Un triangle ideal i un baró de foc

Estava segura que m’agradaria la noveŀla El Baró de Foc d’Isabel Canet Ferrer, i no m’equivocava. Havia llegit la seva primera noveŀla publicada, de la qual us vaig fer una ressenya (La copa dels origens), i m’havia adonat que es tractava d’una autora de gran originalitat.

Sóc una lectora voraç de literatura juvenil des de l’adolescència, i com que d’això fa unes quantes dècades, es poden comptar en centenars les noveŀles juvenils que he llegit, llegeixo i rellegeixo, des de clàssiques fins a les d’última fornada i tot el que hi ha al mig. Majorment les escrites en anglès, però no només. Vull fer constar, doncs, que m’he fet un tip de llegir literatura juvenil i, per tant, ben poques noveŀles em poden ja sorprendre com a realment originals, sobretot si entrem a les de fantasia. Tanmateix, les noveŀles d’Isabel Canet m’han sorprès.

Explicava a la ressenya de La copa dels origens que es tracta d’una història on ens trobem amb un món paraŀlel habitat per gent de les pintures del Quatrocento. Mai no havia llegit res semblant —l’haureu de llegir per entendre-ho—. Doncs ara, amb la seva segona noveŀla, El Baró de Foc, Isabel Canet m’ha tornat a deixar admirada.

El Baró de Foc ens presenta diversos personatges mitològics, sobretot de les terres catalanes, i té lloc a les contrades de la Valldigna, País Valencià, on va nèixer l’autora. Els escenaris on es desenvolupen els episodis de més intensitat els trobem al Castell de Marinyén o a les fonts i al Monestir de Santa Maria, a Simat. Se’ns diu ben poc dels seus habitants humans, tret d’unes comptades persones, com ara un arqueòleg, perquè la novela està poblada, i amb profusió, de dones d’aigua, àngels i sicaris del Baró de Foc. Es tracta d’una lluita dels elements de la terra, l’aire i l’aigua contra el foc —més no puc dir per no fer d’spoiler.

Dones d’aigua i àngels lluitant contra el mal de les grutes de lava?, em deia, ben endinsada ja en la lectura; no ho havia trobat mai. I s’hi ha d’afegir una noieta d’ulls d’iris de gran paŀlidesa, la veritable protagonista de la noveŀla, que ha de caminar amb una crossa; a més del misteri que envolta la seva àvia desapareguda, un estrany manuscrit sobre els origens de la Terra i la presència d’un ocellot amb cara d’home.

L’originalitat d’El Baró de Foc, però, no és l’únic atractiu de la noveŀla. Per començar he de referir-me al seu llenguatge polit, sense repeticions enutjoses, ben treballat i amb un lèxic ric, qualitats que malauradament no sempre es troben a la nostra literatura juvenil d’aquest segle. També cal que esmenti la bona cohesió entre els diversos episodis de la història. I vull destacar la magnificència de la relació de batalles i lluites heroiques que situen El Baró de Foc dins la fantasia èpica, literatura poc conreada en la nostra llengua i menys per escriptores.

Per acabar, he de dir alguna cosa sobre el final de la història: em va deixar bocabadada.

El Baró de Foc és una noveŀla que t’atrapa a poc a poc. De principi, tot i els diversos esdeveniments immersos en el misteri o insòlits o d’acció sobtada, no arribes a endevinar l’exuberància d’incidents, els conflictes interns dels personatges ni el gran dinamisme que t’espera un cop avançada la noveŀla. I menys encara et pots imaginar com acabarà. Mai no m’he trobat amb un final com aquest en una noveŀla juvenil, en cap llengua. És inesperat, esplèndidament original (sobretot tenint en compte qui són els personatges que hi intervenen), està relatat d’una manera òptima i resulta d’una coherència palesa amb tota la història narrada. És perfecte.