Oh!

El divendres, després d’una classe de literatura, m’havia quedat a parlar amb un grupet d’aquest curs, set estudiants molt macos. Com que dilluns comença la vaga a la universitat, discutíem sobre el paper desastrós que està fent l’administració de la universitat. D’aquí vam passar a parlar de la manca de justícia i, és clar, vam anar a parar a Catalunya.

Tot d’un plegat un dels estudiants em diu en català:

—Estic aprenent català.

—Oh!

—L’aprenc pel meu compte, amb una gramàtica i per internet, però encara no he pogut practicar-lo. M’agradaria poder parlar en català amb vostè.

—Oh! És clar! I quan fa que l’estudies?

—Tres setmanes.

—Oh!

Us asseguro que el parlava d’allò més bé. I em vaig assabentar que domina sis llengües: anglès, quatre llengües romàniques i una llengua oriental.

—Oh!

Em va dir que feia temps que volia aprendre català i ara, amb tot el que els he explicat sobre Catalunya al llarg del curs, no va voler esperar més. Fa tres setmanes es va posar a aprendre la gramàtica i a mirar TV3 i vídeos per internet. I el divendres es va decidir a parlar-lo amb mi.

—Oh! Només tres setmanes i el parles tan bé!

—Em fa molta iŀlusió poder-lo practicar. I quan pugui vull viatjar a Catalunya. És un gran país.

—Oh!

Vam canviar de llengüa perquè els altres no ens entenien —són estudiants de la meva classe de literatura d’Hispanoamèrica i les nostres converses fora de classe són en anglès i castellà—. Els altres van dir-me que també volen aprendre català, que no entenen perquè la universitat va canceŀlar les classes d’aquesta llengüa —la de cultura catalana és en anglès—, que ara saber català és essencial amb tot el que passa.

Sembla que les meves explicacions sobre la situació a Catalunya els ha interessat. Tot l’any que a cada ocasió que tinc a la classe comento quelcom sobre Catalunya i el comportament del govern espanyol. I bé, que encara aŀlucino amb aquest estudiant que aprèn català: tres setmanes, tot solet i com s’expressa en la nostra llengua! Saber-ne d’altres ajuda, sens dubte, però oh!