Noveŀles èpiques de fantasia

Cada any escric una entrada al bloc l’onze d’agost. És una data que m’agrada perquè va ser quan vaig néixer i, tot i els maldecaps constants, estic contenta d’haver vingut al món.

Avui voldria comentar alguna coseta sobre la literatura de fantasia i d’èpica o, si us estimeu més, de fantasia èpica —em causen una mica de malestar les definicions massa concretes, sobretot pel que fa a la literatura; trobo que encotillen—. Per fer-ho curt: noveŀles amb elements de fantasia, que solen passar en un món imaginari i on hi trobem herois i gestes èpiques.

La setmana passada us parlava d’una noveŀla de la Margarida Aritzeta, que entra dins d’aquesta categoria, i uns pocs dies més tard el diari Ara.cat publicava un article sobre la fantasia èpica a la nostra literatura. Es van deixar diversos autors catalans importants (i menys importants), la qual cosa em va semblar increïble, i l’article en general era força reductiu, com ara referir-se a que aquesta literatura té un tret comú: conservadora, repetició d’arquetips, herois masculins. I pel que fa a aquest gènere en català, deien que “encara no hi ha hagut cap autor que vegi en la mitologia catalana una font d’inspiració d’on poden sortir els éssers d’un univers imaginari”. Bé, no se pas d’on s’han tret aquesta informació tan equivocada, perquè jo, sense pensar-hi gaire, puc parlar de noveŀles de fantasia èpica en català amb protagonistes femenins, que trenquen arquetips i convencions i que, directament o indirecte, s’inspiren en la mitologia catalana.

Tinc la impressió, a més, que a les autores que, poc o molt, ens endinsem en aquest gènere, no se’ns té en compte. Com si les dones no fossim capaces d’escriure sobre gestes èpiques. Que potser hi ha qui pensa que no ens en podem sortir a l’hora de descriure una batalla? O un combat amb espases? O parlar d’estratagemes bèliques? O, per damunt de tot, relatar gestes heroiques protagonitzades per una dona, o fins i tot una noieta, més valenta que ningú? És clar que ho podem fer, i a més trobo que li donem una dimensió més humana, alhora que esmicolem clixès i convencionalismes de tota mena.

L’únic aspecte amb el que estic d’acord, de l’article que va sortir fa uns dies, és el comentari sobre la dificultat de publicar aquest tipus de noveŀla a les terres catalanes. Entre els diversos entrebancs, s’hi troba el fet que com que aquests “llibres no són autoconclusius la distribució es complica, perquè no hi haurà compradors del segon que no hagin llegit el primer”. Per dir-ho d’una altra manera: moltes d’aquestes noveŀles són part d’una saga i les sagues encara no han arrelat a casa nostra. Potser cal que les editorials de llibres en catala es posin al dia!