El pare, o per mi el besavi

L’altre dia em va arribar un llibre de Menorca. Una novel⋅la biogràfica curta, El pare, que s’acaba de publicar tot i que la va escriure fa molts anys Josep Maria Ruiz Manent, el fill gran del meu besavi escriptor, Àngel Ruiz i Pablo, de qui us vaig parlar aquí. El vaig llegir aquell mateix dia perquè frisava per saber què deia del besavi, què aportava que jo encara no sabés, què deia de la meva família, com escrivia l’oncle-avi Josep Maria (o tío Pepe, com l’anomenaven d’ençà que se’n va anar a viure a Madrid). Em vaig trobar amb un relat colpidor.

Una filla d’en Josep Maria li va donar una còpia mecanografiada del manuscrit a la filòloga menorquina Josefina Salord Ripoll, qui es va encarregar de l’edició. En el pròleg, Salord ens diu: “He de confessar que la primera lectura ja em va tallar l’alè . . . El pare i la ciutat, Àngel Ruiz i Pablo i Ciutadella . . . superen tot localisme per enfrontar-nos al patiment d’un innocent, al que el narrador anomena ‘la crueltat inútil del poder’”.

Àngel Ruiz i Pablo venia d’una família amb pocs recursos. No va fer estudis superiors i si va arribar a escriure tan bé com ho feia, a aprendre llengües estrangeres, a participar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i un llarg etcètera, fou gràcies a la seva voluntat i al seu talent. Es pot comprendre, doncs, que quan ja casat i pare, gerent del banc de Crèdit Industrial a Ciuadella, i amb una mica de temps per escriure, la vida li devia semblar plaent. I d’aquest període parteix el llibre del seu fill Josep Maria.

El pareA El pare tenim un narrador en primera persona, el mateix Josep Maria, que ens narra, en una gran part del llibre, la seva vida quotidiana a Ciutadella —sempre acompanyada del vent de l’illa—: l’escola, el mar, els àpats i concerts familiars; tot aplegat com si fos un sol dia, des del despertar al matí fins a l’anada a dormir. Ens parla de la casa gran on vivien els pares, els germans, una àvia cega, una tia jove, una tia vella i fins i tot un gos, anomenat Dog. Però per damunt de tot trobem el seu pare, una figura indefugible.

Cada cop que ens explica anècdotes familiars, jo buscava la meva àvia Consol, però mai no diu els noms, només es refereix a “les germanes”. Malifetes, discussions, rialles, on jo imaginava l’àvia, tot omplint els buits amb les coses que m’explicava la filla de la Consol, la meva mare, qui ha estat sempre una magnífica narradora de fets de la família. Mentre llegia El pare, em podia imaginar la meva àvia, aleshores petitona, a la casa de Ciutadella, amb les galtes enceses, fugint amb rialles de l’aigua que li llançava el seu germà Josep Maria, o barallant-se a la taula per coses de criatures, com ara els cigrons.

És palès que Josep Maria admirava i estimava molt el seu pare. El llibre està salpebrat amb seva presència, sempre des del punt de vista del fill. Com ara quan Josep Maria esperava amb candeletes que el pare tornés a casa de la feina:

Sabia quan s’apropava amb una mena d’avís interior. Jugant al jardí, toquerejant el piano, posant una corda nova al violí, fent exploracions a la cuina per tal de satisfer la gana impacient, les cames m’enduien, elles soles i sense voluntat meva, al carrer o a una de les finestres que s’hi badaven. Gairebé sempre a l’instant de davallar a la voravia, girava el pare les columnes de l’església del Roser, que estava a la banda de casa. Frunzit el front, contrets els llavis, així que em veia recobrava la serenitat de la faç, la barba negra rodona i espessa baixava, i li veia els llavis somrients. Apressava una mica el pas; jo li sortia a cami; em besava, com sempre, amb una mica de tremolor; jo li passava el braç dins del seu i, sense parlar, entràvem a casa, on havia d’anar fent festes a la gran gentada de fills i altres parents. (60-61)

Al final d’aquest capítol, però, la indicació que alguna cosa no rutlla és ben clara:

A aquesta hora de dinar venia entristit i, a les darreries del període que conto, profundament entristit. Les grans celles avançaven damunt dels ulls com mantells negres, tota la faç se li allargava, i la barba rodona esdevenia un triangle. Llavors feia grans sospirs, com si l’aire li manqués. (63)

Un trasbals que és fa evident més endavant, quan ens relata:

Una nit em vaig despertar i vaig sentir sonar les dotze. La cambra de la tia gran s’enllumenà i passaren els pares per davant de la meva porta mig closa. El pare tenia el cap cli sobre els cabells de la mare, i passava plorant. La mare passava erecta com un fall, segura, confiada, i parlava. Sols vaig oir: “Marededeueta…”. (78)

A partir d’aquí tot fou angoixa, incomprensió, patiment. Gent encuriosida que guaitava per portes i finestres, acusacions, retrets. Sense que el seu pare en tingués cap culpa, el banc havia fet fallida. Josep Maria el trobà a l’oficina, pàŀlid, tot sol.

Aleshores el pare obrí una caixa forta, tornà a la taula, tornà a la caixa i hi tancà uns valors seus i el document acreditatiu d’una assegurança de vida que havia fet a favor de la meva mare i de nosaltres. Era tot el que tenia, tot el seu bé valorable en el món miserable de valors, i ho deixava a disposició de tots els que es podien creure agreujats.

Van vendre tots els mobles que no eren imprescindibles. Els pares i els germans petits van fer cap a Barcelona. Els grans i les ties van acabar de buidar-ho tot, abans de marxar també.

S’enduien totes aquelles parts del nostre món, tan necessàries em semblava com l’aigua, els arbres i els turons a les valls. La casa es buidava lentament com una vida que se’n va, i prest em va ésser com estranya.

A Barcelona ho passaven malament i la tristor del pare era profunda.

I una tarda, després de dinar sòbriament, [el pare] preguntà a la mare:
—I aquesta nit?
—No hi ha res més.
S’alçà, prengué un llibre relligat de pell, puix que nosaltres, que havíem deixat a l’altra banda del mar gairebé tots els mobles, havíem transportat tots els llibres, com coses que no s’havien de vendre ni sols pensar-hi, com per dret natural, i anà cap a la porta.
—Per què no vas tu a vendre’l —em diguí la mare—. El teu pare, pobret…
. . .
El vaig vendre, i aquella nit menjàrem, i el dia següent. L’altre tinguerem la caritat de l’almoina d’un amic, dissimulada amb fantàstiques paraules. (86-87)

Tanmateix, el pitjor arribà el dia que el seu germà el sacsejà de matí:

—Cuita, que s’enduen el pare!
Unes veus estranyes, uns plors, el soroll d’un fusell que toca a terra, i la veu del pare que deia fermíssima:
—No tinguin por. Deixi’m rentar, que no fugiré. Un innocent no fuig!
. . .
Davant la porta i dins del feix de claror que d’ella sortia i es rebentava contra terra i contra la paret, al passadís, hi havia dos guàrdies civils, el fussell reposant a terra i empunyat. Eren dues grans figures negres sota les capes i el triconi. A un cap i a l’altre del passadís, dins de la fosca, dues parelles més. (88-89)

Àngel Ruiz i Pablo fou empresonat, sense saber de què se l’acusava, ni tan sols un advocat amic seu no en treia l’aigua clara. El temps que passà allí és relatat per ell, d’unes memòries escrites a la presó que els fills van trobar anys més tard. Parla moltes vegades del fred que passava, fins i tot el menjar li donaven fred. Dies, setmanes (no aclareix exactament el temps que passà allí perquè va deixar d’escriure passat el dia 12). I després, reanudant la narració el fill, cap a Menorca; amb grillons arribà a l’illa on tornà a ser tancat, “dalt d’un penyal altíssim”. Era allí per l’acusació d’un home enrabiat perquè havia perdut diners amb la fallida. A la fi s’aclarí la seva innocència, quedà lliure i tornà a Barcelona, però mai es va recuperar; va viure trist fins a la seva mort, quan acaba el llibre del seu fill.

Com em deia l’autor Pere Gomila, amb El pare tenim “la primera noveŀla tout court d’un autor de Menorca en la nostra llengua”, la primera noveŀla contemporània en català d’un autor menorquí, que es publicà l’any 2015 quan a Menorca se celebrava l’Any Ruiz i Pablo. 

NOTA: el divendres que ve, 6 de maig, m’operen. No podré publicar fins cap a tres setmanes més tard. Una abraçada molt gran!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Retalls de biografia, Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

30 respostes a El pare, o per mi el besavi

  1. Rosa Nebot ha dit:

    Caram, és impressionant. Aquests relats autèntics m’emocionen. L’he de llegir, l’he de llegir!
    Una abraçada, estimada amiga meva. Ja saps que el meu pensament t’acompanyarà tots aquests dies que estaràs… de baixa. Sé que ets valenta i te’n sortiràs, com sempre.

    • El besavi el que desitjava era temps per escriure, i no per encarrec com li tocava fer quasi sempre. Però que difícil va ser tot. I ell que era d’una honestadat a prova de bomba, a sobre haver de passar per tot això.
      Gràcies, estimada Rosa. Una abraçada ben forta!

  2. Raquel Gámez Serrano ha dit:

    Ostres, Shaudin! Que colpidor i quin gran testimoniatge! Que vagi molt bé l’operació i que no sigui res la recuperació. Una abraçada.

  3. María ha dit:

    Impresionante relato. Lo que cuentas y como lo cuentas. Queda claro que perteneces a una familia que sabe contar historias y luchadora.
    Intenta cuidarte todo lo posible tras la operación… que te conozco 😉 y eres capaz más de lo que conviene a tu ojo.
    Un abrazo y hasta que vuelvas a conectar con tus lectores.

  4. Andreu Sotorra ha dit:

    Una bona recuperació… i que passi ràpid!

  5. Deudat Roura i Guix ha dit:

    Que surti tot bé Sort Shaudin Melgar-Foraster posted: “L’altre dia em va arribar un llibre de Menorca. Una novel⋅la biogràfica curta, El pare, que s’acaba de publicar tot i que la va escriure fa molts anys Josep Maria Ruiz Manent, el fill gran del meu besavi escriptor, Àngel Ruiz i Pablo, de qui us vaig parla”

  6. Lluïsa ha dit:

    Aquest relat, fa posar la pell de gallina. La vida de vegades és molt injusta. El llibre t’he de ser molt interessant. Petons Shaudin espero que la recuperació de l’operació sigui ràpida i estiguis aviat aquí escrivint els teus relats. Ànims i una abraçada.

  7. Pilar ha dit:

    De joveneta vaig llegir les obres d’Àngel Ruiz i Pablo editades per L’Editorial Moll, qie teniem a casa, la meva mare n’era admiradora de la seva manera d’escriure

    • Hola Pilar. Recordo que m’havies dit que a casa tenieu els seus llibres i que els comentàveu amb la teva mare. Em fa molt contenta tenir una seguidora del meu bloc que de joveneta llegia el besavi. Què petit és el món. Una abraçada!

  8. Mercè Bagaria ha dit:

    Gràcies per apropar-nos la història de la teva família, la colpidora història del teu besavi i la tendressa narradora del teu avi. M’ha agradat molt. Aprofito per desitjar-te que l’operació vagi molt bé i que et recuperis ben aviat. Una abraçada!

  9. Pere Gomila ha dit:

    Es tracta d’una novel.la colpidora per a qualsevol lector. En el cas de na Shaudin encara més perquè parla de la història de la seva família. Però la intensitat de la narració arriba amb força a tothom. Als menorquins aquesta obra ens acaba de fer conèixer de primera mà el drama que visqué el nostre escriptor. Esper que el llibre es distribueixi bé.
    Shaudin, que vagi molt bé l’operació. Molts ànims i una abraçada ben forta.

  10. Vicicle ha dit:

    Quina història, Shaudin. Impressionant. Que l’operació vaja d’allò més bé. Una forta abraçada. Ànims.

    • Gràcies, Pep. Ets molt amable, i jo m’he de disculpar per tenir el teu bloc descuidat, fa molt que no hi dic res i em sap greu perquè tens articles molt bons. A veure si m’hi poso quan s’acabi el maldecap de l’operació (si no ho faig tu digues-me ‘ep!’; em va bé que em recordin les coses). Una forta abraçada!

  11. Dolors ha dit:

    Ànim, i molta sort amb l’operació!

  12. Anna Villalonga ha dit:

    Gràcies per aquest post, Potato. Molt colpidor i, alhora, interessant. Testimoni d’una època. Quant a l’operació, tot anirà bé, ja ho veuràs. Cuida’t molt, estimada.

  13. Jesús (Xess) ha dit:

    Estic per creure que a ca teva teniu una petita maledicció familiar, amb això de l’escriptura…

    El llibre ha de ser preciós, veient els petis mossos que ens has servit. Queda clar d’on et ve això de escriure tan bé.

    Com ja t’he dit, aprofita per descansar i desconnectar una mica dels teus escrits. Segur que la pausa li anirà moooolt bé a Urpes…

    • Hahaha! Tant de bo totes les malediccions siguin com aquesta. Des de petita que em volia assemblar al besavi Àngel, sense la barba, però, hahaha.
      Un cop acabi amb la recuperació, em posaré de seguida amb les Urpes, que no pot ser tenir-les penjant per dos miserables capítols que falten. M’anirà bé no haver-me de posar a treballar immediatament. Com que la recuperació pot ser més o menys llarga, tinc un espai de temps una mica llarguet abans de tornar a la feina, i si no me’n cal tant (això espero) per una vegada tindré uns quants dies sencers per escriure.
      Petonets, Jesús!

  14. Griselda ha dit:

    Que bonic tenir una part d’història de la família per escrit i a més pels mateixos familiars! Quina sort Shaudin! Refes-te ben aviat de l’operació, Segur que va tot be!

  15. Pons ha dit:

    Espero que l’operació vagi bé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s