Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer

Fa uns mesos vaig sentir a les notícies de la ràdio que la música és la millor teràpia per a la gent amb alzheimer o demència senil en general. Des de llavors que se’n parla força, si més no al Canadà, on s’han fet reportatges a la CBC. També vaig trobar articles sobre aquest tema de la clínica Mayo. Dóna tan bons resultats que hi ha tota una organització que demana donacions d’ipods per a vellets sense gaires recursos que són en residències.

Segons sembla, les cançons que la persona en qüestió sentia durant la seva infantesa o joventut donen els millors resultats. He vist vídeos de persones molt grans, que estan quasi en estat vegetatiu, i els hi posen un ipod, amb cançons que coneixien i que els hi agradaven, i, voilà, tot d’una aixequen el cap, obren bé els ulls, la cara se’ls anima i solen cantar el que senten. Però no és tot perquè, després de sentir les cançons i durant una bona estona, estan alerta i poden seguir força bé una conversa. Gairebé sembla miraculós.

Com que la meva mare, a més de tenir molts anys, té alzheimer, vaig voler comprovar si resultava aquesta nova teràpia. Malauradament, parlar amb ella és força complicat des del Canadà. La truco cada dissabte, però per aconseguir uns minutets de res amb ella, de vegades he de passar molt temps intentant comunicar, i quasi sempre haig d’esperar que qui és a recepció s’assabenti d’on és i la duguin al telèfon. Quan aconsegueixo que s’hi posi, li han d’aguantar el telèfon, perquè ella no té forces, i com que tenen altra feina, no podem parlar gaire. Són persones súper amables, cap queixa, però no donen abast amb tants residents i poc personal.

I un altre problema: generalment hi ha un soroll per tornar boig a qualsevol, amb la qual cosa no hi ha manera de sentir-nos. Solen ser veus i crits dels residents, però moltes vegades s’afegeix música de flamenco o similar o la televisió espanyola, mai la catalana perquè la majoria de residents així ho volen (fins i tot els que normalment parlen català). Com que a la meva mare mai no li va agradar el flamenco i sempre veia la televisió catalana, a més de ser una persona a qui mai no van agradar els crits ni el soroll en general, la pobra dona està ben atabalada.

Bé, vaig haver d’esperar fins a un dissabte on hi havia pau i silenci. La mare estava ensopida (sempre em diu que s’avorreix molt) i jo no estava gaire segura que la teràpia resultaria. Li vaig dir: “Recordes aquella cançó que et cantaven quan eres petita [m’ho havia comentat moltes vegades] de la caseta petita?” No va dir res. I aleshores ja em teniu a mi cantant “allà dalt hi ha una caseta, així, així, amb un fum que vola per la teuladeta, així, així…” Ai, caram, es va posar a cantar amb mi! Van seguir “les nenes maques al dematí s’alcen i reguen…”, “rossinyol si vas a França, rossinyol…” i “muntanyes del Canigó fresques són i regalades…”. Totes les va cantar amb mi. Es va animar força i vam parlar molt més que de costum, fins que a la residència em van dir que necessitaven el telèfon.

arbre

Això es va repetir un altre dissabte que també hi havia silenci. I la mare, altre cop, va cantar i parlar tota animada. Comprovat, doncs, que aquesta teràpia té un resultat óptim. Quina llàstima que només ho podem fer ocasionalment. Que trist que ella no pugui tenir un ipod amb les cançons que li agraden. I no es tracta d’enviar-n’hi un perquè la residència, que pertany a l’ajuntament, té prohibit que els residents tinguin res de valor (no em van deixar ni posar-li un quadret amb una fotografia de les filles i el nét).

A la residència, com comentava, hi treballa gent molt maca i és un descans per mi saber-ho, però em sembla un desproposit que el castellà tingui prioritat, i en gran mesura. Els residents que voldrien sentir música catalana o veure la tele en català s’han d’aguantar perquè són minoria. I em sembla molt poc saludable que aquests mateixos residents no tinguin mai l’oportunitat de tenir l’ajuda mental que els proporcionaria sentir les cançons que els agradaven. Esperar que els hi proporcionin ipods (a cadascun les cançons apropiades en la llengua indicada, i tothom content) sé que és una quimera, però potser que ens hi posem un cop tinguem la República de Catalunya.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

20 respostes a Comprovat: la música ajuda la gent amb alzheimer

  1. Maria ha dit:

    Un relato que me ha emocionado. Había leído acerca de este tema y es muy interesante que tu lo hayas podido comprobar.
    Lamentable que este tipo de residencias tan solo tengan los servicios mínimos de atención a los residentes.
    Una abraçada

    • Hola, María,
      Segons sembla el millor és que la persona tingui accés a la música que li agradava i que encara li agrada, si alguna cançó no resulta s’ha d’eliminar. Per això va molt bé que tinguin un ipod amb les cançons i la llengua indicada per a cada cas. Aquest dissabte, per exemple, en trucar la meva mare, vaig posar-li algunes cançons del YouTube, però només feien efecte si eren amb veus molt clares, sense un excés de música. I quan més s’anima és quan les canto jo, ara ves, si no tinc cap talent per cantar. Deu ser que jo sóc la persona amb qui més confia, i són cançons que les cantàvem plegades quan jo era petita. Em fa una pena no poder ser a Barcelona i anar-la a veure tot sovint i cantar amb ella.
      Hi ha moltes mancances en aquestes residències. Encara bo que els que hi treballen (si més no a la de la meva mare) són pacients i amables.
      Una abraçada!

  2. Marta Valls ha dit:

    Allà lluny hi ha una caseta així així amb un fum que vola per la tauladeta així així!. També me la cantava la mare i jo a la meva filla. Quins records. M’alegro que la teràpia musical faci dexondir aquests malalts almenys per unes hores . Gràcies Shaudin!!

    Una abraçada!!

  3. Lluïsa ha dit:

    Hola Sahudin, és un relat molt tendre i em recorda quant la meva mare era a la residència, encara que no és el mateix cas doncs la meva mare no tenia alzheimer. Però com la teva sempre mirava tV3, mai estava posada sempre televisió espanyola o tele cinco, la meva mare no va poder veure mai més cap pel·lícula ni cap informatiu amb la seva llengua, per sort allà era permès que els residents tinguessin una petita ràdio i aquest era el seu cònsol sentir parlar en català i sentir les cançons que a ella li agradaven. Fas molt bé de cantar-li i fer-la sentir feliç. Petons Shaudin ❤

    • Hola Lluïsa,
      S’ha de fer alguna cosa perque els vellets a les residències tinguin accés a la seva llengua. Entenc que a una persona velleta de parla castellana se li tingui consideració i se li doni accés a la seva llengua, perquè ho necessita per la salut mental, però caram, i les persones de parla catalana? Elles no tenen cap dret? És a més la llengua de la terra on són! Realment s’ha de solucionar.
      Petons!

  4. Joan Rubiralta ha dit:

    Quan sigui més gran i tingui alzehimer, demanaré sentir ‘Imagine’ de John Lennon i moltes del Beatles i Rollings i també de catalanes. De fet ja tinc el IPod i a punt i ben ple.
    Una abraçada musical.
    Joan

  5. Josep Maria ha dit:

    Petons Shaudin, m’has fet emocionar…
    Josep Maria

  6. Dolors ha dit:

    La musica ens acompanya al llarg de la vida i és present en els bons i mals moments. Sovint, escoltar una música estimada et transporta a altres moments….. o simplement t’ajuda a parar, respirar i seguir.
    La nostra llengua té problemes en molts llocs, en molts àmbits i en els espais sanitaris es nota molt…. és per això que hem de seguir lluitant.
    Una abraçada

    • Hola Dolors,
      Cert que la música et transporta a altres moments. També a llocs o experiències mai viscudes: fa volar la imaginació (per això escric moltes vegades amb música). I esperona emocions.
      A les residències per a gent gran es nota una barbaritat la manca de català. No sé en llocs petits, però a Barcelona segur. S’ha de lluitar molt!
      Una abraçada!

      • Dolors ha dit:

        Als llocs petits també, però ens coneixem més tots i potser es creen més vincles… però hem de ser constants en no deixar-nos prendre terreny en qüestions de llengua, només nosaltres podem assegurar-ne la continuïtat. I no tinc res en contra del castellà, només vull poder expressar-me, a casa, en la llengua que m’és pròpia.
        Ui, estic guerrera, avui 😉

        • Jo tampoc no tinc res contra el castellà, sempre que no me l’imposin.
          I no, no hem de deixar-nos prendre terreny, pel que fa a la llengua en particular. Efectivament, només ens té a nosaltres per perviure.
          Una abraçada cap a Besalú.

  7. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Estimada, el poder de la música és quasi il·limitat. Crec que això ho sabem tots, i ho hem experimentat en diverses ocasions. Va directa al nostre inconscient, a la part més intuitiva i sensible que tenim. Jo ho he escrit en diverses ocasions. Pel que fa a la teva mare i a tots els malalts com ella, hi ha dos factors. La música i remuntar-se a la infantesa, que és el darrer que obliden, el seu últim ancoratge a allò que van ser. Molt bonic post.

  8. Gemma Colomé ha dit:

    Hola guapa, és molt sorprenen tot això que expliques i esperançador. Jo per aqui no he sentit res de tot això, però compartiré l’article i algú més se’n farà ressò.
    Una abraçada. ❤

  9. juli salvà ha dit:

    No ho sabia Shaudin, estic content que a la teva mare aquesta terapia li faci efecte.
    Una abraçada!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s