Va dir, va dir, va dir…

M’imagino, tot i que mai no n’he parlat amb ningú, que molts escriptors deuen tenir el mateix problema que jo tinc quan es confronten amb els diàlegs d’una narració: va dir, va dir, va dir… Si escrivim en temps passat. En present no canvia res intrínsec: diu, diu, diu… Sempre aquesta repetició quan un personatge parla. Naturalment, es poden trobar variacions: va opinar, va exclamar, va assegurar, va expressar, va protestar, va explicar, va aŀludir, va suggerir, va afirmar, va manifestar… Hi ha molts i molts verbs per emprar en aquests casos d’haver d’especificar quin personatge està parlant, però fins i tot quan ens allunyem una mica de la norma bàsica, no podem defugir la idea de “va dir”.

Quan només tenim dos personatges en un diàleg, evidentment no hi ha cap necessitat d’aclarir qui parla, perquè cada cop que hi ha un guionet el lector ja sap que qui ara parla és l’altre personatge. Però són moltes les vegades que hi ha tres o més personatges immersos en un diàleg, i aleshores el model de “va dir” (o qualsevol variant) és gairebé inevitable. Hi ha algunes opcions per esquivar-lo, no sempre viables, però. Per exemple, podem dir “i es va allisar la faldilla vermella” si un dels personatges duu una faldilla d’aquest color i està parlant. Estic segura que la majoria d’escriptors esdevenen mestres de trobar fórmules que evitin haver d’escriure “va dir”. Tanmateix, aquests dos mots apareixen continuament en relats i, sobretot en noveŀles.

dialogue-tags

En anglès no estan per orgues i empren ‘va dir” (she said, he said) ad infinitum i es queden ben tranquils. Si un autor vol usar “va dir” i res més, per a tots els diàlegs, ningú no li ho impedirà, corregirà o canviarà. En anglès se sobreentén que és una norma i no cal donar-hi més voltes. La veritat és que quan llegeixo una noveŀla en anglès ni m’adono dels constants “she said”, “he said”, només ho constato quan m’hi vull fixar. Potser, doncs, hauríem de fer-ho nosaltres també. A mi no em fa gaire patxoca, per bé que de vegades m’evitaria tornar-me ximple cercant una opció el més allunyada possible de “va dir”.

Hi ha una altra possibilitat, però, que he trobat sovint a les noveŀles de Margarida Aritzeta. Es tracta de, senzillament, només posar el nom del personatge que parla. Aquí teniu alguns exemples de La nit de la papallona i de El Gorg Negre:

—Qui ve a explorar —en Ricky.

—Què farem sense el drac? —la Queralt.

—Sí. Ell està fregit i té l’espasa ben aferrada —en Tastaví.

—No siguis ximple, com se t’acudeixen aquestes coses —l’Alba.

Per aquí passen força escriptors, i m’agradaria saber la seva opinió de tot plegat. Però també m’interessa molt saber l’opinió dels lectors. Què penseu dels diàlegs, de com s’hauria d’indicar quin personatge parla? Us hi fixeu quan llegiu?

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 respostes a Va dir, va dir, va dir…

  1. María ha dit:

    Como completa ignorante en el arte de escribir me gusta cuando explicas cómo lo haces tu.
    La verdad es que no me había fijado en este hecho que mencionas. No soy muy buena lectora, busco más el fondo que la forma 😦
    Un abrazo

    • Gràcies, María. M’has dit moltes vegades que t’agrada llegir el meu procés d’escriure. Et deu passar com a mi amb el cinema, que m’agraden els documentals sobre com s’ha fet una peŀlícula. I és lògic, si no escrius, que no et fixis tant en la forma. Una abraçada!

  2. Margarida Aritzeta ha dit:

    M’agrada molt la teva reflexió, perquè, efectivament, és una preocupació que comparteixo. Gràcies per adjuntar els meus exemples. Per què ho faig d’aquesta manera? M’imagino l’escena d’una novel·la: la gent parla, si són més de dos, el diàleg és fluïd, es tallen els uns als altres, intervenen, es complementen. M’agradaria no haver-los d’acotar gens, però aleshores el lector no “veuria” qui parla, se l’hauria d’imaginar i sense les pistes que tenim a la vida real o a la representació teatral (el timbre de la veu, l’aspecte del cos, els vestits, si no som cecs), el text ha de trobar un recurs per identificar-los. Inconscientment recorro al procediment de l’escriptura teatral: s’acota el nom i es deixa que el personatge parli.
    La novel·la és un gènere de gèneres, hi caben els recursos de les altres escriptures (Bakhtin ho explica molt bé). Faulkner incorporava fragments “teatrals” i pures metàfores i imatges poètiques sintètiques i contundents en els seus escabrosos mons de Yoknapatawpha, explicats a les novel·les…
    Per tant, encara que es tracti d’un procediment d’escriptura teatral, a mi em va bé a les novel·les per emmascarar al mínim les veus dels personatges, per fer la impressió que parlen sols, alliberats de la tutela del narrador.

    • Hola Margarida. Moltes gràcies per la teva explicació. Subscric el teu comentari, i celebro que aquest aspecte d’escriure sigui una preocupació que comparteixes (és bo saber que no sóc l’única a qui preocupa).
      Cert, Bakhtin és magnífic per fer entendre què és una la noveŀla (m’encanta Bakhtin, per mi és un referent de gran importància). I tens raó també pel que fa a Faulkner. No tinc res a contradir sobre usar procediments propis del teatre, tot al contrari. Això volia dir en escriure sobre els teus diàlegs, que de vegades empres acotacions teatrals, però era la matinada, tenia molta son, volia anar a dormir sense entretenir-me i no em venia la paraula “acotació” en català, hahaha!
      Ho trobo, a més, molt innovatiu. Només ho he vist una vegada amb l’Anna Maria Villalonga (potser ho ha emprat més d’una vegada) i no recordo haver vist que ho faci servir cap més autor català (la qual cosa no vol dir que potser sí que algú més ho fa). Quan me’n vaig adonar amb les teves noveŀles vaig pensar “aŀleluia, vet aquí una fórmula que feia falta”. Fins i tot se’m va ocórrer usar-ho a la noveŀla que escric, però com que és part d’una nissaga vaig decidir no fer-ho, per no perdre la coherència amb els dos llibres ja publicats.

  3. Jesús (Xess) ha dit:

    A mi m’agrada la solució d’alguns diaris quan fan entrevistes a més d’un personatge o per diferenciar entre el periodista i l’entrevistat: posar les inicials abans dels guions del diàleg.
    Per exemple:
    JX- I quan penses presentar la tercera novel·la de la trilogia??
    SMF- Doncs quan l’editorial es posi mans a l’obra.

    • Hola Jesús. El que proposes és també una possibilitat, també pròpia del teatre, no només de les entrevistes. De fet, m’he trobat amb noveŀles en anglès, contemporànies i d’una certa volada, que així mateix fan anar els diàlegs.

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Jo no hi veig cap problema, tret de la punyetera veu perifràstica. En castellà passa més desapercebut (dijo, repuso, manifestó, exclamó, opinó, añadió, masculló, gritó, apuntó, musitó, murmuró, cuchicheó, aclaró). És un mot més, una tria més. En català, en present, cap problema. El problema no és la riquesa lèxica, que en tenim de sobres, el problema és el va, va, va, va. Per tant, hem de usar més el pretèrit perfet simple. El que passa és que en segons quin text sembla massa culte: diguí, afegí, opinà…
    La solució de l’Aritzeta jo també l’empro, de vegades. Amb tot, avui en dia tot plegat ha canviat molt. De vegades ni tan sols posem guions per marcar el diàleg, o l’intercalem dins del text. Hi ha moltes opcions modernes.

    • Hola Potato. La punyetera veu perifràstica, sí, però a mi em molesta en el discurs narratiu. Hi ha maneres d’evitar-la, però representa feina que, en el cas del present, per exemple, no es té. Pel que fa als diàlegs, no trobo que sigui la veu perifràstica el problema. Jo empro molt el pretèrit perfet simple; en tercera persona i per indicar qui parla, no el trobo tan estrany, segons quin verb.
      Com li deia a la Margarida, més amunt, m’havia fixat que tu havies emprat el sistema d’acotar qui parla com ella ho fa, recordo com a mínim haver-t’ho vist una vegada, però tot i que anit vaig repassar “La dona de gris” per trobar-ho i citar-te també, no hi havia manera de saber on era. Amb la Margarida és constant, obres un llibre i de seguida en trobes un munt.
      Cert que hi opcions més modernes, o no modernes. L’altre dia rellegia “Mirall trencat” i em vaig adonar que Mercè Rodoreda no empra guions pels diàlegs, els té entre cometes com es fa en anglès. Jo, fa anys, quan escrivia relats per a grans, explorava tota mena de possibilitats, amb els diàlegs i amb el discurs. En escriure per a joves em vaig frenar força de fer coses innovadores. Em vaig limitar a emprar el passat o el present, segons si era l’Anna o l’altre món (hi ha una explicació a tot això, no és només per divertir-me) i no vaig gosar anar més enllà, no volia que no em publiquessin per sortir de la norma.

      • Anna Villalonga ha dit:

        A mi la perifràstica em molesta a tot arreu. I sí, t’entenc. Escriure per a joves és diferent. Ja ho be pensat mentre t’escrivia.

  5. Josep Menorqui ha dit:

    Bona tarda, almenys aquí a Menorca, Shaudin:
    Jo crec que en una novel·la segons el ritme que l’escriptor vulgui donar al diàleg caldrà fer servir un tipus determinat o altre. Es a dir en un diàleg preguntes i respostes ràpides, curtes i que necessita dona vivència, sa darrera formula que has anomenat seria la més adient. Per un text curt de dos personatges com molt bé comentes els guió serveixen i per exposicions més extenses va dir amb les varietat de “va dir”.
    En definitiva que la riquesa que el català pot donar és pot dir quan a menys, molt diversa i enriquidora.

    • Hola Josep. Efectivament, hi ha diferents ritmes, segons de què es tracta i com l’escriptor ho vol comunicar. Res a dir de la riquesa del català, jo parlava una mica en general, d’altres llengües també, per això em referia a “she said, he said” tan constant en anglès. Una abraçada!

  6. Pons ha dit:

    Es cert que es pot fet cansat i repetitiu el “va dir” però prefereixo això i tenir clar qui diu cada a cosa a perdrem saber què està dient cadascú.
    També es cert que jo no llegeixo en anglès, i en general les traduccions que llegeixo veig que hi ha força varietat de formules que eviten repetir el “va dir”.

    • Home, és clar, més val aixó que no entendre què passa, per això el fem servir, per aclarir qui parla. Però és bo trobar alternatives si es pot. En anglès també tenen moltes opcions, però la majoria ha optat per deixar-les córrer.

  7. Tura Nogareda ha dit:

    A mi no em molesta gens el “va dir”, hi estic avessada o potser no hi habia caigut; les coses que aprenc amb els vostres comentaris!
    Fes-ho com vulguis, segur que ho faràs bé!
    Abraçada!

  8. Tura Nogareda ha dit:

    Perdó! Havia, no habia…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s