Treballar a la universitat

D’ençà del mes d’octubre que estic enmig d’una lluita, injusta i estressant, amb l’Hisenda canadenca. Us ho vaig esmentar quan tot just començava, però entre els fets que van succeir a Catalunya i l’esperança de poder resoldre l’embolic amb Hisenda, no en vaig tornar a parlar. Ara, mesos després, hi torno perquè l’agència de recaptació d’impostos ha rebutjat el munt de documents, cartes meves i de l’administració de la universitat, plànols de casa meva, explicacions…, i em vol fer pagar uns 40.000 euros, perquè a més de retornar diners he de pagar multes.

L’afer va començar quan el meu nom va sortir (tipus ruleta) a Hisenda per fer una investigació. Només van trobar una cosa que, al seu parer, no quadrava: el retorn que m’han estat ingressant durant anys pel descompte d’una part del lloguer del pis, atès que reclamava tenir un despatx a casa per treballar. Com que la universitat s’havia descuidat d’enviar a Hisenda un document referent al despatx de casa (al qual els professors hi tenim tot el dret), semblava que, un cop l’aconseguís (un per cada any investigat) i enviés també un munt de paperassa i els plànols, l’embolic s’esclariria.

Després d’una feinada de mil dimonis, on s’hi ha d’afegir trucades a Hisenda, han donat el veredicte: no ho accepten i esperen que pagui. I és increïble si considerem que tots els professors tenen aquest descompte pel despatx a casa, a més a més la universitat va deixar clar en el document que tenir un despatx a casa forma part del meu contracte. No sé què més puc fer per solucionar-ho, sobretot quan no tinc temps ni de respirar, no m’he recuperat ni de bon tros de les operacions i sé que el problema bàsic és ser professor.

Me’n vaig adonar amb les trucades a Hisenda: “Quins dies i quàntes hores treballa a casa?” “Cada dia, també els caps de setmana i fins que he enllestit la feina, de vegades tota la nit”. “Em vol fer creure que no dorm?” “No gaire, no dormo, sobretot si he de corregir exàmens.” I quan veu els clients?” “Els clients? A la universitat no veiem clients [tot i que cada dia s’assembla més a una empresa], quan sóc a la universitat veig estudiants, i a casa m’hi comunico per e-mail i per moodle.” “Al plànol ha posat un sofà, això no es pot considerar part d’un despatx.” “El sofà fa anys que és ple de llibres i papers.” “Per què no fa servir les prestageries?” “Perquè els llibres no m’hi caben.” Quans llibres té?” “Milers.” Silenci. “I a la butaca també hi té llibres?” “No, la butaca és per llegir.” “Per tant no tot l’espai és per treballar.” “Llegir és part de la meva feina.” Silenci.

Podria continuar amb les converses estúpides amb l’agent d’Hisenda, però ja us en podeu fer una idea. No hi entenen ni un borrall, de com és la feina de professor i, de fet, no ens poden veure (ho he sentit moltes vegades). Si no treballes de 9:00 a 5:00, com Déu mana, i en canvi perds el temps llegint o fent qui sap què, no ets més que un gandul que, a sobre, pretén buidar les arques nacionals amb descomptes per despatxos inútils. Si se m’hagués acudit dir que també sóc escriptora, a hores d’ara m’haurien penjat (tret que els meus llibres fossin best-sellers i pagués un munt d’impostos).

Els que sou professors, d’universitat o d’escola, tant se val, de segur que compreu què poc es comprén la nostra feina. Aquí, us asseguro que gens ni mica. I els que ensenyem a la universitat som els més dropos, segons he anat veient a través dels anys, per gran part de la població.