Vaig endavant

Estic ben ficada dins de la quarta i última noveŀla de la saga de la Interferència, tinc una barbaritat de feina amb les classes i tinc dos projectes literaris en marxa —l’un amb poca feina a fer, però l’altre molt endarrerit—. Per tant, l’entrada d’avui serà una mica breu.

Ah, voleu saber de quins projectes parlo? Haureu d’esperar pels detalls. L’un, en particular, em fa una iŀlusió immensa i ja és pràcticament un fet, no una cosa a l’aire. Us en parlaré d’aquí a uns pocs mesos. L’altre, un projecte aquí, al Canadà, encara no és res concret; culpa meva per no dedicar-m’hi, però era això o la noveŀla. Ja veurem què passa. Si no es pot fer enguany —era per a l’octubre—, l’hauré de deixar per l’any que ve.

Pel que fa a la noveŀla, està molt avançada (162 pàgines per ser exactes, tot i que això no vol dir gaire perquè és la història el que compta), però encara és lluny del final, per bé que ja es veu venir perquè tot es va precipitant cap a la conclusió. A la noveŀla prèvia, Les urpes del drac, vaig aclarir misteris, vaig desenvolupar diversos personatges un xic secundaris (necessari per aconseguir la coherència imprescindible de cara a la conclusió) i vaig preparar-ho tot per la quarta noveŀla. Per tant, sense dir que ara és bufar i fer ampolles —en absolut, és ben difícil, de vegades per fer sortir fum del cap—, puc avançar d’una manera més directa. Queden encara dos grans misteris per resoldre —per escriure, perquè ho tinc ben resolt al cap—, i unes quantes aventures i impactes emocionals més abans d’acabar.

Quan acabi, us asseguro que enyoraré els personatges durant la resta de la meva vida, encara que visqui cent anys.