Fragment

La quarta noveŀla va endavant, però no tan de pressa com voldria. Tinc poc temps per dedicar-m’hi i, quan en tinc, m’apresso de tal manera que l’endemà m’adono que he fet alguna equivocació: ai, marededéu, que no era ben bé això que deia algú a la primera noveŀla; que això altre no hauria de passar fins més endavant; que a la segona noveŀla ja ho havia explicat en aquell diàleg curtet; que aquesta descripció s’assembla massa a la que vaig escriure fa uns capítols; que això ho va dir exactament igual un personatge a la tercera noveŀla; que algú ha anat massa de pressa a travessar un país; o, com ho sap, això, aquest personatge?, no li va dir ningú a cap de les noveŀles…, i, apa, a refer amunt i avall. I no serà que no em concentri. Em concentro tant i visc el que escric amb tanta intensitat que, si es tracta d’un episodi colpidor, me’n vaig al llit trobant-me ben malament.

Tanmateix, estic contenta. Més o menys de pressa, la noveŀla no deixa d’avançar cap a la conclusió de tota la història.

He buscat algun fragment per copiar aquí, però ha estat difícil trobar alguna cosa que no reveli res, tenint en compte que ni tan sols heu llegit Les urpes del drac. M’he decidit per una descripció molt curteta i totalment innòcua. Aquí la teniu:

La neu que encara resisteix a les branques dels arbres ja no és espessa, ni endurida als branquillons —resplendent quan un raig de lluna la desperta—, sinó que es despèn de manera sobtada i cau a la terra molla, o, deferent, es deixa anar a poc a poc en gotetes sobre un genet que passa, dos genets, ara mateix en són dos, un home i una dona. Avancen a un ritme regular, relaxat, sense cap pressa. I alenteixen la marxa en apropar-se a un rierol on l’aigua comença a aflorar entre el gel. S’aturen prop de la riba i descavalquen.