Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer

Fa uns mesos vaig sentir a les notícies de la ràdio que la música és la millor teràpia per a la gent amb alzheimer o demència senil en general. Des de llavors que se’n parla força, si més no al Canadà, on s’han fet reportatges a la CBC. També vaig trobar articles sobre aquest tema de la clínica Mayo. Dóna tan bons resultats que hi ha tota una organització que demana donacions d’ipods per a vellets sense gaires recursos que són en residències.

Segons sembla, les cançons que la persona en qüestió sentia durant la seva infantesa o joventut donen els millors resultats. He vist vídeos de persones molt grans, que estan quasi en estat vegetatiu, i els hi posen un ipod, amb cançons que coneixien i que els hi agradaven, i, voilà, tot d’una aixequen el cap, obren bé els ulls, la cara se’ls anima i solen cantar el que senten. Però no és tot perquè, després de sentir les cançons i durant una bona estona, estan alerta i poden seguir força bé una conversa. Gairebé sembla miraculós.

Com que la meva mare, a més de tenir molts anys, té alzheimer, vaig voler comprovar si resultava aquesta nova teràpia. Malauradament, parlar amb ella és força complicat des del Canadà. La truco cada dissabte, però per aconseguir uns minutets de res amb ella, de vegades he de passar molt temps intentant comunicar, i quasi sempre haig d’esperar que qui és a recepció s’assabenti d’on és i la duguin al telèfon. Quan aconsegueixo que s’hi posi, li han d’aguantar el telèfon, perquè ella no té forces, i com que tenen altra feina, no podem parlar gaire. Són persones súper amables, cap queixa, però no donen abast amb tants residents i poc personal.

I un altre problema: generalment hi ha un soroll per tornar boig a qualsevol, amb la qual cosa no hi ha manera de sentir-nos. Solen ser veus i crits dels residents, però moltes vegades s’afegeix música de flamenco o similar o la televisió espanyola, mai la catalana perquè la majoria de residents així ho volen (fins i tot els que normalment parlen català). Com que a la meva mare mai no li va agradar el flamenco i sempre veia la televisió catalana, a més de ser una persona a qui mai no van agradar els crits ni el soroll en general, la pobra dona està ben atabalada.

Bé, vaig haver d’esperar fins a un dissabte on hi havia pau i silenci. La mare estava ensopida (sempre em diu que s’avorreix molt) i jo no estava gaire segura que la teràpia resultaria. Li vaig dir: “Recordes aquella cançó que et cantaven quan eres petita [m’ho havia comentat moltes vegades] de la caseta petita?” No va dir res. I aleshores ja em teniu a mi cantant “allà dalt hi ha una caseta, així, així, amb un fum que vola per la teuladeta, així, així…” Ai, caram, es va posar a cantar amb mi! Van seguir “les nenes maques al dematí s’alcen i reguen…”, “rossinyol si vas a França, rossinyol…” i “muntanyes del Canigó fresques són i regalades…”. Totes les va cantar amb mi. Es va animar força i vam parlar molt més que de costum, fins que a la residència em van dir que necessitaven el telèfon.

Això es va repetir un altre dissabte que també hi havia silenci. I la mare, altre cop, va cantar i parlar tota animada. Comprovat, doncs, que aquesta teràpia té un resultat óptim. Quina llàstima que només ho podem fer ocasionalment. Que trist que ella no pugui tenir un ipod amb les cançons que li agraden. I no es tracta d’enviar-n’hi un perquè la residència, que pertany a l’ajuntament, té prohibit que els residents tinguin res de valor (no em van deixar ni posar-li un quadret amb una fotografia de les filles i el nét).

A la residència, com comentava, hi treballa gent molt maca i és un descans per mi saber-ho, però em sembla un desproposit que el castellà tingui prioritat, i en gran mesura. Els residents que voldrien sentir música catalana o veure la tele en català s’han d’aguantar perquè són minoria. I em sembla molt poc saludable que aquests mateixos residents no tinguin mai l’oportunitat de tenir l’ajuda mental que els proporcionaria sentir les cançons que els agradaven. Esperar que els hi proporcionin ipods (a cadascun les cançons apropiades en la llengua indicada, i tothom content) sé que és una quimera, però potser que ens hi posem un cop tinguem la República de Catalunya.