El misteri de la casa de les bledes

Hi ha coses ben estranyes a Toronto, com ara la casa de les bledes.

El meu barri, per la banda de l’est, toca a un altre més aviat luxós, per això no és estrany que els carrers del meu barri, així que s’acosten a l’altre, vagin adquirint un aire més opulent —cases força grans i cuidades, voreres del carrer amb parterres plens de flors a l’estiu—. Tanmateix, la casa de les bledes és una anomalia.

El supermercat on vaig és per allí; m’hi duu el meu fill amb cotxe i, si no fa massa fred, aprofito per passejar una mica, altrament em passo la vida a les classes o a casa. Després d’anys, conec bé tots aquells carrers tranquils on no t’hi sols trobar més que algú passejant el gos o algun actor de Hollywood (els encanta Toronto i s’estan en un hotel que és a prop). I jo m’he passat tots aquests anys intentant aclarir el misteri de la casa de les bledes, tal com l’anomenem amb el meu fill.

És una casa gran, amb la façana una mica deixada, i mai no he vist que hi entri o hi surti ningú. El curiós, però, és que a tot el llarg parterre de la vorera que queda davant la casa, i també força al jardí, no hi ha flors sinó bledes, bledes enormes, i cols, cebes i fins i tot blat de moro, que creixen a cor què vols durant tot l’estiu. Amb el meu fill ens hem fet un tip de comentar que és ben estrany, i no només perquè les bledes resulten un bon contrast amb les roses que creixen a tots els altres parterres, sinó perquè els parterres pertanyen a la ciutat. Com és que la ciutat deixa plantar bledes i cols allí? I que fan els amos de la casa amb tantes hortalisses? Un veritable misteri.

Després de tots aquest anys veient les bledes, vam construir una història: aquella casota la devien heretar una parella velleta de pagesos amb pocs recursos, que ara viuen a la casa i a l’estiu planten la verdura i el blat de moro per fer-se els àpats. I qui sap si dins la casa no hi tenen gallines. Tot i això, alguna cosa grinyolava —per exemple, els impostos de propietat en aquests carrers són altíssims, molts milers de dòlars a l’any—. “Deuen llogar habitacions”, deia el meu fill. “I com és que mai no veiem ningú?”, feia jo.

I vet aquí que l’altre dia, cercant una altra cosa, em vaig trobar amb un anunci de béns immobles, d’una casa en el meu barri que es venia pel que serien uns vuit milions d’euros. Marededéusenyor, vaig pensar, quina barbaritat de diners. Vaig llegir què deien, perquè hi havia tota una história, i em vaig quedar de pedra en trobar-me amb una fotografia de la casa de les bledes! La història, però, no tenia res a veure amb la que havia imaginat: l’amo de la casa (una casa del segle XIX) és un conegut artista i tota la casa, per dins, és una obra d’artesania; cada peça va ser encarregada i feta a mà per artesans, tot, els terres, els mobles, els llums…, fins i tot els claus! Jo aŀlucinava. Ara bé, de les bledes i la resta d’hortalisses no en deien ni un mot. El misteri continua i segurament mai no l’aclariré.

Aquí teniu algunes fotografies de la casa de les bledes per dins. No goso posar la de la façana, no fos cas que em fico en un embolic, i a més no és de l’estiu i al parterre no hi ha res, però si us hi fixeu a l’última fotografia, per la finestra de l’esquerra es veu blat de moro.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

26 respostes a El misteri de la casa de les bledes

  1. Josep Maria ha dit:

    Bon dia Shaudin, em pregunto que s’hauran de tenir molts diners per mantenir una casa així sense viure-hi i, pel que sembla en molt bon estat per dins. Al veure el títol he pensat que seria una casa amb bruixes, i que totes eren unes bledes, ha ha però no, resulta que les bledes són de veritat !!!
    Petons maca del nen del patins

  2. Marta Valls ha dit:

    Doncs qui la compri ha de tenir molts diners i no crec que mengi massa bledes, ahahah!. Bonica la caseta, però es necessita una brigada de treballadors per a mantenir-la neta. Quina feinada!!

    Gràcies pel post Shaudin. Avui plou…

    Una abraçada

    Marta Valls

    • Gemma Colomé ha dit:

      Marta, no crec que qui la compri pensi ni per un segon com s’ho farà per mantenir-la neta. 😀 😀 😀

    • Sembles la meva mare, Marta. De vegades si veiem un peŀlícula on sortia alguna mansió, el meu pare li deia: “t’agradaria tenir aquesta casa?”, i la mare sempre responia: “uf, no, quina feinada per treure la pols!”, hahaha.
      Una abraçada!

      • Maria ha dit:

        Mi madre, cuando visitábamos un palacio o un castillo siempre comentaba la dificultad de limpiar las lámparas de lágrimas (creo que se dice así). Cuando veo una de esas lámparas me sigo acordando de ella.

  3. Gemma Colomé ha dit:

    Bon misteri.!
    Però jo no en pagaria ni un ral. És una casa molt i molt personal . Penso que qui la compri n’ha d’estar realment enamorat , no és allò de posar-se a canviar la pintura, els banys o el terra, per dir alguna cosa.
    Ara curiosa ho és.

  4. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Ostres, per això no es volia morir mai aquella vella, perquè sempre en veia de noves! Quines coses més curioses. I quina casa, Shaudin. M’ha encantat saber tot això. Gràcies! Toronto és un mar de sorpreses.

    • Hihi. D’històries curioses de Toronto en tinc un munt. Gairebé totes són o de les universitats o del meu barri, que és el que conec de tants anys. El misteri de la casa de les bledes, que encara no he aclarit del tot (ningú no diu res sobre les hortalisses, només parlen de diners i d’artesania), m’ha tingut intrigada durant anys. A l’estiu sempre m’hi parava al davant i mirava amb sorpresa totes aquelles bledes tan i tan grosses. El Yotin ja n’estava tip i continuava caminant, però jo vinga a insistir sobre què redimoni era tota aquella verdura al carrer. Quan l’altre dia vaig veure l’anunci, amb article i fotos, no podia creure que era la casa de les bledes —jo que m’imaginava una parella de pagesos amb gallines per la casa!

  5. Maria ha dit:

    Ahora me has dejado bien intrigada… ¿no hay cotilleo en tu barrio? 😉
    Todo lo conviertes en una historia interesante.
    Una abraçada

    • Gracies, María. “Cotilleo” a Toronto? No, noia, ni al meu barri ni enlloc. No és part de la cultura torontina. I a més avui en dia ningú es fixa en res, sempre caminant mentre miren el mòbil. No deuen tenir ni idea que allí és ple de bledes. Tot i que m’estranya que els veïns, amb els seus jardins ben cuidats i els rosers als parterres de les voreres, no hagin dit res a l’ajuntament. Una vegada em vaig creuar amb l’actor Al Pacino per allí, i em pregunto si a ell li va sorprendre veure totes aquelles hortalisses.
      Una abraçada!

  6. Raquel ha dit:

    Quin misteri! M’encantaria visitar-la. Segur que hi té encara alguna història més amagada. Una abraçada, Shaudin!

  7. Griselda ha dit:

    Maria te raó, tot ho converteixes en una historia que fa ganes de seguir llegint….

  8. Rosa Nebot ha dit:

    Una casa ben guarnida per a inventar-te, potser, històries romàntiques. Però jo, que sóc molt casolana, m’he quedat amb ganes de veure la cuina, el rebost i el safareig -si és que n’hi ha.

    • De safareig no crec que n’hi hagi, Rosa; potser n’hi havia en altres temps, però ara, a Toronto, ningú no en té. El mateix pel que fa al rebost. Vaig veure fotografies de la cuina: és immensa i molt bonica, tot i que jo no la voldria així.

  9. Juli Salvà ha dit:

    Que raro que semblin bledes i blat d’indis i la casa sigui tan luxosa i valgui tant, i qui la compri potser la voldra restaurar, en fi una història curiosa.

    Una abraçada

  10. Jesús (Xess) ha dit:

    Les fotos una passada, la història una delícia (com sempre), però que curta que se m’ha fet!!!

    • Hola Jesús,
      Jo de segur em quedaria amb el despatx (suposo que és un despatx) de l’última foto, però fent-li alguns canvis. I de la banyera no diria que no; saps que en tenen 5 d’aquestes? cadascuna diferent a les cinc cambres de bany, però jo amb una ja en tinc prou. Pel que fa a les bledes, no em molesten.
      Gràcies!

      • Jesús (Xess) ha dit:

        CINC??? Caram, quin luxe… Si totes són iguals…
        Coincideixo amb tu, els terres són preciosos. Em pregunto com deuen ser els sostres…

  11. Pere Gomila ha dit:

    Una història ben polida Shaudin i aquest punt de misteri que queda en l’aire… Podria ser un bon motiu per crear-ne un relat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s