Un enfilall, potser no gaire coherent

Avui voldria parlar de la situació a Catalunya, però el que passa, per part d’Espanya i a primer cop d’ull gairebé incomprensible, em deixa sense saber ni per on començar. D’informació no me’n falta, de fet m’ofego de tanta que en tinc, i els mil temes que em venen al cap no em permeten trobar un fil per desenvolupar alguna cosa que no sigui un embull. És clar, em podeu dir que no m’emboliqui i escrigui sobre els meus llibres o qualsevol altra cosa, però ja fa massa que vull parlar de la situació a Catalunya —entre tota la feina que tinc sempre, les operacions, trencar-me el peu i etcètera, m’ha resultat ben difícil posar-m’hi.

Quan a la universitat em pregunten com continua tot a Catalunya, els he de dir: “Teniu deu hores per tal de posar-vos al dia?” Amb els meus estudiants de cultura catalana d’aquest any acadèmic, que van acabar el curs el desembre passat, és més fàcil perquè ja tenen una base i ells mateixos s’informen com poden (no sempre bé, perquè les notícies en anglès no són les més ideals), però els altres estudiants i els professors desconeixen la història de fons i tenen una informació força deficient de la situació d’última hora. Si més no, a la fi Catalunya és al mapa i pràcticament tothom està assabentat de l’1 d’octubre, de qui és el president Puigdemont i on es troba. També alguns saben que hi ha presos polítics.

Fa unes setmanes, un professor de francès amb qui em topo de tant en tant em va dir: “Celebro veure’t per aquí. Em pensava que eres a la presó”. “A la presó?”, vaig fer jo. “Dona, és que sembla que Espanya està empresonant tots el catalans”. Ja m’hi voldrien, d’empresonada. No a l’Espanya peninsular, que per quins set sous haurien de saber qui sóc, sinó els de l’ambaixada espanyola al Canadà. Només cal veure com em miren quan es passegen com paons per la meva universitat, o com l’any passat es va ficar al meu despatx aquella impresentable de l’ambaixada — sense trucar i exigint-me que li digués què hi feia allí—. Sap perfectament qui sóc, ja que fa massa anys que aguanto aquesta gent ficada continuament a la universitat. Perquè Espanya es fica pertot, com ara a les universitats canadenques, amb l’excusa que s’hi ensenya castellà. I fa conferències, de vegades sobre literatura, però aquests últims anys només es dedica a adoctrinar els estudiants, si pot (passar-se una hora escoltant l’ambaixador parlant de les exeŀlències de la bandera espanyola els deu resultar avorridíssim). També ajuda a omplir les arques de les universitats amb quantitats considerables de diners.

Espanya paga a l’estranger per tal de sortir-se amb la seva. Espanya compra el silenci. I qui sap què més fa per tenir tants països muts i a la gàbia. I Espanya és un estat, però Catalunya no n’és, no encara, per molt que en certa manera siguem una república. M’he fet un tip d’escriure que mentre no siguem un estat reconegut ningú no ens farà cas. Tanmateix, ens trobem amb una situació de catch-22, com diem en anglès, o d’un peix que es mossega la cua: no som un estat perquè no ens reconeixen i no ens reconeixen perquè no som un estat. Jo no tinc el desllorigador —tant de bo el tingués—, només sé que hem de ser molt contundents, que hem de tenir tots clar que Puigdemont és el nostre president i, també, que ens cal tenir més bona informació sobre Catalunya en anglès. Ah, i tot i que les constants manifestacions, de la mena que siguin, són molt d’agrair, caldria fer-les més concentrades, però sense que passi massa temps entre l’una i l’altra. Es l’opinió d’algú que ho veu de lluny i està envoltada d’altra gent que també ho veu des d’aquí i amb menys coneixements sobre el tema que jo. Als estrangers se’ls ha d’agafar per sorpresa i deixar-los embadocats, no fer-los perdre l’interès amb una sobredosi del mateix a tota hora.

Per acabar, és imprescindible informar sobre la història de Catalunya, altrament sembla que ens hem inventat de sobte (continuo parlant de l’estranger, del Canadà si voleu). I us passo el comentari d’una estudiant de cultura catalana de l’any passat, quan només feia un parell de setmanes que estudiava aquesta assignatura:

I am ashamed to say that I have not really heard about Catalonia until this class. I have also never heard about Catalonia history either. As a person who enjoys history, I want to know why Spain has such vendetta towards Catalonia.

Em fa vergonya dir que abans d’aquesta classe realment mai no havia sentit res sobre Catalunya. Ni havia sentit res sobre la història de Catalunya. Com a persona que gaudeix de la història, vull saber per què Espanya té tal vendetta contra Catalunya.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà, Catalunya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a Un enfilall, potser no gaire coherent

  1. Marta Valls ha dit:

    Molt difícil d’entendre tot plegat si no ets català/na. Fas una bona tasca i gràcies a això ja sabem on i qui som.
    Una abraçada!

    Marta Valls

    • Sí, Marta, la gent d’altres països no en saben prou, sobre Catalunya, i amb tant d’embolic constant no entenen res. Moltes de les coses que fa Espanya els semblen exageracions de qui els ho explica. No els cap al cap tanta repressió, no ho poden comprendre i els costa creure-s’ho. Encara bo que els meus estudiants, com que sóc professora, fan un esforç per fer-me cas. Amb l’altra gent és més difícil. De vegades em miren com si estigués tocada del bolet.
      Una abraçada!

  2. Rosa Nebot ha dit:

    Estàs ben informada i tens una visió molt clara de tot el que passa aquí. Tens bones idees sobre allò que ens caldria fer, i gairebé l’encertes. Per exemple, el temps de les gran manifestacions segurament s’ha acabat. En la darrera que vam fer, per als presos polítics, aquella tan espectacular amb les llanternes dels mòbils encesos quan es va fer fosc, els manifestants ja comentàvem que havia de ser l’última amb una tan gran participació, que ja n’estàvem cansats, que les actuacions havien de ser unes altres. se’n continuen fent, de manifestacions, a les ciutats, a la majoria de municipis.
    Pel que fa al coneixement necessari de Catalunya, es fa difícil, si tens en compte que ens han tancat les oficines, petites ambaixades, que teníem obertes arreu del món. El mitjà que ha resultat més eficient perquè ens coneguin arreu ha estat la pallissa que ens van clavar l’1 d’octubre a la població pacífica que volíem votar. Sí, ens vam guanyar les simpaties de tots els demòcrates del món. Resultat: no som un estat, ningú no ens ajuda.
    El novembre del 2013, Sàpiens va editar, amb l’ajuda d’un micro mecenatge, un llibre per a informar mandataris i personalitats del món: “Catalonia Calling, El món ho ha de saber”. No sé si el vas arribar a veure. Amb un índex que, a l’inici, deia: “Una nació anomenada Catalunya”. Molt ben editat, 145 pàgines, dossiers molt ben fets, fotografies i mapes en colors…Es va enviar, amb cartes personalitzades, a un munt de personalitats de pes internacional i en l’idioma de cadascun d’ells. Desconec si cap d’ells va respondre o se’l va llegir, o mirar.
    No sé què més podríem fer, tenint en compte que no tenim diners i l’opressió que patim.

    • Ben informada em sembla que sí, Rosa, i de visió clara… segons. Quant a les idees sobre que caldria fer, em costa força veure solucions amb tant d’embull i repressió com hi ha. L’únic terreny on em sento una mica segura és pel que fa a la internacionalització, perquè és obvi que ens cal reconeixement internacional, més que cap altra cosa i tan aviat com sigui possible. Sense aquest reconeixement no ens en sortirem. Per aquesta banda sóc del parer que el president Puigdemont és clau (que no se li ocorri entrar a Espanya!) i, en menys mesura però també, els consellers a l’exili. Tanmateix, cal que ens fem sentir des de dins de Catalunya, que ningú de fora pugui pensar que ja no ens interessa la república. Els exiliats, d’una banda, i d’una altra el poble català, han d’anar sincronitzats i exigir el mateix. El fet que sóc al Canadà, i a més ensenyo cultura catalana, em fa tenir una perspectiva força bona de com és veu la situació a Catalunya des de fora, i no només com la veig jo sinó com la veu la gent que m’envolta. Si les meves classes de cultura catalana tenen un bon resultat no és perquè jo sigui cap geni sinó, per damunt de tot, perquè conec els canadencs. No en tinc cap dubte. Sé què saben i què no saben i conec el seu tarannà. Per fer-ho curt: sé com se’ls ha de fer comprendre un tema.
      Cert, la manifestació espectacular amb els llums dels mòbils va ser l’última d’aquesta grandor. I l’última que recorden els canadencs (els canadencs que poc o molt han seguit el que passa). De tot el que ha passat des de llavors (manifestacions i qualsevol altra cosa) gairebé ningú, aquí, se n’ha assabentat (i això inclou tota la repressió per part d’Espanya). Per això deia que calen més sorpreses, i no necessariament han de ser manifestacions.
      Sé que ens han tancat totes les oficines tipus ambaixades i d’altres. És indignant. Però hi ha moltes maneres de fer que la gent dels altres països tinguin coneixements sobre Catalunya. I ja hi ha qui fa força, però cal que en siguin més. Ara no tinc temps d’entrar a això perquè requereix una certa complexitat d’explicacions i he d’acabar de corregir proves. Només dir que no calen grans quantitats de diners (de fet s’ha gastat massa cap a això sense resultats), sinó tenir clar com arribar a la gent d’altres països d’una manera efectiva.
      Just pel que acabo de dir, el llibre que esmentes és un bon exemple de nula efectivitat i molts diners gastats. A mi també em va arribar aquest llibre (devien enviar-lo als professors de català). És cert que està molt ben editat i etc., però estic segura que, si no tots, sí la majoria d’exemplars, van anar a parar a la paperera. Vaig veure la llista de totes les personalitats a qui s’havia enviat, amb canadencs que sé molt bé qui són i com pensen, i em feia somriure amb tristesa de tveure anta innocència per part dels catalans que el van enviar. El meu exemplar el vaig deixar a diversos professors de ciències polítiques i relacions internacionals, però tots me’l retornaven dient que no tenien temps. Un llibre molt ben fet, però dubto que servís per a res. L’anada del nostre president a la universitat de Copenhagen, d’altra banda, va ser molt més eficaç (alguns professors me’n van fer comentaris), i segur que més economic.
      Bé, estimada amiga, he de deixar-ho aquí per força. Espero poder continuar un altre dia.

  3. Josep Maria ha dit:

    M’encarregaré de fer arribar aquest post als meus amics, saps millor que molts catalans el que està passant i el per que està passant. La teva tasca és més important del que et pot semblar.
    Gràcies Shaudin…

  4. Lluïsa ha dit:

    És increïble el que està passant a Catalunya, no ho podem entendre ni els que vivim a Catalunya. Ens han donat un cop d’estat encobert, ens han posat polítics a la presó per les seves idees, són ostatges de l’estat espanyol. Ens volem sotmetre, però mai podran amb nosaltres. Ni la Monarquia, ni el partit popular, ni el constitucional. Els Catalans vàrem decidir l’1-O el que volíem, i no hi ha més volta de fulla.
    Visca la República Catalana, Visca Catalunya Lliure!!
    Petons Shaudin, ah i dóna les gràcies els teus estudiants pel seu interès sobre Catalunya.

    • Sí, Lluïsa, és increïble, em faig un tip de dir-ho, i comprenc com deu ser de difícil per a la gent d’altres països poder-ne treure l’entrellat.
      Estic amb tu: l’1 d’octubre vam decidir i s’ha d’actuar d’acord a aquest mandat.
      Petons, guapa!

  5. lgarate2013 ha dit:

    Mila esker, Shaudin. Zorionak. Muy interesante reflexión. Intentaremos promocionarla. Besarkada handi bat K&M

  6. María ha dit:

    Gracias por la tarea de divulgación que estás haciendo.
    Una abraçada

  7. Emilià ha dit:

    Gràcies Shaudin per les teves paraules i per la difusió que fas de tot el que està passant a Catalunya. Estem vivint una situació molt complicada i no sabem ben be que és el que passarà. Tot plegat és com un malson. Tot i així continuarem resistint i lluitant.
    Una abraçada i molta força

    • Gràcies a tu pel comentari, Emilià. És tan necessaria la difusió sobre nosaltres i el que està passant! Realment és molt complicat tot plegat. Jo tampoc no sé què passarà, però no dubto que mai no tornarem on érem abans de l’arribada dels piolins i de l’1 d’octubre, de la repressió. No hi ha marxa enrere. Ara bé: de com acabarà tot, o quan acabarà, no n’estic segura. Cert, és un malson.
      Sort i una abraçada!

  8. Dolors ha dit:

    Una abraçada!

  9. boladevidre ha dit:

    Del que fa Espanya per silenciar i deformar Catalunya, en saps més tu, des de fora, que el que puguem imaginar des de dins. Això és evident. Hem guanyat, això ho tinc clar. És evident, però, que les victòries no serveixen de res fins que no es poden implantar i algú les reconeix. Aquesta és la lluita ara. La més dura, la més arriscada i la més intensa. Però ja només és qüestió de temps; i de no cagar-la massa nosaltres, clar. Una abraçada transatlàntica per tota la immensa feina que portes fent fa anys!

    • Hola, Quico,
      En sé força, sí, de moltes coses que fa Espanya, fora del seu país, per silenciar Catalunya, i per divulgar una imatge totalment deformada però no de Catalunya, ja que prácticament no en parla, sinó d’Espanya, a la qual presenta com si fos la cosa més ideal del món. Tanmateix, per deformar Catalunya n’hi ha prou amb una colla de “catalans”, d’aquests que anomeneu “pijoprogres”, inteŀlectuals d’una certa volada i amb aires de suficiència (periodistes de La vanguardia, escriptors de renom…) que s’encarreguen de distorsionar Catalunya a les universitats canadenques tot fent semblar que els catalans som uns pagesos estúpids i ignorants. N’he conegut una pila al llarg dels anys i sempre m’han fet venir ganes d’assassinar-los. Com que són gent suposadament entesa, se’ls fa molt cas. No et sabria dir qui és pitjor, si els de l’ambaixada o aquests inteŀlectuals dels pebrots. Que farta n’estic de tots plegats!!!
      Molt d’acord amb tu pel que fa a la resta del teu comentari.
      Una forta abraçada!

  10. jmsalva ha dit:

    Gràcies per la divulgació que fas del problema català, jo som mallorquí però m’interessa tant com a un català i el que passa és propi d’una dictadura.
    Una abraçada Shaudin,
    Juli

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.