Eliminar el gran sacerdot o…?

El meu fill se n’havia anat a passar l’estiu a Catalunya i jo m’estaba sola a Toronto. La feina em tenia lligada a l’escriptori i no vaig poder sortir fins al vespre. Vaig anar a passejar pel campus de la Universitat de Toronto que tinc davant de casa, sense saber que, a casa, no hi tornaria mai més.

En un dels coŀlegis de la universitat vaig veure un edifici amb una entrada diferent. Una paret de maons on abans hi havia una portalada amb reixat. Però tot d’una la paret de maons es va córrer cap a un costat i vaig veure un espai i una altra paret, aquesta d’acer i tota llisa. També es va moure cap a un costat amb algun mecanisme. Un altre espai i una paret de malla de metall amb una porta tancada amb cadenat. M’hi vaig apropar. A l’altra banda hi havia el pati que sí recordava. I va aparèixer tot de gent que em preguntà si volia entrar, tot obrint el cadenat i la porta.

És un pati molt bonic, amb un petit estany i bancs, arbres i flors. Vaig entrar, i aleshores una noia va tancar porta i cadenat i les parets també es tornaren a tancar. No em va fer gaire gràcia, però aquella gent semblava amable i em van oferir sopar. Era una mica estrany. Vaig entrar a l’edifici i, efectivament, em van dur un bon sopar en una de les taules que normalment són per estudiar en silenci. A fora ja negrejava. Tenia una son immensa perquè feia dies que la feina m’ocupava quasi totes les hores de dormir; em vaig aixecar per tornar a casa. Tanmateix, amb molts somriures, em van dir si em volia quedar a dormir allí, que tenien unes habitacions molt tranquiŀles. Sabia que aquell coŀlegi universitari té dormitoris i estudis per a professors d’alta volada que volen estar tranquils, però no entenia per què m’ho oferien a mi que no sóc ningú. És clar que era una oportunitat per dormir bé; vaig acceptar.

Encara no dormia (em costa molt agafar el son) que vaig sentir un enrenou de passes, com si molta gent anés cap un mateix indret. Després, silenci. Em vaig vestir i vaig sortir de l’habitació. No hi havia ningú enlloc. Em vaig posar a buscar fins a sentir veus al soterrani. A poc a poc vaig baixar l’escala i vaig anar per un passadís ple de portes cap a on se sentien les veus. Vaig mirar amb compte per una porta entreoberta, i quin ensurt! En una gran sala es congregava un munt de gent al voltant d’una figura molt alta i prima tapada amb una capa negra amb caputxa. La figura era davant un altar tot ple de diners i diamants, i parlava amb veu d’home. Vaig escoltar una bona estona com l’home amb capa i l’altra gent deien coses increïbles. Quan em va semblar que la cosa s’acabava vaig anar de puntetes fins a una de les portes del passadís i em vaig ficar en un lloc ple de bosses de lona. En vaig obrir algunes: eren plenes de diners i diamants. Me’n vaig penjar una a les espatlles, com una motxilla, i em vaig asseure a terra molt cansada i marejada. El que havia sentit a la sala m’horroritzava.

Vaig sentir com la gent passava pel passadís fins a no sentir res més. Què podia fer? Aquell sacerdot estrany semblava tenir molt poder. Pel que havia esbrinat, era l’encarregat de Toronto, però n’hi havia d’altres en altres ciutats de l’Amèrica del Nord, tot i que el gran sacerdot, el més important, era a Nova York en algun lloc de Wall Street, perquè Wall Street semblava ser el centre de tota aquella secta per dominar el món, i anaven ràpids, havien dit que ja tenien centres per Sudamèrica, Austràlia i Xina, i quan tinguessin l’est d’Àsia ben lligat envairien Europa. Eren una secta que adorava el poder i els diners. Es dedicaven a fer operacions al cervell de molta gent i la transformaven en acòlits sense empatia ni iniciativa, una mena de robots dedicats a capturar gent, a eliminar la cultura i el record, a adorar el guany que era després per als escollits. Ja tenien al capdamunt de la secta Wall Street, bancs, multinacionals, a més d’un munt d’acòlits disposats a deixar-se matar per aconseguir més acòlits. També s’havien referit a que demà m’operarien.

gran sacerdot

Això mai! Ningú no em tocaria el cervell! Vaig obrir la porta amb compte i de pressa cap al pati i provar de sortir —es un edifici sense cap finestra a l’exterior, totes donen al pati—. Era negra nit quan travessava el pati decidida cap a la pota amb cadenat, sense tenir ni idea de com sortiria, quan algú em va veure i va donar l’alarma. Vaig córrer fins a la paret de malla de metall i vaig intentar obrir el cadenat. Impossible. Em vaig girar. Ja corrien pel pati amb el sacerdot al davant. I jo, sense pensar-m’hi, vaig córrer cap a ells i, com un ratolí, vaig enfilar-me per la capa d’aquell home tan alt, li vaig treure la caputxa —tenia un cap tot punxegut sense cabells i fastigós— i li vaig clavar un cop de colze. Va caure i aleshores vaig donar-li cops de puny al cap sense parar i ell feia iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii com alguna mena de bèstia. Els seus no es movien, com si no poguessin creure el que veien. Vaig acabar amb puntades de peu fins que ell va perdre el sentit.

Vaig agafar aire i vaig tornar a la paret de malla. “Ho pots fer”, em vaig dir, “només es tracta de voluntat”. I vaig agafar la malla de metall convençuda de poder-la trencar. I es va obrir, perquè s’havia fet de gelatina. Vaig anar a la paret alta, llisa, tota d’acer. La gent del pati havia reaccionat. Em vaig tornar a omplir de voluntat i d’un gran salt em vaig agafar al capdamunt de la paret i cap a dalt i a saltar a l’altra banda. I a tornar a fer el mateix amb la paret de maons. Quan vaig saltar al carrer, la gent del sacerdot ja obria les parets. Vaig córrer fins al carrer Bloor i vaig anar a un hotel. Em moria de cansament i de son. Vaig demanar una habitació. Però mentre hi anava em trobava persones amb un no sé què a la mirada que em deia que eren acòlites d’aquella nova religió —superficialitat i manca d’empatia que els somriures no podien amagar—. Però no semblaven saber d’on venia jo. Em vaig estirar al llit; quin cansament tenia! Què podia fer, on anar? Si anava a Catalunya em seguirien i començarien els seus plan allí abans d’hora. Tenia molts diners, per una vegada no tenia problemes per manca de diners, podia anar on volgués i avisar la meva família i amics per telèfon, que vinguessin on jo fos. I on anar que no arribés aquella secta? “Animals”, vaig pensar, anar a un lloc ple d’animals i sense gent, o millor que hi hagués alguna tribu.

Vaig sortir de l’hotel i un cop al carrer vaig buscar entre els taxis aparcats per anar a l’aeroport. M’adonava que molta gent tenia aquell no sé què a la mirada, però no tothom, no encara. Un taxista jove de mirada honesta em va fer decidir per aquell vehicle, i cap a l’aeroport.

En arribar vaig córrer al primer taulell que vaig veure on venien bitllets, sense ni fixar-me en la companyia. Em vaig aturar a unes passes del taulell per pensar un moment. On havia d’anar? Potser a la selva de l’Amazones? Però, i l’altra gent? Que passaria al món? No podia fugir d’aquella manera sense pensar-hi bé, perque no podia pas abandonar tanta i tanta gent i deixar que el món se n’anés del tot en orris. Tenia informació valuosa i l’hauria d’aprofitar. A més, havia descobert també que amb voluntat podia destruir un poderós fastigós com aquell sacerdot de la capa. No podria destruir-ne d’altres? Potser el meu destí hauria de ser Nova York i Wall Street, trobar el gran sacerdot i eliminar-lo. Què fer, l’Amazonas o Wall Street?

La noia del taulell em preguntà on volia anar i quan li anava dir, en aquell precís moment, us asseguro que va sonar el meu maleït despertador.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

29 respostes a Eliminar el gran sacerdot o…?

  1. Marta Valls ha dit:

    Quin malsón… em fèia posar nerviosa a mi i tot, ahahah!!. Sort del despertador, devia ser un alliberament. Bon dia Shaudin, una abraçada!!!

  2. María ha dit:

    Una pesadilla… muy verosímil… Desgraciadamente existen ese tipo de personajes, y no necesitan operar el cerebro, ya saben como conseguir hacernos acólitos.
    Has conseguido meterme en tu pesadilla y ponerme nerviosa como a Marta.
    Me parece que estas viendo demasiado a Donald Trump. Si gana tendremos una pesadilla no habrá despertador que nos saque de ella. Acabo de leer que los psiquiatras dicen que tiene un trastorno de la personalidad narcisista y que es muy peligroso. Una vez más puede cumplirse aquello de que en USA cualquiera puede llegar a presidente.
    Un abrazo

    • No puc deixar de pensar en aquest malson, María. Trobo que és exactament el que comentes: que ja hi som, en aquesta situació, amb acòlits i tot (encara que no operin els cervells).
      De fet, no el veig, en Trump, no tinc televisió ni temps, només escolto les notícies de la ràdio. Sí recordo, però, que un amic va dir fa molts anys que en Trump un dia seria un perill, i fa moltíssims anys d’això. De tota manera, no crec que en Trump tingui massa a veure amb el somni; tinc la sensació que el malson es referia a molt més que a aquest home. El gran sacerdot era una cosa més intangible i més perillosa —el poder que no es veu i ens està fotent a tots—. Però d’acord amb tu: si guanya tindrem un malson i no hi ha despertador que valgui.
      Hahaha! Sí, és obvi que a USA qualsevol pot arribar a president.
      Una abraçada!

      • María ha dit:

        En el país vecino también cualquiera puede llegar a presidente. Rajoy ha llegado al grado sumo de… no me gusta escribir insultos… 🙂

  3. Raquel Gámez Serrano ha dit:

    Deu n’hi do, Shaudin! Si el text ja neguita, no voldria pas tenir aquest malson! M’has acompanyat amb el primer cafè del dia. Una abraçada i bon diumenge!

  4. Gemma Colomé Oncins ha dit:

    MENOI, SI ÉS UN VERITABLE SOMNI, ESCRIUS TOT SOMNIANT. PERÒ MOLT ENTENEDOR, EL I ELS SACERDOTS REPRESENTEN EL MAL DEL MÓN I SOBRETOT TOT AQUEST “LOVI” QUE FA BELLUGAR ELS FILS DEL MÓN, ELS VERTADERS PODEROSOS QUE DECIDEIXEN COM HA D’ANAR EL MÓN. QUI VIU I QUI MOR .

    • M’ha passat moltes vegades, Gemma, de tenir somnis amb una història amb una certa coherència. Fa anys, quan era estudiant, els escribia regularment i després els llegia als amics. Sí, són els poderosos que fan anar el món, això penso. Bona setmana!

  5. Anna Villalonga ha dit:

    És una distopia, una punyetera distopia! Somniar en clau distòpica, amb una història travada, és el súmmum, Potato. Que bo.

    • Et sembla que és una distopia? No creus que ja hi som? Aquesta és la impressió que em va quedar. O més aviat que ha començat i el somni anava més enllà al futur proper; en aquest cas, doncs tens raó. He somiat moltíssimes vegades en clau distòpica, i recordo alguns d’aquests somnis, fins i tot els que vaig tenir fa dècades perquè em van impactar molt. Però en els altres jo no tenia un paper tan rellevant; mai no havia aconseguit destruir un poderós. I, ostres, no et pots imaginar la ràbia que sentia mentre li donava cops al cap i puntades de peu, com si hagués embogit. Interpreto que haver fet això em va donar la força per convertir la paret de malla metàŀlica en gelatina. I que tinc molta ràbia a dins —mentre només em surti per destruir el mal no em preocupa—.
      Pel que fa a una història travada, em passa força amb els somnis. Deu ser el desig d’escriure i la impossibilitat de fer-ho que aprofita els somnis.
      Em va impactar molt. Hi ha coses que no he explicat perquè no venia a tomb i no em volia allargar. Estic segura que van sorgir del que veig que passa: la superficialitat, falta d’empatia i una única preocupació pel guany que m’envolta. Ho veig fins i tot a la universitat, i molt, gent robotica pertot arreu i poderosos que ho dominen tot. Em d’aturar-ho, Potato, ara que encara hi ha gent bona i que pensa. La cultura ho pot aturar i nosaltres hi podem fer molt, com ja intentem fer.
      En fi, celebro que t’hagi agradat!

      • María ha dit:

        Yo también creo que hemos llegado. Solo me queda la esperanza de que tocar fondo en una crisis nos reactiva… Pero dejará muchos destrozos por el camino.

  6. Joan Rubiralta ha dit:

    Això pot ser un bon conte o l’inici d’una novel·la. Has fet ben fet d’escriure-ho.
    Una abraçada

  7. Rosa Nebot ha dit:

    Sí, hi estic d’acord. Aquest podria ser l’inici d’una novel·la de ficció per a adults; o per a adults i joves amb una certa formació. Potser que hi pensis.

    • Estimada Rosa,
      Com li deia a en Joan, només vaig escriure el somni. Us el volia explicar perquè em sembla que tot això ja passa i no ens n’adonem, no ben bé. I em resulta curiós que en els somnis sempre tinc més agilitat i força que a la realitat. Només de pensar en fer tot allò amb la meva esquena fotuda! Era com si m’hagués tret 20 anys de sobre, quan encara era super àgil i m’atrevia a tot.
      Si en faig una noveŀla, com l’acabo? El despertador me la va truncar. Va ser la nit del dijous, i el divendres tenia tres reunions a la universitat i em vaig haver de llevar a les 6 (me n’havia anat al llit a 2 quarts de 4). Estava tan cansada que no vaig gosar provar de dormir una mica i veure si podia continuar el somni, perquè m’exposava a adormir-me moltes hores. Tinc la sensació que vaig triar un bitllet a Nova York i provar de destruir el gran sacerdot, però no en puc estar segura. És clar que m’ho puc inventar, però em semblaria que faig trampa.

  8. Dolors ha dit:

    M’agrada això de fer tornar gelatina la malla, a base de voluntat, i poder saltar murs!…. i de fons, la música de PinkFloid 🙂

  9. Jordi Martí ha dit:

    Em sembla que els somnis, són la continuació dels nostres desitjos mentre estem desperts i de vegades són irreals i exagerats, potser perquè ens facin reflexionar. Vas “liquidar” el “mal” i vas sobreviure i va quedar pendent en el somni per on començaries la teva creuada d’alliberament, però havies de descansar: al dormir es descansa del cansament físic i al despetar es descansa del cansament dels somnis….. …..

    • Potser, Jordi, el meu desig és acabar amb el mal (el que jo entenc com el ‘mal’) i per això vaig tenir aquest somni. I em sembla que tens molta raó: al dormir es descansa del cansament físic i al despertar es descansa del cansament dels somnis. Mai no ho havia pensat així.
      Una abraçada!

  10. Jordi Canals Prats ha dit:

    Hi ha somnis que semblen tan reals, on tu mateix et sens parlar, i que fan patir molt si no aconsegueixes sortir-te’n de l’embolic on t’has ficat.
    Que el proper somni sigui més feliç.
    Una abraçada!

  11. Pons ha dit:

    Amazones, sense dubte

  12. tura nogareda ha dit:

    Déu n’hi do, quin somni tan real, fins i tot jo, mentres ho llegia, semblava que corria per escapar…molt ben explicat, és un plaer llegir-te!
    Sempre somio que em mato baixant escales…ai, que no em passi!
    Abraçades des de La Garrotxa!

  13. Juli Salvà ha dit:

    M’ha agradat el somni encara que si, és engoixant, deveres estar contenta quan va sonar el despertador. Una abraçada Shaudin :9

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s