L’assassí

Fa molts anys d’això, de quan en el meu edifici vivíem en un estat d’intranquiŀlitat perquè no trobaven l’assassí.

En el meu edifici hi viu molta gent (unes 550 persones, potser 600) i, és clar, hi passen moltes coses. Deixant de banda el trasbals cada cop que cavien les finestres, els ascensors, els balcons i tot el que s’empesquen els amos, hem tingut atacs de cor, accidents, suicidis, focs, gent tancada als ascensors, explosió de les calderes… i un assassinat.

Estudiava a la universitat i el meu fill tenia tres anys quan, un vespre de tardor, van trucar a la porta. Era un policia que em volia fer unes preguntes: on era jo a les tres de la tarda —a casa—, si vaig sentir alguna cosa anormal —no—, si a l’apartament hi vivia algun mascle (male) —el meu fill—, doncs havia de fer-li unes preguntes. Abans que li pogués dir l’edat del nen, ell va aparèixer i es quedà mirant el policia. “Ah”, va fer l’home, “doncs res més”. “Què passa?”, vaig preguntar. I aleshores em vaig assabentar que feia unes hores havien assassinat una noia al pis 22, quatre més amunt del meu (llavors vivia al 18). No se sabia qui era l’assassí. El policia no em va donar cap altra informació, només va dir que no em preocupés, que tenien l’edifici vigilat. I se’n va anar a seguir la ronda de preguntes a tots els veïns.

Conec poca gent a l’edifici, només els que sempre vivim aquí, perquè una gran majoria s’hi queden entre un i quatre anys, mentre són a la universitat, generalment estudiants estrangers. Però amb els veïns que conec ens vam passar hores al telèfon intentant obtenir informació els uns dels altres, perquè el porter no responia —pobre home, va ser ell qui va haver de trucar a la policia després de veure el cos de la noia—. Vaig esbrinar que es tractava d’una noia de 17 anys que s’estava amb la seva germana de 20; eren de Kuala Lumpur (Malàisia) i feia poc que vivien a Toronto, estudiants totes dues. No les recordava.

La informació va anar augmentant així que passaven les hores: algun home s’havia ficat a l’apartament de les noies quan la petita arribava a casa, la va violar i li esberlà el cap a cops contra la banyera. Unes hores més tard la germana gran arribà a casa amb el seu xicot. Es veu que van cridar com bojos i van agafar l’ascensor cap al primer pis, amb un atac de nervis. El porter va pujar i es trobà l’espectacle macabre. L’endemà es va especular que sens dubte l’assassí estava amagat i va empènyer la noia dins de l’apartament quan va arribar a casa i obrí la porta.

assassi

El policia m’havia dit que vigilaven l’edifici, però jo estava preocupada. Ja podien vigilar l’edifici que si l’assassí era un dels veïns poc podrien fer en cas que ataqués un cop més. I les portes dels apartaments són de fireta, i només amb un pany que qualsevol amb una mica de traça pot obrir. Aquella primera nit la vaig passar fent bots. De tant en tant em llevava i anava fins a la porta. Em quedava al davant sense fer soroll, escoltant amb pànic. No era només la possibilitat que algú pogués obrir-la, sinó que m’horroritzava pensar que a l’altra banda de la porta hi hagués l’assasí, escoltant sense fer soroll, com jo. Un monstre a qui imaginava mil cares diferents, amb un somriure sinistre, les mans tacades de sang, ajupit com un predador abans de l’atac. L’assasí a uns pams de mi. Vaig posar una cadira sota la maneta de la porta, com fan a les peŀlícules, em vaig enretirar amb els ulls clavats a la maneta. No es va moure, però jo suava. La imaginació se m’havia disparat i no la podia aturar. Fins i tot hauria jurat que algú respirava al passadís, a l’altra banda de la porta.

Van ser quatre mesos d’ansietat, de dormir malament, d’haver de fer malabarismes per sortir i entrar a casa. I no era jo sola; totes les dones que vivien a l’edifici estaven en un estat de pànic permanent. Si tenim en compte que l’edifici és enorme, que hi ha dues escales, una a cada banda, amb portes a cada replà —ni es pot saber si algú espera a l’escala mal iŀluminada i sense finestres—, que cada replà té una cambra on es llancen les escombraries i que durant el dia hi ha replans sencers sense una ànima a cap dels apartaments, les possibilitats de ser agafada per sorpresa i sense que ningú se n’assabenti són nombroses.

burcaEns miràvem els homes amb suspicàcia i sortíem de l’ascensor si n’entrava un. I només ens faltava tenir la veïna amb la burca. L’unica dona que mai he vist a Toronto amb burca vivia al meu edifici quan hi va haver l’assasinat. Alta com un sant Pau i corpulenta. Pobra, segurament ella també ho passava malament; però trobar-te-la a l’ascensor aquells dies feia força basarda, tal com em deia una veïna que va pujar fins al seu pis morta de por al costat d’en Darth Vader, i ves a saber qui hi havia dins la burca.

Vaig passar aquells mesos sempre amb un paraigua de bastó llarg. Quan sortia de casa al matí amb el nen, quan hi anava després d’alguna classe i quan hi tornàvem amb el meu fill. Era difícil anar de l’apartament a l’ascensor i viceversa. Tot aquell passadís llarguíssim, el silenci; saber que probablement els veïns no hi són i que les portes de les escales, dels apartaments o de les escombraries es poden obrir de sobte. Vaig acabar optant per no tornar a casa després d’alguna classe, així tallava les possibilitats d’un encontre amb l’assassí. Passava el dia a la universitat. Però no podia evitar tornar-hi amb el nen. Era horrorós. S’obria l’ascensor i havia d’encarar el passadís fins a arribar al meu apartament, molt a prop de la porta d’una de les escales. Agafava el nen amb una mà, a l’altra el paraigua aixecat com una espasa, m’omplia de coratge i avançava cap al meu apartament, concentrada, molt concentrada, disposada a una lluita ferotge. Si apareixia l’assassí el deixaria baldat a cops de bastó. Però i si l’assassí duia un ganivet de dos pams o qualsevol altra arma? Quina angúnia fins a arribar a la porta, deixar anar el meu fill, agafar el paraigua amb l’altra mà, treure la clau de la butxaca i ràpid, ràpid obrir (de cua d’ull mirant la porta de l’escala), ficar-nos a casa i tancar de cop. Així durant quatre mesos.

porta ascensor

Fins que un dia les notícies van informar que havien trobat l’assassí. Era un home de Malàisia, immigrant al Canadà, i havia confesat. El van extradir al seu país, va ser judjat, condemnat i executat. I jo vaig poder deixar el paraigua a casa quan no plovia.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Retalls de biografia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

19 respostes a L’assassí

  1. G. ha dit:

    Quina angúnia m’ha agafat. Perfecte per a la nit d’avui i mira que han passat anys des que ma iaia m’explicava el conte de por “Marieta, Marieta, sóc a la primera escaleta”. El teu edifici dóna per a molt!

    • Sento haver-te fet agafar angúnia; no et pots fer una idea de la que jo tenia aquells quatre mesos. És curiós que l’hagi escrit avui perquè no pensava en Halloween. De fet la idea d’explicar aquesta història la vaig tenir l’altre dia, quan parlava al facebook de l’explosió de les calderes que vam tenir, i li vaig dir a un amic que en aquest edifici han passat moltes coses, fins i tot un assassinat. Si que dóna per molt, ben mirat.

  2. María ha dit:

    Por suerte yo he leído tu relato por la mañana. Recuerdo que comentaste que se había producido un asesinato. 600 vecinos es un pueblo pequeño y lógicamente pasa de todo…. ¿pero un asesinato? esto no es tan habitual.
    Si no fuese porque es cierto hubiese disfrutado leyendo tu relato pero podía “vivir” tu ansiedad. Y siendo mujer lo entiendo todavía mejor.
    Tu vida es de todo menos aburrida… mira que te llegan a pasar cosas… Si en lugar de escribir ficción escribieses tus memorias, por ejemplo…
    Me ha encantado la frase final. Para mi es un toque de humor en un relato dramático.
    Un abrazo

  3. Maria Carme ha dit:

    Ostres, m’ha enganxat aquest relat, l’he començat a llegir en un moment com per repasar-l’ho i no l’he pogut deixar, el que estava fent s’ha esperat.
    Ber cert que una escala dona per molt. Inmaginar-me una escala amb passadisos tant llargs, freds, vuits…només els hem vist a les películes.
    Potser el final no era el que m’esperava…executat?

  4. Jordi Canals Prats ha dit:

    Quina història! Sembla que només passessin al cinema o a les novel.les, tanmateix tu sempre tens coses de la teva realitat per explicar i això és in gran valor per una bona escriptora i per treure’n conseqüencies positives.
    Una abraçada!

  5. Anna M. Villalonga ha dit:

    Executat? Oh, que bèstia. M’ha encantat la història, hehehehehe, com ja t’ho podies imaginar que passaria. Un bon relat negrot, Potato!

  6. Gemma Colomé ha dit:

    Ai nena, quina angunia. És cert?

  7. juli salvà ha dit:

    A l’edifici vostre ha passat de tot però un assassínat ja és massa, jo també hauria tingut por, gràcies per la història m’ha agradat. Una abraçada Shaudin 🙂

  8. kertabunga ha dit:

    Hola, Shaudin bon diumenge.
    ,Aquesta aventura és molt angoixant, ideal per explicar les nits de lluna plena a la vora de la llar de foc.

  9. Rosa Nebot ha dit:

    Caram, quin conte de por més bo! I et va passar de veritat. Sort que va acabar bé per a vosaltres, com en els bons contes que no ens lleven la son.

  10. Hola,
    Responc a tothom alhora.
    Abans de res dir-vos que aquesta història va passar tal com l’explico, i no va ser cap broma trobar-s’hi. No és un relat de ficció, en absolut. Tant de bo fos un conte, sense haver hagut de passar per tot allò.
    Alguns de vosaltres em pregunteu pel final, per l’execució. Bé, és com va anar, a Malàisia executen i el van jutjar allí. Alguns canadencs van protestar, però que voleu que us digui. Sempre he estat contra la pena de mort però en aquell moment l’execució d’aquest home (de qui mai ens van mostrar la cara, ni ganes de veure-la) em va deixar força indiferent, la veritat, allò de dir “ostres, executat?” i no pensar-hi més.

  11. Tura Nogareda ha dit:

    Quina basarda i ben valenta que fores! Bona història!
    Abraçada bonica!

  12. Marta Roig ha dit:

    Carai, Shaudin… Realment tens moltes històries per explicar! M’ha angoixat força això dels passadissos, les portes de fireta, la solitud… Quina por! I amb el nen petit, al qual davant d’ell has de fer bona cara perquè no noti res… Bufff!

  13. Pons ha dit:

    Pensava que Canadà era un país on no existia l’assassinat, que tothom era una bellíssima persona i que tots els tarats es quedaven al país de sota disparant-se amb les seves múltiples i legals armes.

  14. Quico ha dit:

    Buf! Suor freda… I les fotos molt ben escollides!!!

  15. Maria ha dit:

    Quin esglai! I quins quatre mesos, a continuació!
    Si assassí i víctima eren compatriotes, com dius, sembla confirmar-se allò que hem llegit a les novel·les policíaques, que el culpable s’acostuma a trobar entre les persones del cercle immediat de la víctima. (Em sorprèn el comentari d’en Pons: tenia entès que de coses així en passen a tot arreu, Catalunya inclosa, i que, afortunadament, són infreqüents a tot arreu, llevat de quan hi ha guerra.)

  16. Maria ha dit:

    D’entrada, no havia captat la ironia d’en Ponç. Disculpeu tots plegats; hauria d’haver vist, d’entrada, que el comentari portava una altra intenció, ja que l’assassí no era canadenc. De tota manera, si les estadístiques no ens enganyen, al país de l’Associació del Rifle és veritat que hi ha força desastres (no necessàriament de violència de gènere) atribuïbles a l’abundància d’armes de foc.

  17. Tura, Marta, Pons, Maria i Quico,
    Moltes gràcies pels vostres comentaris.
    L’assassinat existeix a tot arreu, no cal viure en un país amb permís indiscriminat d’armes per trobar-te algú a qui li falta un bull. Canadà és molt tranquil, però…
    Em va donar força feineta trobar les imatges que volia, Quico.
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s