Una història antiga de Rocdur

Aquest escrit va dedicat als meus lectors de la nissaga.

La tercera noveŀla avança, a poc a poc, com ja sabeu, atesa la feina i l’estat de salut. Intentaré acabar-la aquest estiu, o quasi acabar-la.

Com a regalet per als meus pacients lectors, us copio un fragment de la noveŀla. És l’única part que us puc oferir sense revelar res. És tracta d’una història rocduriana que parla de temps molt antics. D’on ha sortit, qui la llegeix i quina importància té dins de la nissaga és el que no sabeu. Us asseguro que haver llegit aquesta petita part no interferirà gens el dia que llegireu la noveŀla.

Aquí teniu, doncs, la primera part, força retallada, de “Les gestes d’Alarús”.

Aquesta història succeí en un temps molt remot, quan a Rocdur no hi havia ni pobles, ni viles, ni castells, quan Rocdur només era habitat a la vall on ara hi tenim la Vila. Ni coneixíem el metall, en aquella època tan antiga―de pedra, de fusta o d’os eren les eines, amb cuir ens vestíem, omplíem el jaç amb plomes, i l’aigua l’escalfàvem en olles de terrissa―. Mai no ens allunyàvem de la vall i sempre ens desplaçàvem a peu, malgrat que hi havia cavalls a la nostra terra. Vivíem en passadissos excavats durant segles, sota una torre de pedra que servia d’entrada, i allí dins, envoltats de roca i colgats de tenebres, ens arraulíem a dormir o quan els dracs atacaven. Venien de les muntanyes més al nord, dels seus caus a les moltes coves que les foraden. Quan menys ho esperàvem, ens arribava un xiscle que esberlava la pau de la vall. O eren molts, els xiscles, el dia s’enfosquia i, alarmats, veièm com una munió d’aquelles criatures aterridores feia cap a nosaltres.

            Un d’aquells rocdurians antics s’anomenava Alarús. Ens diuen que era un jove llest, de temperament alegre, rialler, fort com un roure i més coratjós que cap altre rocdurià, a qui havien vist tenir a ratlla un drac a cops de roc abans d’entrar a la torre. Alarús era tan valent que ni tenia por de la nit, no com els altres rocdurians antics que passaven les nits tremolant. I no eren pas els dracs que els esporuguien, perquè els dracs mai no escometien de nit, sinó que la paüra que els envaïa era causada per les veus. Veus d’éssers sense cos, que rondaven al defora des que es feia fosc i fins a l’albada. Alarús, d’altra banda, no feia cap cas d’aquelles veus; abans de retirar-se al seu jaç s’asseia davant la torre i gaudia d’un món sense dracs. Cert que l’envoltaven veus xiuxiuejants que amb cada mot que deien deixaven a l’aire un alè gelat, com petits esbufecs de vent en una nit d’hivern, però Alarús es cobria bé amb la seva pellissa i ignorava el xiuxiueig glaçat que li tocava la cara amb mots indesxifrables.

            Una nit, mentre Alarús contemplava el cel lliure de dracs, s’adonà que aquell xiuxiueig com un remolí de flocs de neu tenia un to d’urgència que mai abans no havia copsat. Escoltà amb atenció. El to de les veus augmentava en insistència, alhora que un mot es perfilava nítid, sense la imprecisió que normalment confonia tot el que deien. Per primera vegada va entendre les veus. I el sobtà. Es quedà ben quiet i tornà a sentir amb claredat:

            ―Alarús, Alarús, Alarús…

            ―Què voleu de mi? ―va dir a la fi, tot parat.

            ―Alarús mata un drac, Alarús mata un drac…

            L’home era conscient de la seva força, però coneixia els dracs i allò que li demanaven les veus era impossible. Una cosa era fugir d’un drac i una altra encarar-s’hi i matar-lo. Tardà a preguntar:

            ―Com l’he de matar?

            ―Amb una espasa, Alarús, amb una espasa…

            Alarús no va poder evitar una riallada que desfé la fressa de veus que l’envoltava, perquè les espases que tenien els rocdurians antics eren de fusta, i com havia de matar un drac amb una espasa de fusta?

            ―Vine amb nosaltres, Alarús, vine amb nosaltres…

[. . .]

            L’hivern va transcórrer com qualsevol altre per aquells rocdurians antics. Hi havia dies assolellats, plens de vent, que deixaven veure amb claredat la figura paorosa que embrutia el cel. La cridadissa i les volades esbarriades dels ocells eren el primer senyal del perill que s’apropava. Tothom corria als passadissos. Si algú es trobava massa lluny per arribar a temps a la torre, s’amagava a qualsevol recer que li oferia el bosc ―un tronc buit, una espessor d’arbres, una cova, potser―. Però els dies d’aire suau i ennuvolats eren els realment perillosos. Calia ser prudent i no estar-se a fora; era impossible saber quan, de davall dels núvols, apareixeria el monstre vomitant foc i disposat a devorar tothom que trobava.

            I cada nit, Alarús era a la clariana del bosc seguint les instruccions de les veus.

[. . .]

L’enllestí quan a la vall els arbres ja es cobrien de brots verds. L’alçà amb les dues mans―era forta i flexible, lluent, semblava invencible.

            Se la va endur al passadís, la posà al costat del jaç i s’adormí.

            Alarús sortí decidit a punta de dia, enduent-se amb ell l’espasa i la imatge de la noia amb una llarga trena que li bufà un petó en veure’l partir. Tothom l’havia vist marxar, i ell a tothom havia dit que anava a matar un drac. S’ha tornat boig Alarús? I d’on s’ha tret aquesta espasa lluent? La gent sortí de la torre i el va veure fer cap a un indret on ningú no hauria gosat mai anar. Era una extensió de roca inhòspita, despullada, molt perillosa perquè no oferia cap recer si venia un drac. Tanmateix, Alarús se situà al bell mig i esperà.

            El matí avançà clar, amb bufades de vent que deixaven el cel net de núvols i feien voleiar els cabells rojos d’Alarús. Tot d’una, dalt de la immensitat, va aparèixer una ombra fosca, enorme, d’ales esteses. En ser més a prop, el drac s’adonà de l’home sol al pla i va fer un crit que es va estendre per la vall. De seguida fou allí mateix i, d’un salt, Alarús esquivà la primera flamarada. N’hi llançà d’altres, però amb salts i rodolant per terra totes les defugia aquell home ennegrit per l’herba menuda que arreu socarrimava.

            Alarús sabia que els dracs tenen un límit al foc que poden produir a dins les entranyes, una vegada acabat han d’esperar a tenir-ne més. I a aquell drac se li va acabar. Aletejà uns moments i, tot d’un cop, envestí veloç amb la boca oberta. D’una revolada Alarús es mogué cap a l’esquerra i d’un moviment precís amb l’espasa li ferí una ala. El drac, que no es devia esperar aquella arma dura i afilada, feu un xiscle de dolor i de ràbia, un xiscle que arribà a la torre on tothom, esbalaït, s’aplegava a l’entrada.

            El drac va restar sobre el terreny de roca, a poca distància d’Alarús, amb una ala abatuda que sagnava. L’home esguardà amb aprensió aquell ésser gegantí que tenia cada urpa tan llarga com la seva espasa. Era negre, amb la banya i la punta de les ales grogues. El cos el tenia cobert d’escates com cuir endurit, menys dalt del coll, les ales i la cua, grossa, musculosa, que acabava en un triangle afilat capaç de segar un home en dos. Ara tenia la boca closa, però les dentasses que la sobresortien dibuixaven un somriure sinistre. El més inquietant, però, eren els ulls, tots vermells i encesos, amb una espurna maligna. L’home apartà la mirada d’aquells ulls que l’afeblien i el feien dubtar, i la fixà en els narius del drac que van treure fum. Mal senyal, no tardaria a vomitar foc.

            Alarús va fer el cor fort. Agafà l’espasa amb les dues mans, la mirada concentrada en el cap del monstre. El somriure del drac s’eixamplà, obrí la bocassa i, aleshores, Alarús es quedà astorat en sentir parlar el drac. Tenia una veu poderosa que deia paraules en una llengua estranya, ancestral, tan antiga com les muntanyes.

            ―Cardoc rac ormaó. Cardoc rac ormaó!

            Alarús s’omplí de valor.

            ―Què dius, poca-solta? No t’entenc! ―la veu li tremolà, però era forta i clara.

            ―Cardoc… tu vols… Cardoc tu vols!

            ―Cardoc ton pare! Què és “cardoc”?

            ―Poderrr!

            ―No vull poder, sinó la teva mort!

            ―Cardoooc! ―cridà el drac, rabiós.

            ―Poca-sooolta!

            El vent duia els crits fins a la gent reunida davant la torre ―encara és viu Alarús?―, però ningú no podia veure què passava.

            El drac s’alçà ben dret. Alarús no es va moure, ni quan el monstre doblegà el coll com una serp, ni quan apuntà el cap, ni quan aquell cap descomunal baixà ràpidament amb la boca oberta. Va esperar fins a l’últim moment que s’ajupí, gairebé fregant la mandíbula del monstre en passar-li per sota, i s’apartà. Amb l’empenta que duia, el drac acabà amb el musell contra el sòl de roca. Alarús aprofità l’atordiment del monstre per córrer fins a la cua. Just davant de la punta on hi havia el triangle afilat s’encavalcà d’un salt, i abans que el drac reaccionés, ja li clavava l’espasa, amb les dues mans i amb força.

            El drac, furiós, va sacsejar la cua d’una banda a l’altra i donant cops a terra, però Alarús es mantenia agafat al puny de l’espasa que era ben clavada. Aleshores el drac es posà a córrer. Alarús, encimbellat a la cua, trontollava.

            Passaren rabent per davant de la torre i van enfilar un pujol. La correguda del drac acabà al cim, després d’haver tirat mig bosc enlaire.

            La gent, espantada, s’havia tancat a la torre, però va sentir com el drac cridava:

            ―Ramoar, ramoar, ramoar!

            La noia de llarga trena apartà el tauló d’entrada a la torre, sortí a fora i sotjà el pujol. No podia veure Alarús, però sí un esbart de dracs solcant el cel. El seu pare la ficà a dins i tancà.

            Tot el dia se sentiren les veus dels dracs sobrevolant el pujol: “Manrà retor tormà”. “Retró orsà. Prator!”. Alarús de segur que era mort, però perquè els dracs continuaven volant sobre el pujol? I què era aquella parla estranya? No fou fins que del cel caigué la tenebra que els crits s’apagaren. I amb les ombres retornà la tranquiŀlitat.

            La gent, assossegada, es preparà per anar a dormir. Només la noia de llarga trena plorava desconsolada sobre el pit de sa mare.

            Ja dormien els infants, ja s’extingien les torxes, ja la obscuritat s’apoderava a poc a poc dels passadissos, quan de sobte tothom es quedà quiet, els ulls esbatanats, la por arraulida a la gola. S’havia sentit una remor sorda, profunda. Fou seguida d’una vibració suau però continuada. La terra tremolava i la gent no sabia què fer, on fugir, perquè el tremolor no s’acabava.