En teoria hi ha molta gent que ho diu, però tot i que quan entro al facebook em trobo gent que s’enfada de moltes maneres, encara no hi he trobat ningú que tregui foc pels queixals. Jo ho empro força sovint, probablement perquè quan la meva mare de tant en tant s’enfadava, sempre ho deia. A més és una dita que m’agrada molt. Trobo que expressa d’allò més bé un gran enuig, i qui millor que un drac per expressar una gran ira. I què millor que referir-se a un drac per despertar la imaginació, fins i tot quan traiem foc pels queixals? La imaginació és un ingredient essencial sigui quina sigui la situació en que ens trobem, no us sembla?
És clar que no tots els dracs treuen foc pels queixals. Jo en tinc un —vull dir en una noveŀla— que de foc res. Recordeu el drac verd de la mitologia de Pot? En Tam deixa ben clar que el drac verd no treia foc per la boca. Tanmateix, en tinc d’altres que sí que treuen foc, per la boca, no pels queixals. Als meus dracs fogosos, se’ls fa el foc a l’estómac. Hi deuen tenir tanta acidesa amb la quantitat de porqueria que es mengen —gent vestida, de vegades amb metall i tot— que fins i tot se’ls fan flames. I, aleshores, apa, a treure foc per la boca i a rostir a qui tinguin davant. Però el foc els puja de l’estómac a la boca, i llavors directament cap a fora. Els queixals no hi tenen res a veure. El nas sí perquè és una mena de xemeneia per on els surt fum. Quan vegis un drac que fum li surt pel nas, posa’t a córrer; no tardarà gaire a treure flames per la boca. (De res. Molt contenta d’haver-vos previngut).
Els meus dracs són de l’altre món, però, i ja sabeu que allí tot és una mica diferent. Els dracs catalans deuen tenir bé l’estómac, d’altra banda és ben clar que els fan mal els queixals i ho expressem fent que els hi surti foc. Em sembla que deu ser això —mai no m’he trobat un drac que m’ho pugui aclarir—. I vosaltres, què en penseu?
Desbordada de trabajo pero nos has ofrecido una pequeña delicia de las tuyas. Me has hecho sonreír… pero una vez más lamentar que no puedas dedicarte a escribir…
Gracias por este esfuerzo y seguir siempre ahí luchando
Un abrazo
Avui has tornat a ser la primera, María. La teva lamentació és també la meva.
Gràcies, amiga, i una abraçada!
hahahaha, quan he llegit el títol del post m’he imaginat que parlaries de totes les dificultats que et trobes en el dia a dia, però va i resulta que ens sorprens amb el tema dels dracs! Quina gràcia. Un text que, de bon matí, m’ha fet riure. Gràcies, Potato.
Ja m’ho pensava que, amb la vida que tinc, molta gent s’esperaria alguna cosa més personal. Vet aquí una de les gràcies d’escriure: sorprendre el lector. He, he.
Gràcies, Potatito! Petons!
Hi ha una confusió crec… als dracs catalans només se’ls deixa treure foc pels queixals des del 1707 al País Valencià, el 1714 al Principat, i el 1715 a Mallorca. Abans eren tant normals com els dracs anglesos o nòrdics. Sembla ser que un articulat encara no descobert dels Decrets de Nova Planta intentaven evitar que uns elements tant poderosos i clarament al servei de la imaginació popular del catalans, fossin algun dia capaços d’anar a cremar d’una revolada les collites de cereals dels camps castellans. Producte d’una por irracional, aquests articles obligaven als dracs catalans a només menjar i sobretot beure elements incombustibles.
Fins i tot cantaven una tonada que va servir d’inspiració al grup del País Valencià Al Tall.
El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.
I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.
Però ja sabem que als governants castellans els fa mandra pensar i són poc previsors. Al capdavall el que ha vingut passant des de la renaixença aproximadament, és que la poca i mala alimentació ha anat degenerant en uns gasos abrasius formats a l’estómac, els quals els provoquen un mal alè tant bèstia, que en fregar els queixals s’encenen com la pólvora. És així que els dracs catalans, en un principi tant normals com la resta, gràcies als ocupants castellans, han esdevingut uns dracs relativament especials i únics al món. Són més dòcils i panxacontents certament, però quan tenen gana, sobretot de llibertat, es lleven molt d’hora molt d’hora i no hi ha res que els aturi. Més o menys com la resta de població autòctona…. Ep… o així m’ho han contat!
ha ha ha .. molt encertat aflordepell!
Jo també ho trobo, tot i que en Quico m’ha embullat força pel que fa als dracs.
M’encanta el que t’han contat i que ho comparteixis 🙂
En Quico troba informació fins i tot sota les pedres.
Marededéu, Quico! Hahaha! Veig que dóna per a molt aquest tema dels dracs. Ara m’has embolicat perquè no sé què pensar de cap drac. Jo que tenia coll avall de què anava tot plegat amb els dracs i, mira, ens ofereixes tota una lliçó d’història i de tarannàs. Gràcies! Petons!
És la mancança de seny i de queixals… 😉
Hahaha!!!!!
Hahahhhaha, jo ho dit i ho faig molt !!!!! Tinc un caracte fort i tot sovint faig “neteja bucodentalestomacal”
Una abraçada !!
Sí? Ho dius, Gemma? És que mai no veig que ningú ho digui al facebook, tret de dir-ho jo.
Ben fet, noia, s’ha d’estar amb bona salut.
Una abraçada!
Hahaha, doncs jo si que a vegades trec foc pel queixals
Tu també, Montserrat? Ho celebro!!! És una dita molt expressiva.
M’apunto a l’explicació d’aflordepell! És clar que aniria bé de preguntar-ho directament a un drac del país. No sé on trobar-ne; el del parc Güell no menja ni bufa i els de l’altre món no deuen patir restriccions alimentàries, ja que allà a la majoria de països tothom parla lliurement en català.
D’acord amb tu, Maria. Aniria bé preguntar-ho a un drac català, vejam que en diu.
Ara amb menys broma: podria ser que l’expressió tingués l’origen en les picades d’escurçó. No és impossible que la gent pensés que el foc era el component tòxic del verí, a l’època en què les malalties s’atribuïen a excés o falta d’algun dels anomenats “quatre elements”. I es diu que els escurçons piquen quan se’ls molesta, és a dir, quan s’enfaden.
Potser sí, però els dracs et mengen quan s’enfaden perquè els molestes?
Oh, ves, jo aquí em limitava a inventar un origen plausible a l’expressió “treure foc pels queixals”. La teva mare ho feia sovint, dius, i no se’t va menjar!
“La teva mare ho deia”, volia dir. No “ho feia”. Disculpa. Potser sí que quan ens enfadem ens sentim malvats. Una mica dracs. I per què no una mica serps?
Hahaha! Avui tots em feu riure, Maria.
Com l’Anna Maria, jo també pensava que parlaries d’alguna dificultat amb què t’havies trobat, i en canvi m’has fet somriure. Visca el drac, que em fa somriure!
De fet, tinc una gran estima pels dracs, pobrets, s’expliquen tantes coses d’ells, sempre dolentes. Sempre ens conten dolenteries i interpretacions del que fan, volen o persegueixen, però algú ha escoltat mai la declaració en directe d’un drac? Ningú els escolta, pobrets! No sé a qui em recorden…
Hehe. Trucs dels escriptors per sorprendre.
Tens raó, Dolors, sobre els dracs, però de vegades tenim la necessitat d’expressar la maldat i els dracs van força bé. Jo en tinc un com a tu t’agraden en el conte “Màgia d’una nit d’estiu”, però a les noveŀles són tota una altra cosa, dolents de debò. A la tercera noveŀla, si algun dia acabo d’escriure-la (des de l’agost que no la puc tocar), en trobaràs de ben dolents. És una llàstima, però, no tenir la perspectiva d’un drac per entendre millor de què va tot plegat, sí.
bo, bo,
molts records i gràcies pel temps que hi dediques
Gràcies, Jaume! Molt contenta de trobar un comentari teu!
Una abraçada!
Primer de tot penso que has de fer una neteja en el facebook, no ho trobo normal això de tenir-lo ple de gent enfadada.
Hahaha! Molt bona!
Treure foc pels queixals és una manera bonica de dir que estàs enfadat. A mi sempre m’ha donat la impressió que quan t’expresses així vol dir que ho estàs en un grau inferior, que et preocupes més de dir-ho ben català. De totes maneres estic d’acord amb l’Anna que la teva força d’estar sempre barrinant la ment contribuieix a treure’t els problemes del damunt. Estic molt content que sigui així
Una forta abraçada!
Potser tens raó, Jordi. A la meva mare li agradava parlar bé la llengua, però també ho deia amb molta naturalitat, i jo també. Una abraçada!
A les Rondalles Mallorquines s’emprea aquesta expressió de “treure foc pels queixals” més amb persones que en dracs. Una abraçada
Però no em negaràs, Juli, que ficar dracs resulta molt entretingut. Una abraçada!
Com m’agradaria fer un vídeo i ensenyar tal com jo dibuixo els meus dracs… Però, jo encara els dibuixo i pinto a mà, amb retoladors, amb pinzells… i la que trec foc pels queixal sóc jo!
Una abraçada!
M’encantaria veure en un vídeo com dibuixes els teus dracs. Si algun dia el fas, fes-m’ho saber!
Una abraçada!