Un teatre al bell mig del desert

Temps era temps, em vaig dedicar a la dansa. Em fascinava ballar i crear coreografies, i poques coses podien ser tan meravelloses com fer piruetes dalt d’un escenari. Fins i tot vaig tenir el meu grup de dansa, una colla encantadora de nois i noies. Era molt divertit, però teníem problemes per poder llogar teatres —resultava caríssim— i no podíem actuar en un escenari més que de tant en tant. Recordo com desitjava haver tingut el meu propi teatre. Per això, ara fa un parell d’anys, em va cridar l’atenció un article sobre un teatre al mig del desert. A poc a poc vaig recopilar informació sobre aquest teatre, creat per una ballarina anomenada Marta Becket. Enguany, ja amb 92 anys, aquesta ballarina s’ha mort, i el meu homenatge és parlar-vos-en.

Marta Becket va estudiar dansa clàssica, art, teatre i piano, i havia treballat a Broadway. Tenia 53 anys quan, en un viatge amb cotxe a California amb el seu marit, s’aturà a Death Valley Junction, un poble fantasma enmig del Mohave Desert. Però aquell poble abandonat tenia un teatre. Un teatre màgic.

Durant els anys 20, una companyia minera va construir Death Valley Junction: uns edificis d’una planta, fets d’adobe; amb un de més gran que servia d’esglesia, de centre comunitari, de funerària i de cinema, és a dir, el teatre. Quan Marta Becket hi va arribar, estava deixat i a punt de convertir-se en una runa, però ella se sentí tota iŀlusionada. Feia molts anys que estava tipa de Nova York, de Broadway i del món de la dansa, però no pas de ballar. La deprimia l’abús dels grans teatres i de les grans companyies que esgotaven els ballarins i els obligaven a excessos dels quals només en resultaven lesions. Marta volia ballar a la seva manera i crear les coreografies que ella volia crear; és a dir, volia ballar i crear, però lliure. I on podria trobar més llibertat que enmig d’un desert? És va quedar allí fins a la fi de la seva vida.

Va comprar el teatre i, eventualment, la resta d’aquells edificis d’adobe. Va començar per restaurar el teatre i el va decorar amb murals pintats per ella. Va crear les seves pròpies coreografies, es va fer els vestits per actuar i va obrir el teatre, al que va anomenar Amargosa Opera House (en honor al nom antic de la població —Amargosa—) amb funcions puntuals tots els divendres, dissabtes i dilluns, quan ballava sense audiència però deia que les figures dels murals li feien de públic.

Quan el seu marit la va deixar, la Marta va viure sola en el poble fantasma —bé, amb uns quants gats i dos ases— en una barraca darrere el teatre. Fins que, a poc a poc, la va descobrir la gent que travessava el desert cap a d’altres llocs. El teatre adquirí notorietat —articles a les revistes Life i National Geographic, i visitants famosos com ara Ray Bradbury— i Marta tenia sempre públic assegurat. Aleshores va obrir un hotel, també amb murals fets per ella, i un cafè.

El poble va canviar el nom a l’antic d’Amargosa i va esdevenir un centre turístic per a viatgers que volien fer una parada i assistir al teatre. Tot i això, avui en dia el poble només té 20 habitants i els únics ingressos de Marta Becket han estat els generats per les seves funcions al teatre, una organització sense ànim de lucre.

L’any 2012 la Marta va ballar a l’escenari per última vegada, però ja tenia la Jenna McClintock, una ballarina professional força coneguda. Jenna havia assistit amb els seus pares a una funció a l’Amargosa Opera House quan tenia 6 anys, i va quedar tan encisada que esdevení ballarina. Molts anys més tard, va anar a fer una visita a Marta Becket i, tot d’un plegat, va decidir quedarse al mig del desert per substituir la Marta a l’escenari. Sembla, doncs, que aquest teatre és fetiller perquè, a més, un altre ballarí professional, Gregory Perez, anà poc després a Amargosa per passar-hi uns dies… i no se n’ha mogut mai més —ara també balla en aquest teatre.

A mi em sembla una història captivadora, oberta a imaginar mil altres històries, i em fa preguntar per què no hi ha més ballarins i actors que s’engresquin a crear teatres pertot arreu, teatres com aquest d’Amargosa, sense ànim de lucre però plens de màgia.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

23 respostes a Un teatre al bell mig del desert

  1. Dolors ha dit:

    No coneixia res del que expliques. Què interessant!
    Gràcies per compartir-ho 🙂

  2. Maria ha dit:

    Una vez más nos descubres una historia preciosa. Gracias por dedicarnos tu escaso tiempo libre.
    Una abraçada

    • María, sempre fidel amb els teus comentaris, que aquesta setmana agraeixo molt, als pocs que heu comentat, i llegit, perquè per algun misteri aquesta entrada té menys visites de les que sol tenir el bloc. Marta Becket va ser extraordinària. Només fer els murals li va tardar 6 anys (el sostre 2 anys sencers), això després de restaurar l’edifici només amb l’ajuda del seu marit. I vivint sols en un poble abandonat —després ella sola—, enmig del desert!
      Una abraçada!

  3. Josep Maria ha dit:

    És tot un descobriment aquest teatre, però el més captivador és la voluntat de fer-ho, fer-ho possible gràcies a l’amor a la dansa, a l’amor l’art, el que sigui. I aquestes persones ho han fet possible.
    Petons Shaudin del nen del patins

  4. Juanita ha dit:

    Que bonic!

  5. Marta Valls ha dit:

    Una història molt tendre. M’ha agradat llegir-la. Gràcies Shaudin.

    Una abraçada!!

    Marta Valls

  6. Anna M. Villalonga ha dit:

    Que bonic. Això dóna per a una història encisadors.

  7. Griselda ha dit:

    Ja ho diuen que la realitat sempre supera la ficció! si en fessin una película diriem, probablement, que ves qui es queda en un poble el mig del dessert per viure-hi tot sol… La falta de visites, pot tenir a veure amb el comencement de Setmana Santa, o millor dit de setmana vacacional per molts Shaudin.

  8. Gemma Colomé ha dit:

    Mare de Déu !!!!!
    Això sí que és una bona història, màgica i gairebé increïble.
    S’ha de tenir un caràcter molt especial per arrencar una cosa així, que no te’n cansis, que duri i que miraculosament tingui continuïtat.

  9. Rosa Nebot ha dit:

    És una història encisadora, apta per fer-ne una novel·la… Gràcies per fer-nos-la conèixer.

  10. Juli Salvà ha dit:

    Gràcies Shaudin, una història preciosa.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s