2015, l’any de meu besavi a Menorca

Me’n va informar un membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, i estudiós de l’obra del meu besavi. Com us podeu imaginar, em va fer molt contenta. Aquest “Any Ruiz i Pablo” serà per celebrar els 150 anys del seu naixement.

Sembla mentida com passa el temps. Recordo com si fos ahir quan vaig anar amb els meus pares a la Universitat de Barcelona perquè se celebraven els 100 anys del naixement del besavi. Tants anys han passat? Tan vella sóc que ho puc recordar? Buf!

Per si no tothom va llegir el meu article sobre Àngel Ruiz i Pablo, i ara no sap de qui parlo, que vagi a aquest enllaç. Tinc poc a afegir a tot el que us vaig explicar llavors, per tant avui em limito a passar-vos la lletra d’uns poemes d’ell cantats per Mari Àngels Gornés (us vaig enllaçar les cançons, però no la lletra).

El primer poema i cançó s’intitula “Sa guiterra”. No el considero un dels seus poemes més bons, i tanmateix em du molts records. Records de la meva mare a la cuina, recitant el poema mentre feia el dinar. Em tenia molt intrigada aquest poema de la guitarra que tothom pensa que està alegre, però la veu poètica del besavi diu que a ell li sembla que plora. Em semblava que el besavi tenia raó, perquè quan escoltava el poema jo em sentia trista, molt trista, com si la tristesa, que sabia que arrossegava el besavi, se’m fiqués molt endins, la compartís amb ell —la volia compartir amb ell—. Aquest és l’enllaç a la cançó (només heu de clicar la fletxa per sentir-la) i a sota us poso el poema.

No sé que té sa guiterra,
jo no sé que té a ses cordes,
que tothom qui la sent riu
i a mi me sembla que plora.

Un vesí meu ne té una;
moltes vegades la toca;
quan més alegre ell la fer,
amb més tristesa ella sona!

O ses mans de mon vesí
no saben fer altra cosa,
o sa guiterra està trista,
o és lo meu cor el qui plora

El segon poema és més alegre. S’intitula “Menorca”. L’enllaç a la cançó aquí. El poema a sota.

Sobre la mar qui allunya de l’Àfrica abrasada
les catalanes costes, mirant vers el llevant,
Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.

No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
de tant com l’han batuda los temporals fortíssims,
ja no li queda arena per a formar son llit.

La vésseu quan l’envesten furioses les onades
i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
Del blanc polsim de l’ona se n’alcen nuvolades
qui com espessa boira cobreixen el penyal.

I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
i canta, i l’enamora besant sos penyalars,
i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
portant-li, amb olor d’algues, perfum de trongerars.

Llavors ho és hermosa! Sultana marinera,
se vest la verda túnica brodada de mil flors.
El sol tota la daura i ella, gentil, riallera,
escolta el vent i a l’aigua cantar-li sos amors.