns tenen els tentacles taaaaan llargs? Que trist!

  7. Que fort, Potato. Que fort. Cuda’t molt, reina.

  8. Jesús (Xess) ha dit:

    He passat de la indignació al somriure. Perdona’m però he acabat rient imaginant-te donant coces a la porta. T’admiro, un altre ja s’hauria rendit davant de tantes dificultats i pressions. Bé, ja saps que des d’aquí et recolzem i t’enviem força i coratge.

    • No et pensis, quan me’n recordo també em fa riure una mica (ara que el dit sembla que està molt més bé). És típic amb mi que quan la meva paciència arriba al limit, i ja no puc més d’injustícies i, a sobre, em foten la classe de català, doncs exploto i campi qui pugui, hahaha. La puntada de peu va ser per no matar algú (el que tenia ganes de fer).

  9. Maria ha dit:

    Ànims, Shaudin! O sigui que, al Canadà, una universitat es ven per diners la llibertat de paraula… De vegades penso que ets massa valenta (i s’ha de menjar cada dia). En el mal vent, la mata de jonc es vincla sense trencar-se i, per poc que el vent afluixi, es redreça altra vegada. És el que vam fer sota la bota del franquisme, bota que no s’ha aixecat gaire, si bé l’any 1975 encara hauria estat impossible la foto de l’aiguat.

    • Els diners tenen molt poder, Maria. El meu departament on, al cap i a la fi, hi ha diversos professors (no tots) que sempre havien defensat les classes de català i, fins i tot, n’hi ha un parell que simpatitza força amb Catalunya, doncs ara que paga Espanya s’ha de fer el que diu Espanya. I els de l’administració de la universitat feliços que entrin diners.
      No sé si sóc gaire valenta, noia, de fet tinc molta por al futur (el meu futur). Però hi ha coses per les que no passo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s