Personatges

No podria estar més d’acord amb aquesta cita de Hemingway. El lector ha de creure’s els personatges, sentir que són vius, per tant, l’escriptor ha d’aconseguir crear persones. I crear persones és un dels reptes més fascinadors quan s’escriu una noveŀla. Al cap i a la fi, és una feina dels déus.

Hi ha moltes maneres de crear un personatges amb cara i ulls. Depèn de les característiques de la història o de quin resultat específic es vol atènyer, però per damunt de tot es tracta de voler crear persones i no ninots. De ser-ne conscient!

No sóc partidaria d’explicar gaire sobre els personatges. No m’agrada descriure’ls en detall, sobretot pel que fa a l’aspecte físic —l’Anna és morena, l’Alison rossa amb ulls blaus, i, apa, la resta que se la imagini el lector—. Quant a les personalitats, només quatre coses per començar; després el lector ja va descobrint les altres mitjançant l’estil indirecte lliure, les accions de cada personatge, els diàlegs i un munt de detallets espargits aquí i allà. És molt important que el personatge sigui lliure, sense la necessitat d’un narrador omniscient que es dediqui a explicar com és, què li passa i per què a tota hora. I no sóc pas l’única que opta per aquest mode de presentar-los. De fet, avui en dia és la manera més habitual.

Un altre factor que s’ha de tenir present és l’evolució del personatge. Encara que es tracti d’una història que succeix dins d’un temps curt (unes setmanes, per exemple), el personatge (el principal, si més no) experimentarà alguna evolució, atès que passen coses que l’afecten. I, evidentment, quan es tracta d’una història que ocorre al llarg d’anys, l’evolució probablement serà més notòria. En el cas de les meves noveŀles de la nissaga, no solament passen anys i esdevenen tota mena de succesos, sinó que els personatges principals són adolescents, per tant la seva evolució és ineludible.

Però no trobo fascinadora només la creació de persones pel que fa als personatges principals, perquè gaudeixo moltíssim quan treballo amb els secundaris. A la nissaga en tinc més de cent i, tot que que n’hi ha molts amb els que em limito a anar recordant la seva existència (o hauria d’escriure una nissaga de deu llibres, cadascun de mil pàgines), són un bon nombre els que esdevenen persones. En certa manera el repte és més gran que amb els principals. De primer perquè la majoria no apareix gaire, però sobretot perquè a les meves noveŀles només sabem què pensen l’Anna, en Tam i, una mica, el Senyor de Rocdur. Fer créixer personatges sense saber què pensen és difícil, però m’encanta fer-ho! En aquests casos tot se centra en els diàlegs i en els esdeveniments que els envolten i que els fan reaccionar. La tercera noveŀla enfoca força diversos personatges secundaris que havian aparegut a Més enllà del somni i Perduts a l’altre món i que, fins arribar a la tercera, encara tenien una miqueta de ninot. Però ara ja són persones! Tot i que el veredicte me l’hauran de fer saber els lectors.

I com us semblen fins ara els meus personatges? Ninots o persones vives?