L’hivern que no se’n va, i un trosset de Les urpes del drac

No tinc temps d’escriure, és un fet, no cal que m’hi encaparri, no, però dins del meu cap els mots s’entrellacen i giravolten entorn d’històries que sorgeixen aquí i allà i em demanen que les permeti crèixer. I com voldria deixar que s’escampessin sobre el paper, o una pantalla blanca, tant és. Però tanco els ulls perquè no surtin com llàgrimes de frustració, perquè ara no toca, mai no toca, escriure, sempre toca treballar.

He passat unes setmanes amb un gran embull laboral, sense pràcticament dormir; ara sembla que s’acaba i segons les últimes informacions en surto victoriosa —una victòria molt merescuda—, però físicament estic feta un nyap, i el polar vortex amb neu, molt vent i una forta davallada de temperatura, no ajuda gaire.

Som, a més, a les acaballes d’aquest any acadèmic amb la feinada de correccions d’exàmens i assatjos que tot just comença. Quan ho acabi tot, en unes setmanes més, m’han d’operar i, en conseqüència, he d’anar diverses vegades a l’hospital perquè en facin proves. Amb tot plegat, no tinc temps ni per aquest bloc. Per tant, avui, només us copio un trosset que vaig escriure fa segles (sembla) de Les urpes del drac. Us poso una X on hi ha el nom d’un personatge.

Petit fragment de Les urpes del drac

La patrulla de vigilància deixa el camí que ve de la Vila i s’endinsa en el conjunt de barraques que s’apilen entre els arbres del bosc; habitatges miserables, tots iguals, com iguals també semblen les criatures potianes que hi ha per allí —els mateixos parracs, la mateixa tristor als ulls— i que s’han quedat immòbils en veure els homes vestits de cuir vermell. Ja fa temps que els soldats recorren les rodalies de la Vila també de dia, no només en fer-se fosc, i regiren les barraques per si hi troben algun potià amb edat de treballar els conreus. Però no n’hi ha mai cap perquè fins i tot els potians malalts i els vells són duts als camps per les seves famílies, no fos cas que els rocdurians els trobessin a casa. Els menuts que es poden estar sols i encara no tenen l’edat oficial per treballar —8 anys—, es queden al poble si fa mal temps, com avui que ha plogut força. I ara que havia sortit el sol i les criatures jugaven amb pedretes gaudint de l’escalforeta, ha arribat la patrulla.
             Un dels soldats, un adolescent, s’ho mira tot amb una certa sorpresa dibuixada a la cara.
             —Que bades, tu, ara, X? —li diu un soldat més gran—. No havies vingut mai, aquí, oi? Ja veus quanta merda. Mira si trobes algú en aquesta barraca. I vosaltres, entreu en aquelles d’allí.
             En X llambrega una nena que s’està asseguda al costat de la porta. Els ulls color de mel de la criatura, plens de por, s’abaixen i miren a terra. El noi entra a la barraca i tot d’una la misèria li dóna la benvinguda com una bafarada. No s’entreté a escorcollar; surt d’allí arrufant les celles. Potser recorda que en aquell poble vivien el nen Tam i la seva família. Es queda davant de la barraca i esguarda els carrerons enfangats, els habitatges depriments, les criatures esquifides. Potser s’estima més ser en una batalla que en aquell poble.
             Més tard, quan els soldats d’aquella patrulla han tornat a la caserna de la Vila i són entaulats davant els plats de patates, en X no sembla tenir gaire gana. Menja una mica, amb parsimònia, abstret, i respon als altres soldats només amb un sí o un no. A la fi aparta el plat i fa veure que té mal d’estómac. Es tanca bé la capa en sortir a l’enorme pati on els gossos devoren uns trossos de carn crua. Ja és fosc i cau neu humida. En X travessa el pati, abatut, arrossegant els peus per les lloses, però no fa cap als dormitoris. Entra a la cavallerissa, iŀluminada amb torxes aquí i allà, força silenciosa ara que tots els surans són al menjador, i va fins al seu cavall. Passa la mà pel llom i el coll de l’animal i això sembla reconfortar-lo. S’asseu sobre la palla, repenja l’esquena a la paret de fusta que el separa d’un altre cavall, i allí es queda amb el semblant pensarós. És ben adormit quan el desperten les veus de tres surans que són amb el cavall del costat.