República i notícies

Visca la República! Va ser una alegria immensa, que no vaig celebrar gens perquè no podia deixar d’empassar-me notícies a través de l’internet, però amb el record constant d’allò que m’explicava sovint la mare: quan Macià va declarar la república, el meu avi matern (un home, normalment, de tarannà seriós) feia salts amunt i avall del pis mentre bevia d’una ampolla de xampany. Molt present tota la vida aquesta imatge mai viscuda per mi.

Sabia que aquell era el dia que s’anunciaria de debò. Les altres vegades que semblava que podia ser, no n’estava tan convençuda. El dia 27 sí, tot i la dilació que va posar nerviosa la gent; estava segura que era un petit ajornament, potser perquè la distància em fa veure les coses amb una perspectiva diferent. Em va sobtar, però, la reacció de la gent. Els insults i l’enuig se sentien a tort i a dret: desde traïdor i ens han venut fins a ja m’ho esperava. Entenc que es pogués estar decebut, però no cal exterioritzar-ho d’aquesta manera. És clar que no era nou, feia dies que observava aquesta mena de reaccions, i encara les veig. Quantes vegades he sentit (llegit) darrerament: ah, sí? doncs no penso anar a cap més concentració. Em fa aŀlucinar.

Tanmateix, ara flipo quan veig, d’una banda la impaciència i, d’una altra, les notícies no contrastades envaint les xarxes a tota hora. I què me’n dieu d’aquestes persones que donen explicacions sobre el que passa i passarà com si ho sabessin tot? I d’altra gent ho comparteix alegrement. Sisplau, una mica de serietat! El moment ho és, de seriós. És fàcil no adonar-se d’una notícia falsa i em sembla que a tothom n’hi ha passat per alt en algun moment, si més no jo hi he caigut dues vegades, però quan es tracta de quelcom important s’ha de ser molt curós, contrastar la notícia, cercar-ne l’origen. Perquè si ens creiem totes les notícies i tot el que es diu aquests dies, sembla que mig món fa costat a Catalunya, el nostre govern no sap el que es fa i hi ha traïdors a cada cantonada. La majoria del poble de Catalunya ha demostrat ser magnífic, èpic, un orgull formar-ne part, doncs no ho espatllem amb bajanades.

Cap estat del món ha donat encara suport a Catalunya. La qual cosa, de moment, és normal. Hi ha esperances amb un grapat que tenen diputats que simpatitzen amb nosaltres. Fins ara això és tot. El reconeixement tardarà, com sol passar, res anormal, s’ha de tenir paciència. Jo també voldria veure que ens reconeixen, perquè ens és molt necessari per desempallegar-nos d’Espanya d’una vegada per totes, i de fet no paro de cercar notícies fidedignes sobre aquest tema, tot i saber que és massa aviat perquè passi. Però no podem caure en depressions, ni enfadar-nos amb el nostre govern que, estic segura, fa tot el que pot —no ens ha estafat ni té un acord amb el govern espanyol, tal com he llegit, una vegada més, fa una estona—. S’ha de ressistir. Hem demostrat que som un poble unit, alegre i combatiu, que nosaltres som el somni, que ni piolins ni amenaces poden rendir-nos. Siguem coherents.

Sé que per molts que em llegiu no dic res que no sapigueu, per tant no us estic renyant a vosaltres, però estic aclaparada de massa bestieses que veig pertot arreu i havia de desfogar-me al bloc. Probablement d’altres també esteu tips de tot això i potser no teniu un bloc; doncs ja sabeu que podeu comentar aquí i els vostres comentaris seran, com sempre, ben rebuts.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

29 respostes a República i notícies

  1. Agueda ha dit:

    M’ha agradat molt aquest resum de la situacio. Es el que he estat veient / vivint des de Brussel·les. Gracies (de part d’una Alacantina simpatitzant). Visca la Republica Catalana, i tant de bo algun dia el Pais Valencia seguesca el vostre exemple.

    • Benvinguda al bloc, Agueda, i moltes gràcies pel teu comentari.
      Veig que tu també ets lluny, tot i que no tant com jo (Canadà), i que també t’has adonat d’això que explico. Ai, sí, jo també espero que el País Valencià decideixi aquest camí!

  2. Josep Maria ha dit:

    Bon dia MC … Shaidin … estic decebut (!) no sé, no sé. Vull tenir confiança amb en Puigdemont, i li tinc, però son dies molt complicats. Cap país del mon ens reconeix, espanya cada dia la fot més grossa, orgullosa de la seva actuació (se van a enterar) i amb mentides incomprensibles i barroeres. Un petó mooolt gran reina

    • Bona nit (en uns minuts me’n vaig al llit), nen dels patins,
      És cert que Espanya cada dia la fa més grossa, res nou, però; fins i tot al Canadà he d’aguantar-ho, com he explicat altres vegades, i em tenen a la llista negra de l’ambaixada.
      Pel que fa a la manca de reconeixement, tranquil. Quan es va independitzar Irlanda tampoc la reconeixien. I el mateix ha passat amb altres estats en independitzar-se. Si més endavant la cosa continua igual, potser sí que ens hem de posar nerviosos; ara per ara és normal.
      Petons!

  3. Marta Valls ha dit:

    Bon dia Shaudin. Jo també estic contenta, però preocupada. Trobo que tot va molt poc a pos. La nova República catalana no està ni inscrita al Butlleti de la Generalitat, els mossos depenen i obeeixen les ordres de Madrid. Ningú no ens reconeix… No ho acabo d’entendre. Tant de bo tot vagi com volem.

    Moltes gràcies i una abraçada!!

    Marta Valls

    • Tranquiŀla, Marta. A poc a poc? Si només han passat dos dies, dona, i a sobre cap de setmana quan no es mou res. Hi deu haver una bona resposta a les preguntes que et fas. Jo només en sé una (sobre el reconeixement d’altres estats; és un procés llarg quasi sempre), però no dubto que hi són per a la resta. La política no és senzilla.
      Una abraçada!

  4. Griselda ha dit:

    Certament aquest silenci per part del Govern ens causa un cert nerviosisme, fins i tot tenint plena confiança. Suposo que el fet de no haver surtit al balcó de la Generalitat, de no haver tret la bandera espanyola, de que el major Trapero hagi aceptat la destituciò, etc es deu a alguna estratègia que nosaltres ignorem i que demà dilluns començarem la feina! Tot i que n’estic convençuda que el govern en ple no ha deixat de fer-ho en totes aquests hores, i tambè s’enten, que els hi cal una mica de repòs. Desitjo que tu tambè estiguis millor Shaudin!

  5. montserrat vilaro berenguer ha dit:

    Molt bé Shaudin, jo espero també que algu ens reconeixi. Ho has explicat molt be el sentiments actuals.

  6. María ha dit:

    Visca la República!
    Subscribo punto por punto lo que has escrito. Tuve un rato de pánico el jueves pero decidí esperar y no opinar. Quisiera que fuese todo más rápido pero sigo confiando en nuestro gobierno que nos ha llevado a un punto que era difícil de creer hace dos años.
    Una abraçada

  7. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Bé, som on som i cal tirar endavant. La situació és complexa, il·lusionant, angoixant, encoratjadora, nova, etc. etc. Podem afegir-hi tants adjectius! Tens raó en les coses que comentes, Shaudin. Però t’asseguro que no és fàcil mantenir la calma ni el seny. Els nervis són pertot. Però també tenim la sort de viure en primera persona aquest moment històric sense precedents. I això ja no ens ho pot prendre ningú.
    Visca Catalunya i visca la República!

    • Molt complexa, la situació, Potato, i, tal com dius, iŀlusionant, angoixant… I important, això d’haver fet un nou estat, per molt estrès que hi hagi. Tant de bo hi fos en Manel, m’agradaria molt saber les seves opinions. Quin greu, estimada, que no ho ha pogut viure. Un “Visca Catalunya i visca la República!” per a ell!

  8. Josep Menorqui ha dit:

    Hola polida!!
    Primer de tot: MOLTES FELICITATS!!!!! Tu ets dels molts que heu hagut de suportar i resistir la guerra bruta de la dictadura franquista d’Espanya i ara toca celebrar-ho.
    Segon: GRÀCIES!!! Gràcies per posar llum, seny i mesura a una situació molt contradictòria. No es gens fàcil, com han dit altres, degut a les notícies que rebem i el misterios silenci del nostre Govern. És molt important que demà, si és possible, arribin els primers reconeixements ( Finlàndia, Eslovènia, Bàltics) per donar força al Govern davant l’embat i la prepotència dels espanyolistes. Ningú va dir que seria fàcil ni immediatament, això és una situació molt difícil i es necessari tenir resistència, fermesa i confiança total amb el nostre M.H. President i Govern.
    La nostra força som la gent.
    Per últim, em de dir a tothom: NO reconeixo l’ordre jurídic d’Espanya, ni el seu gobierno i molt menys l’aplicació del 155 a tothom que ens envolta, amb educació i respecte i deixar palès que el temps serà jutge de la nostra llibertat.
    Besades i ànims polida.

    • Hola, Josep,
      Aquí l’ambaixador espanyol encara es passeja per la universitat com un paó. Em sembla que portaré uns quants tomàquets podrits per a la propera vegada que vingui. Em fa treure foc pels queixals, ell i la seva escorta d’impresentables amb els quals l’any passat vaig tenir un altercat (una dona de l’ambaixada va entrar al meu despatx de cop i sense trucar, i em va fer preguntes que no em va donar la gana de respondre). I ningú a qui queixar-me que em faci cas. Espero que se’n vagin a l’infern.
      No crec que els primers reconeixements arribin demà (tant de bo m’equivoqui); em sembla que tardaran més, però sí que s’aniran movent coses.
      D’acord amb tu: la nostra força som la gent. Que ningú defallexi!
      Jo tampoc no el reconec. Som un Estat i Espanya és un altre país.
      Una abraçada!

  9. Josep M. Borrull ha dit:

    Bona tarda.Shaudin, el primer discurs del president ens diu que vivim un moment històric i jo també ho crec. Confio absolutament amb aquestes paraules, Crec que iniciem el cami que ens portarà la llibertat Llegeix tot el discurs. Guanyarem. Segur.
    Josep M.

  10. lgarate2013 ha dit:

    Totalmente de acuerdo contigo, Shaudin. Muy acertado todo tu comentario.
    Vivimos unos momentos en que la intoxicación por parte del Estado español es bestial y no sólo no hay que hacerle caso, sino que se debe contrarrestar.
    Marga me transmite también su enhorabuena y acuerdo con tu texto.
    Besarkada handi bat.

    Adjunto la traducción de un artículo de ‘Le Nouvel Observateur’ interesante de por sí, pero ,sobre todo por ser un medio francés de referencia:

    LE NOUVEL OBSERVATEUR

    Cataluña: París y sus vecinos europeos van por mal camino

    OPINIÓN –

    Jean-Baptiste Naudet

    La historia demuestra que estas declaraciones de rechazo a la independencia rara vez resisten a las realidades políticas.

    Publicado el 28 de octubre de 2017

    París y las principales capitales europeas anunciaron que no reconocerán la independencia de Cataluña. Conocemos los principales argumentos: el respeto a la ley, la Constitución española y, en segundo plano, el temor a una “balcanización” de Europa.

    La historia, se dice, es una serie de errores de cálculo. Y parece que en términos de independencia, nuestros líderes pueden no haber aprendido todavía a contar bien. En lugar de dejar de lado la Proclamación de Barcelona del 27 de octubre, probablemente habrían hecho mejor con callarse, solo por callarse. Por muchas razones. En primer lugar, porque, sin ir demasiado atrás, permaneciendo en el continente europeo, la historia demuestra que tales declaraciones, a veces contraproducentes, el rechazo a la independencia rara vez resisten a las realidades políticas. Porque, ¿cuál es el nombre de un líder separatista exitoso?: Un jefe de Estado

    ¡Y aquí están nuestros líderes franceses que se turnan en Argel para darle la mano a un fuera de la ley! ¡Un bandido! ¡Un forajido! El terrorista del FLN (pero sin embargo jefe de Estado argelino) Abdelaziz Bouteflika. En Argel, incluso pediremos disculpas, pero solo de boquilla, por haber masacrado (“legalmente”) a hombres, mujeres y niños.

    Más recientemente: ¿dónde está nuestro viejo amigo Slobodan Milosevic, el líder del Estado serbio-yugoslavo que París ha sostenido mucho tiempo contra viento y marea, en medio de las masacres contra los separatistas de Eslovenia “poco realistas”, Croacia, Bosnia, Kosovo etcétera? Murió en prisión en el Tribunal Penal Internacional en La Haya, mientras estaba en juicio por crímenes de guerra y crímenes de lesa humanidad.

    ¿Dónde están estos infrecuentables líderes separatistas de la exYugoslavia a quienes nuestros líderes no querían ni hablar? En el poder, en Zagreb, en Pristina, en sus repúblicas independientes. En defensa del Quai d’Orsay, el Elíseo, hay que decir que el embajador de Francia en Belgrado analizó a fondo la situación antes del conflicto. A los periodistas, esos “día del juicio final sensacionalista”, que perdieron la cabeza ante la peligrosa y sangrienta huida hacia adelante chovinista de Milosevic, pequeño ‘apparatchik’ comunista reconvertido al nacionalismo gran-serbio, este diplomático francés, escuchado en los más altos niveles del Estado francés, respondió: “Cuando estalle Yugoslavia, estallará en carcajadas”. Todos los que vivieron y sobrevivieron a esos años de la guerra de los Balcanes no se rieron todos los días.

    En lo que respecta al separatismo y la independencia, la previsión de nuestros líderes ha sido aún más sorprendente en la antigua Unión Soviética y en Rusia. En el nombre de pleno apoyo a Mikhail Gorbachov (también el organizador de los conflictos separatistas sangrientas en la Unión Soviética), el presidente francés François Mitterrand trató como insignificante, humilló, a Boris Yelstin, el primer presidente electo de Rusia. Conclusión: cuando la URSS desapareció con Gorbachov, cuando Boris Yelstin se convirtió en el jefe de Estado de una de las grandes potencias del mundo, nuestros líderes trataban de ponerse al día, diciéndole que todo lo que hacía era justo y bueno. Como por ejemplo aplastar en sangre y torturar a la pequeña Chechenia (separatistas, musulmanes además). En resumen, para reparar un error: una infamia.

    Haz lo que digo, no lo que hago

    Sabemos que nuestros líderes, de tradición centralista, “integracionista” y jacobina, están en contra de la separación de Cataluña del resto de España porque no reconocen el ‘referéndum sobre la independencia’ organizado por Barcelona el 1 de octubre pasado. Pero, curiosamente, no dijeron nada cuando los británicos (¿es que no son tan demócratas como nosotros o los españoles?) Organizaron un voto por separado sobre la independencia de Escocia. Curiosamente, también, es en nombre del referéndum de independencia separada por lo que Francia ocupa -ilegalmente- Mayotte (la cuarta isla del archipiélago del Estado de las Comores, en el Océano Índico) desde 1975 y que París es regularmente condenado por esto en la ONU. Por eso es especialmente necesario que en Madrid, el primer ministro español haga lo que le dice Francia, pero especialmente no lo que hace. Y aún…

    Porque lo más serio no está ahí. Lo más problemático, no es la cuestión legal, que en el conflicto catalán no es más que el ridículo taparrabos democrático del choque de dos nacionalismos. Mediante el apoyo, ni siquiera indirectamente Madrid contra el Barcelona “en nombre de la ley”, París y otras capitales europeas animan a los conservadores en el poder del Partido Popular, heredero lejano del franquismo, con tendencias autoritarias, machistas y dominantes, al uso de la represión contra el independentismo catalán. Ya sea que uno esté a favor o en contra, independientemente de si esta independencia es algo bueno, esa no es la cuestión. La cuestión es que la represión, incluso si es “legal”, tiene muy pocas posibilidades de éxito. Por el contrario, corre el riesgo de ser contraproducente para alimentar el fuego de la indignación y la revuelta y, finalmente, para convertir la independencia, que queríamos erradicar, en ineludible. Ella ya lo es quizás.

    Mientras que los separatistas catalanes tenían sólo una mayoría relativa de los votos (40% a 45%) antes de la represión española del referéndum “ilegal”, según Madrid, los separatistas catalanes, unidos por los “indecisos” indignados por los apaleamientos, se habrían convertido en la mayoría, de acuerdo con una encuesta confidencial. La única manera de reprimir eficazmente un movimiento independentista tan poderoso como el de Cataluña, que reúne a casi la mitad de la población (y por lo tanto, probablemente, hoy tras el 1 de octubre), es el aplastamiento a la Putin en Chechenia, a la Milosevic en Kosovo.

    Entonces, si queremos evitar a toda costa el riesgo de un baño de sangre, debemos alentar a Madrid a tomar la única ruta posible, la única solución democrática: la del diálogo, la de la organización, si aun no es demasiado tarde, con el cambio de la Constitución española, de un referéndum legal sobre la independencia en Cataluña. Si Madrid, París o Berlín quieren mantener a Cataluña en España, deben correr el riesgo de perderla en esta votación. Cataluña debe sentirse libre. Porque es por eso por lo que ella está peleando. Como en un matrimonio, cuanto menos ella se sienta libre, más querrá irse.

    Sabemos que el partido gobernante español en Madrid (la derecha conservadora, que por naturaleza nunca comprende que los tiempos cambian) siempre ha estado en contra del divorcio. Pero hoy es legal en España. Y no es legal abofetear a su esposa si ella quiere irse. Y si mañana la batuta de un guardia civil todavía se infiltrada de fascistas y nostálgica de la caída del franquismo se abaten contra manifestantes pacíficos catalanes, si la sangre corre en Barcelona, ​​vamos a ver por quién tomará partido el pueblo francés. Francia no son las declaraciones del Elíseo, no son las declaraciones de un Quai d’Orsay, que, desde la caída del Muro de Berlín, ha reconocido en Europa la independencia de todos los países que él siempre había jurado no reconocer nunca. Francia es la Revolución Francesa (ilegal). Eso es lo que está escrito en nuestros edificios públicos. “Liberté, Egalité, Fraternité”. Y para Cataluña también.

    Jean-Baptiste Naudet, corresponsal especial en Barcelona

    • Kaixo, Luis María! Moltes gràcies per l’article de Le Nouvel Observateur. És molt millor que els altres de medis estrangers. Sí, la intoxicació de l’Estat espanyol és increïble. Jo no en faig cap cas, perquè cada notícia que veig d’ells resulta grotesca. Més aviat em fixo en notícies catalanes no contrastades que fan ballar el cap a la gent, i la gent les comparteix de bona fe. La feinada que tinc per trobar si són fidedignes i redreçar la informació.
      Besarkada bat a tu i a la Marga!

  11. boladevidre ha dit:

    Estic totalment d’acord amb el que dius, Shaudin. De tota manera tingues en compte que t’emportes la imatge principalment per les xarxes. Per sort, aquí, la via real amb les persones amb qui parles cada dia, és una mica més assossegat, malgrat les desafortunadesreaccions d’aquest dia. T’explicaré que a Vilanova el CDR (Comitès de Defensa de la República, n’hi ha uns 150 repartits per tot el territori) té unes 1000 persones que el segueixen al canal de Telegram, i a les assemblees (en portem 3 en una setmana) hi assisteixen entre 150 i 200 persones. Ens preparem per defensar la República amb cursets de resistència passiva (Dimecres de 10 a 1), i organitzant i debatent accions. Si això passa als altres CDR, cosa que no tinc perquè dubtar que deu ser similar, i el nivell de rigor assembleari és semblant, no dubtis que, més enllà de la hiper-ventilació que a vegades pot aflorar sobretot en moments de contrarietat o quan estem junts, en aquests anys som una societat que hem madurat a marxes forçades. T’explico això perquè no ho vegis tant negre, tot i que el fenomen existeix i entre tothom hem de combatre’l. Assumir l’autocrítica i avançar amb el que hem après. Entre tothom hem guanyat i poc a poc ho implantarem. Estem marcant un nou camí de fer i prendre decisions polítiques que afectarà a tot Europa, i potser fins i tot al món sencer.

    • Hola, Quico. Bé, no llegeixo només el que es diu a les xarxes, perquè llegeixo articles bons a centenars. Tinc els ulls que em bullen! I a les xarxes hi tinc gent coneguda que s’equivoca sovint i crec que els he de donar informació fidedigne. També m’ho empasso tot perquè sóc lluny i vull saber tot el que esteu fent, sentir-me una mica amb vosaltres (em tobo molt soleta aquí!). I també perquè he d’informar els meus estudiants canadencs amb claredat i professionalitat (gens fàcil si no ho llegeixes tot, ho contrastes i penses molt).
      El CDR em sembla fantàstic. I sé que la societat ha madurat aquests últims anys. No ho veig negre, home, només vull que no hi hagi tanta gent que dubta a la primera de canvi. Cal que tothom (s’enten qui és tothom, que no tothom és tothom) ressisteixi i s’ho cregui. I també voldria que tothom s’informés bé abans de compartir coses (moltes vegades fet de bona fe).
      De segur que afectarà tot Europa i potser més i tot. Hauries de veure l’admiració que ens tenen els meus estudiants i com es replantegen moltes coses sobre la política en general.

  12. Pons ha dit:

    Quina mania en aconseguir el reconeixement, això no es important ara per ara, això vindrà donat automàticament quan ens creguem de veritat que som un república, però de moment només s’ha fet una votació en el parlament per declara-la però s’ha fet efectiva perquè algú ha vist alguna cosa publicada en el DOGC? Jo tampoc. Lo únic que he vist que es efectiu es el 155 que de moment ja té els mossos agafats.

    • Ja veus com va tot, Pons. No t’he dit res fins ara perquè estic aclaparada de feina a la universitat i, a més, he d’informar-me tan bé com puc de la situació a Catalunya (ho he d’explicar a la classe), que és un no parar d’ensurts. En fi, seguim.

  13. Rosa Nebot ha dit:

    Que bé m’ha anat llegir el comentari de Boladevidre! He passat dos dies de desmoralització quasi total, amb l’única esperança que algun país de pes ens reconegui.Miraré d’unir-me al CDR per si puc ajudar en alguna cosa i per fer créixer els meus ànims.
    Gràcies a tu, Shaudin, per l’article tan assenyat que ens has escrit.

    Rosa

  14. Tura ha dit:

    Hola Shaudin!
    Comparteixo la teva alegria i em carrego de paciència; ja ens van dir que no seria fàcil i així ha estat; però molt il.lusionada pel munt d’independents que volen una Catalunya lliure, ho aconseguirem, n’estic segura!
    Abraçades!!!

  15. Rosa Nebot ha dit:

    Mira, Pons, els reconeixements ens calen perquè per molt que ens creguem la República -i ens la creiem- mentre ningú no ens reconeix som invisibles davant del món. Entesos?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.