De com vaig anar a les escombraries de Glendon amb la Marina Rossell

Tot va començar fa temps, quan l’Èric Viladrich, el professor de català de la Universitat de Montreal, em va comunicar que hi hauria un concert de la Marina Rossell a Toronto. I el dimecres va ser el concert, “Marina Rossell canta Moustaki”, al magnífic teatre Toronto Centre for the Arts.

Entre el públic, hi havia membres del Casal dels Països Catalans de Toronto, amb el seu president Josep Lluís Perez, i membres de Tocat (Toronto-Catalunya), una agrupació de joves catalans.

El concert va ser encisador. A l’escenari només hi havia la Marina Rossell i el pianista Xavi Lloses Huguet, exceŀlent, per cert. Vam escoltar cançons de George Moustaki, clàssiques catalanes i d’altres veritables perles. Realment Marina Rossell sap fascinar el públic: la veu, la interpretació molt personal, el seu carisma a l’escenari.

En acabat, tocava tornar al centre de la ciutat. Com que el meu fill i jo hi havíem anat amb cotxe, es va decidir que duríem de tornada la Marina, el seu manager, Xavier Gonzaález Boix, i el pianista. La resta de gent que es va apuntar per anar a sopar va agafar el metro.

El meu fill i jo vàrem fer un petit tour per a les tres persones que duiem amb nosaltres. I el primer va ser anar al campus de Glendon, que ens venia una mica de pas. Era molt fosc quan hi vam arribar, i després d’una volta amb cotxe pel campus, se’m va acudir anar a les escombraries. Per tant, cap a allà vam anar: un aparcament per camions envoltat de contenidors d’escombraries. Vam aturar el cotxe.

No sé que pensaven els nostres turístes, però suposo que de principi devien pensar que estava tocada del bolet. Qui sap si fins i tot no estaven una mica inquiets: ciutat desconeguda, foscor i dues persones estranyes que els duen amb cotxe no a l’hotel sinó a les escombraries. Devien descansar quan els vaig dir que erem allí per veure racoons (óssos rentadors, mapaches).

Glendon està envoltat de boscos on hi viuen animals salvatges, entre d’altres racoons. Aquests petits óssos viuen de la caça i, sobretot, de les escombraries de la universitat. Hi vaig cada vespre, mentre espero que em recolli el meu fill, i en veig famílies senceres que es passegen per allí i em miren amb els seus ulls amb antifaç, com lladregots. I, naturalment, allí eren el dimecres a la nit, per fer-me quedar bé i deixar que la Marina i els seus companys els observessin.

Els hi van agradar molt, per tant no em vaig equivocar duent-los a les escombraries.

Vam continuar el tour de camí al centre. I a l’hotel ens esperaven la resta de la colla per anar a sopar, a un pub d’aquests d’hamburgueses i patates fregides. Un sopar entranyable, parlant pels descosits i molta germanor. La Marina: simpàtica, propera i afectuosa amb tothom, us ho puc assegurar. Ara sabeu, doncs, que la Marina Rossell és molt més que una gran veu.