Tardes de cinema amb els Germans Marx

Fa un parell d’anys vaig publicar aquí “Sinbad, cinema i un ocellot mític i intertextual”. En aquest escrit em referia a les tardes de diumenge que anava amb el pare al cinema del barri. Encara no us havia dit que tant el pare com jo érem fans incurables dels Germans Marx, aquells Marx Brothers inventius, indisciplinats i absolutament humorístics. El pare havia gaudit de les seves peŀlícules quan era un nen a París (el pare va néixer i es va criar allí), i li agradaven tant que havia aconseguit fer unes imitacions magnífiques d’en Groucho —quan jo estava malalta, es posava un nas postís, unes ulleres com les de l’actor, es pintava el bigoti i, apa, a fer la imitació; em feia riure i m’oblidava de la malatia—. Per tant, quan veiem una peŀlícula dels Marx a la cartellera, cap allà anàvem.

marx-brothers

De gran, aquí al Canadà, encara les veig de tant en tant en dvd. Em sembla que jo també podria fer una imitació, d’en Groucho, i d’en Chico i d’en Harpo. Potser no una bona imitació, però em sé molts diàlegs de memòria. I quan sento Il trovatore de Verdi (la toquen a vegades a la ràdio) de seguida veig en Harpo fent de Tarzan a Una nit a l’òpera. Recordeu l’escena? Quan han d’evitar que l’òpera vagi endavant amb el cantant antipàtic i petulant. Aquí sota la teniu (després de l’anunci aneu al minut 1:18 si no ho voleu veure sencer).

A Night at the Opera – Il trovatore

Una nit a l’òpera és la seva peŀlícula més ben aconseguida en conjunt. No hi tenim la sàtira esbojarrada d’abans que signessin el contracte amb la MGM, com trobem, per exemple, a Animal Crackers, però d’altra banda té una història més ben estructurada i l’ingredient afegit del musical. Amb tot, l’absurd continua tenint una presència considerable. A sota, un exemple amb un final d’allò més còmic.

Una altra de les seves grans peŀlícules amb la MGM va ser Un dia a les carreres, que tot i no ser un musical per se, ens ofereix una de les meves escenes preferides, “Who Dat Man?” amb en Harpo.

I que continua amb el ball de Swing.

 

dali i harpoEls Marx Brothers solen agradar molt o no agraden gens —no hi ha gaire gent que es trobi al mig—. A mi m’agraden per diversos motius: són part del meu bagatge cultural, em duen records de les tardes al cinema amb el meu pare, em resulten divertidíssims i m’atrau el seu tarannà insubmis, anàrquic, absurd, i a voltes fins i tot surrealista. Per alguna cosa els surrealistes els adoraven. Antonin Artaud va dir: “Si hi ha una característica definida, un estat mental distintament poetic que pot dir-se surrealisme, Animal Crackers [peŀlícula dels Marx] participa totalment d’aquest estat”. I com ja és sabut, Salvador Dalí estava obsessionat pels Marx, especialment per en Harpo. A sota us penjo una escena de Duck Soup amb característiques surrealistes (fixeu-vos en el gos).

Voldria comentar que els Germans Marx, contrariament al que podria semblar, no improvisaven, no a les peŀlícules. El que veu l’espectador és fruit d’incomptables hores d’assajar. Fins i tot a les seves peŀlícules amb la Paramount, molt més caòtiques que les posteriors amb la MGM, només ho eren en aparença perquè, de fet, tot està molt ben estructurat. I l’absurd que les amara està força pensat i, sobretot, perfectament assajat; d’aquí el resultat impecable. Un bon exemple el podeu veure, també, a Duck Soup. I amb això m’acomiado fins la setmana que ve.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a Tardes de cinema amb els Germans Marx

  1. María ha dit:

    A mi también me gustaban los hermanos Marx, aunque no he vuelto a ver sus películas. Salvo escenas, como la del camarote.
    Imagino que ver las películas en este momento puede tener un efecto terapéutico.
    Gracias por buscar todas estas escenas y hacerme recordar tan buenos momentos.
    Un abrazo

  2. Gemma Colomé ha dit:

    Van ser únics i les seves pel·lícules crec que es mantindran coma clàssiques molts anys .

  3. Ricard Pons ha dit:

    Una encertada recopilació d’escenes. M’has fet venir ganes de tornar-les a veure. Gràcies.

  4. Pilar ha dit:

    M’ha encantat el teu post, ho he passat molt bé amb les escenes de les pelis sobre tot la de Una nit a l’Òpera. Totes les teves explocacions un 10!

    • Hola Pilar! L’escena de Una nit a l’òpera que he penjat m’ha fet riure durant molts anys, ara no tant perquè me la sé de memòria, pas a pas. Els decorats que baixen darrera el cantant antipàtic (o li cauen al davant) i que res tenen a veure amb Il trovatore, hahaha, i en Harpo que puja decorat amunt com una rata mentre l’altre canta i el final amb el crit a les fosques, hahaha!!!
      Gràcies, guapa!

  5. Rosa Nebot ha dit:

    Que bons! feia anys que no els veia. Gràcies guapa.

  6. Anna Maria Villalonga ha dit:

    a mi també m’agradaven molt. Són mítics.

  7. Frederic Miralles ha dit:

    GRACIES!!

  8. Pons ha dit:

    Està clar que jo soc dels que no agrada gens.El tipus d’humor dels germans Marx no m’agrada. Si, ja em podeu lapidar. Ho he provat amb Sopa de Ganso i Una noche en la Opera i cap de les em va fer el pes. Alguna escena pot ser mínimament bona, però a mi m’agrada que hi hagi un trama, no pas un seguit de situacions inconnexes i sense sentit

    • Ep, Pons, en aquest bloc no és lapida ningú per una qüestió de gustos. No són, però, situacions inconnexes, de cap manera. Pel que fa a “sense sentit”, bé, els Marx entren dins de l’absurd. També Beckett, Ionesco, etc., salvant les distàncies. Però, com deia, és una qüestió de gustos.

  9. Jesús (Xess) ha dit:

    Y dos huevos duros!”!

  10. Tura Nogareda ha dit:

    Fantàstics, quina bona estona he passat recordant-los!
    A casa també ens agradàven, gràcies Shaudin!
    Una abraçada!

  11. Quico Romeu ha dit:

    Subscric de dalt a baix tot el que dius i cits. I pel mateix ordre…. No només formen part del meu bagatge cultural i vital, sinó que han estat claus per ajudar-me a bastir una actitud davant la vida i han resultat, molt probablement, la influència ideològica amb què més m’identifico. El marxisme-grouchisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s