La reunió

Ens vàrem reunir l’altre dia, a casa meva, quan la nit tot just s’agermanava amb la matinada i els llums dels gratecels de Toronto deixaven el menjador immers en una mitja claror. Més valia així, que tots plegats restéssim una mica imprecisos, sense protagonismes innecessaris.

La vaig convocar jo, la reunió. Era imperatiu un diàleg seriós, seré, que ningú no s’alterés. No volia sentir res de ves amb que ens surts ara, que jo vull anar a la meva, que sóc prou gran, que sé el que em faig, que és a nosaltres a qui ens passen les coses i no a tu. Però quan els vaig tenir congregats, asseguts al sofà, a la butaca, en els coixins, no sabia com evitaria una discussió acalorada.

—Som a tocar el final —vaig començar—. Cal arribar-hi sense desviacions supèrflues.

Ningú no va badar boca. Es van quedar on eren bo i mirant-me —suposo, perquè no els veia bé, però el cas és que ningú no va protestar ni tampoc no va badallar—. Una mica intranquiŀla per aquell silenci, vaig preguntar:

—Algú necessita que clarifiqui alguna cosa o vol suggerir quelcom?

Una mà es va aixecar.

—Sí, Anna, digues.

—Ell no hi és, oi?

—A casa meva? No, tranquiŀla.

Tanmateix, per un moment, em vaig preguntar si aquell home monstruós d’ulls encesos havia entrat d’estranquis i s’ocultava a l’aguait dins la foscor del passadís.

—I no s’enfadarà? —va fer l’Alison.

—No vindrà d’un pam, sempre està rabiós. I farà el que jo vulgui que faci. A ell no li dono mai cap opció. Que es foti.

L’Anna i l’Alison van fer una rialleta.

—El meu pare tampoc no hi és —va indicar la Tariana—. Ja sé que és el cap de l’exèrcit de Rocdur, però…

—El Cap és per damunt de tot un soldat i, per tant, sap obeir, si més no al Senyor de Rocdur, tot i que darrerament… Però bé, a mi mai no m’ha causat problemes i ja sap què ha de fer.

—Jo no ho sé, què he de fer, no ben bé —expressà en Tam.

Com m’entendreix aquest noiet. I ho passa d’allò més malament ara, pobret, però la història ha d’anar endavant sense canvis cap a la conclusió.

—Continua de dia en dia, i quan arribi el gran moment sabràs què has de fer.

La reunió va prosseguir amicalment. Hi van haver més preguntes, com ara que en Jovial, el noi foscà, volia saber si el seu país se’n sortiria, o quan el surà Tajun em preguntava que faria en Calpor, el cruel líder gelgelià, però els vaig dir, a ells i a tothom, que el futur no està escrit i han de tenir paciència perquè el que hagi de succeir ja vindrà, que els esperen unes bones muntanyes russes abans d’arribar al final, però que han de ser valents passi el que passi i, sobretot, vaig emfatitzar, res de desviar-se.

—Però qui morirà? —fa fer tot d’un cop l’Ival, el noi maierà amb una cama artificial.

—Algú vol pastís de cireres amb pistaxos? A mi m’encanta i en tinc un a la cuina! —el cas era canviar de tema.

Amb la despreocupació de la gent molt jove, es van entusiasmar amb el pastís i la pregunta de l’Ival es va esvair com una bombolla de sabó. Però en donar-li un tall de pastís, em vaig adonar que el líder maierà, l’Arnom, més gran i més avesat a la lluita, em mirava amb un posat greu.

Va ser una reunió positiva. Tothom sap que el final és molt a prop —ells i jo ho sabem— i hi hem d’arribar amb decisió. A Les urpes del drac es van aclarir força aspectes de l’altre món i de la història, es van insinuar transformacions socials i personals, i es va suggerir un preludi del detonant que hem començat a viure i que no té aturador. Sé que no em fallaran.