Somnis

Per les primeres nacions de l’Amèrica del Nord, els somnis tenien molta importància i constituïen una part essencial de la seva religió; més que divinitats, tenien els somnis, per tant no és estrany que dictessin força les seves vides. Es fixaven molt bé en el que havien somiat abans de fer decisions. Creien que els somnis, més que trets de la personalitat, eren coneixements amagats dins de l’ànima. També s’ha d’explicar que compartien els somnis entre els membres de la comunitat, per tal que tothom en tragués profit i tothom en pogués participar. D’aquí que moltes vegades els somnis es convertien en una història que passava de generació en generació. I és interessant notar que a les seves històries mítiques sovint apareixen personatges que somien i aquests somnis esdevenen una història paraŀlela.

Com sabeu els que em seguiu de fa temps, els meus somnis de vegades també tenen importància. He escrit relats basats en alguna cosa que he somiat, fins i tot seguint el somni fil per randa, com va ocórrer amb el relat “Una casa tota blanca”, però el cas més notori va ser la nissaga que començà amb Més enllà del somni (si no recordeu l’origen, aquí en teniu l’explicació).

També hi ha casos de somnis compartits. Quan s’havia publicat Més enllà del somni i jo escrivia Perduts a l’altre món, el pare d’una lectora d’onze anys em va explicar que la seva filla havia tingut un somni sobre la continuació de la primera noveŀla, que veia els personatges de l’Anna i l’Alison enmig d’una gran tempesta a alta mar, i un vaixell que naufragava. Em va sobtar, perquè ja tenia Perduts a l’altre món força avançat i la noveŀla començava tal com el somni de la nena, episodi pel que em vaig basar en el meu propi somni abans de començar la nissaga (com podeu llegir en el mateix enllaç de més amunt).

I ara m’ha arribat un missatge d’una amistat del facebook. Tracta d’un somni. En aquest cas, res a veure amb les meves noveŀles, però és un somni curiosíssim que vull compartir textualment amb vosaltres (per discreció no poso el nom de l’amistat):

“Bon dia, Shaudin –o bona nit–. Com estàs? Primer de tot em presento, sóc el …, no ens coneixem personalment, només virtualment a través del Facebook gràcies a que en Sebastià Bennassar em va recomanar afegir-te d’amistat ja fa un temps. T’escric perquè et volia explicar un somni que vaig tenir fa dues nits i on curiosament apareixies com a protagonista:

Doncs resulta que el meu fill gran i jo passejàvem per la platja, trepitjant la sorra mullada per les onades. La platja era immensa, desapareixia horitzó enllà, i estava completament deserta, a més de comptar amb un factor important a tenir en compte: estava colgada per la neu. Sí, tu, un mantell blanc de més d’un pam ho cobria absolutament tot i entrava en contacte amb el mar just en el punt on les onades el començaven a desfer. El meu fill i jo avançàvem per la sorra humida, amb una parsimònia envejable, observant, astorats, l’immens desert blanc que ens envoltava. De sobte, una figura humana apareixia del no-res, asseguda en una cadira de plàstic enmig de la neu, sota la protecció d’una ombrel·la i un barret de copa ampla blancs. Eres tu, i de fet no recordo si el rostre era exactament el teu, però sé que eres tu. Tots dos et saludàvem i tu ens somreies, i tant el Roger com jo seguíem avançant per la sorra mullada fins que et perdíem de vista i recuperàvem la soledat absoluta.”

És un somni que té una bellesa estranya, no trobeu?