Joguines per a nenes?

És a dir, que regalen nines a les nenes i els nens reben cotxets? Si ni la meva infantesa va ser així! És clar que jo era una rara avis pel que fa a les joguines. Però no ho entenc. I encara menys que persisteixi avui en dia, és clar.

Mai no agrairé prou els consells de la meva mare: has d’estudiar, com més millor; has de treballar i no dependre mai de ningú; tu ets important, no et deixis trepitjar; corre, salta, llegeix i, si cal, dóna un cop de puny. Sigues sempre valenta.

Gràcies, marona!

El meu pare no m’ho deia, però tampoc no es quedava enrere a l’hora d’educar-me d’una manera poc habitual (no oblidem que vaig néixer en ple franquisme), com ara que m’ensenyava a llançar el ganivet. La pobra porta de la cuina que anava a la terrassa estava feta un nyap de rebre aquells impactes. També jugava molt a pilota amb ell, però la meva activitat favorita era fer esgrima amb el pare, amb uns bastons que hi havia al rebedor. Encara recordo els crits de “touché”! Això quan no fèiem punteria disparant boles de pa amb una pistola, antiquíssima i de fusta, que uns masovers li havien regalat. M’agradava també un petit revòlver de metall i nacre que havia estat d’un besavi i que el pare tenia en un calaix. Un dia el vaig agafar d’amagat i el vaig desmuntar per veure com estava fet. Amb grans dificultats vaig aconseguir tornar-lo a muntar, i malgrat que em va sobrar una peça ningú mai no se’n va adonar. També desmuntava i muntava rellotges i fins i tot mobles.

Teníem la casa plena de llibres i jo passava moltes hores llegint, sobretot noveŀles d’aventures, però també enciclopèdies i tot el que trobava. I quan venien els Reis, volia rebre llibres més que cap altra cosa. Mai me’n van faltar durant la meva infantesa. Els llibres m’arribaven a pilots, per bé que la roba me la feia la mare i les joguines eren escases. No em preocupava no tenir gaires joguines perquè jo era més aviat d’enfilar-me que no pas d’estar-me quieta, menys quan llegia o escrivia i m’hi podia passar llargues hores. Quan era molt, molt, petita tenia un nino, un nadó de goma que arrossegava a tot arreu, fins que es va anar ressecant i es va fer tan malbé que va acabar desapareixent. I s’acabà la meva curta vida amb les nines. No m’agradaven, ni tenia cap desig de tenir joguines de “nena”. D’altra banda m’entusiasmava un tren elèctric que tenia un cosí, però això era massa car pels pares. També m’agradaven els patins i tenia veritables batalles amb un parent més gran que jo per tal que em deixés els seus (aquest nen ara sol comentar les meves entrades al bloc). Per Reis, pràcticament l’únic dia que rebia regals, a més dels llibres hi havia alguna altra cosa, com un barret de plomes d’indi americà, un punyal de goma suposadament apatxe, uns trencaclosques o una corda de saltar. Fins que tenia vuit anys i van arribar els patins!

Tret dels llibres, el meu altre gran amor era pels animals. A casa no en teníem, però me’n trobava ben envoltada els estius mentre érem al camp: cavalls, ruquets, gossos, gats, pollets i bestioles que trobava als rius o boscos, des de granotes fins a aranyes. Els estius eren magnífics perquè podia nadar als gorgs, anar amb bicicleta, pujar als arbres, fer barquetes de suro i jugar a fet i amagar o a construir cabanes amb altres nens.

Joguines per a nenes? No, gràcies.

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a Joguines per a nenes?

  1. Anna ha dit:

    Infància de novel.la total!!! Jo tant tant com tu no, però deu n’hi do el que vaig arribar a jugar a cow boys! Nines poques però frissava per l’ibertren del germà petit o l’escalextric del gran. Però sobre tot jugava a un joc -fins i tot sola quan ningú volia jugar – a “la vuelta al mundo” que no era l’ensucrada versió de Willy Fogg dels dibuixos, sinó in amb missions i espies que a part de fer-me travessar món em volava la imaginació…
    Per cert, el fotograma és de la meva pelicula preferida!

  2. Margarida Aritzeta ha dit:

    Quins records tan fantàstics de l’etapa de jocs infantils: creatius, plens d’aventures, variats, meravellosos!!!! Els meus també van ser una mica així

  3. Raquel ha dit:

    Quina entrada més preciosa, Shaudin! Una abraçada ben forta!

  4. Marta Valls ha dit:

    Cinc germans que érem i molt seguidets tots jugàvem a tot. Grans records d’aquells anys!

    Gràcies Shaudin i bon dia!

    Marta Valls

  5. enric casanovas ha dit:

    A mi no m’han regalat mai “cotxets”, ni crec que li hagin regalat mai a cap infant. Suposo que et refereixes a cotxes de joguina. Un cotxet serveix per a passejar les criatures.
    Tens raó, la igualtat de gèneres és guanya des del naixement, perquè està feta de molts petits detalls, des del color de la roba, a la roba mateixa, la decoració de l’habitació o la perforació de les orelles per posar-hi arracades. Costarà temps canviar tots aquests hàbits, però s’aconseguirà,
    D’altra banda, crec que és un error del feminisme voler comparar-se als homes en tot i crec que en molts aspectes hauria de ser a l’inrevés, Les dones no tenen per què ser violentes, ni agressives, ni combatives, ni poc sentimentals, i en això som els homes els qui hem de canviar i no vosaltres. Em sap greu veure a les pel·lícules dones lluitant com si fossin homes, aquest és el feminisme mañ entès, crec.

    • És veritat, Enric, un cotxet és per dur-hi els infants, no hi havia caigut. Però el diminutiu de cotxe també és cotxet, oi?
      D’acord que per guanyar la igualtat de gèneres s’ha de començar amb tots els petits detalls que es viuen des del naixement. Són molts petits detalls!
      I d’acord també que no es tracta de voler ser com els homes. S’ha d’aportar una altra perspectiva de les coses. Molt tipa d’algunes peŀlícules amb dones súper violentes que lluiten, però més aviat perquè és força absurd i gens versemblant. De fet, estic farta d’aquestes pelŀícules amb històries estúpides, plenes d’efectes especials i amb protagonistes (homes o dones) que, molt agressius, lluiten i fan d’altres coses gens creïbles i sense solta ni volta.

  6. María ha dit:

    Me identifico mucho con la descripción de tu infancia. Fue bastante parecida. Afortunadamente para lo que se estilaba en la época.
    Suelo explicar cuando fui con mis padres a una juguetería y pidieron un “mecano”. La dependienta preguntó “¿Qué edad tiene el niño?” no veas la cara de asombro que puso cuando le dijeron que era para mi. Ya has visto por mis fotos que me gustan las construcciones. Tu construyes con palabras y yo con papel o con “tochos” 😉
    Una abraçada

    • Jo faig constuccions amb paraules i tu amb paper i d’altres materials, sí, però també contrueixes històries d’imatges amb les teves fotografies, María. El cas és crear coses, trobo.
      Ah, el Mecano. No vaig arribar a tenir-ne cap o a jugar-hi, però me’ls mirava amb iŀlusió. Que bona, la anècdota amb el mecano, hahaha! Potser encara passen coses així. Depèn de les famílies, i sembla que les nostres sortien de la norma ja en aquella època.
      Una abraçada!

  7. El nen dels patins ha dit:

    Shaudin, Shaudin, no recordo massa que no et deixés els patins… o sento … si recordo que jugàvem a fet i amagar al jardí de casa meva. Ha ha … la teva germana s’acorda que no li fèiem cas per ser la petita… (encara s’enfada quan li ho recordo, he he) diu que no m’ho perdona.
    Us estimo molt a les dues, ja ho saps.
    Josep Maria

    • No me’ls deixaves, Josep Maria! Deies que era massa petita i em faria mal. Parlo de quan jo tenia 5 o 6 anys. També recordo que jugàvem a fet i amagar pel jardí. Això de la meva germana no ho recordo, però. És curiós com són de selectius els records.
      Petons!!!

  8. jmsalva ha dit:

    Quins records més macos Shaudin, jo sempre he jugat amb amics, amigues finsfa 11 anys, m’agrada molt el senderisme. Una abraçada Shaudin 🙂

  9. Gemma Colomé ha dit:

    Hi ha moltes coses de l’estiu que coincidim, sobretot el corre,anar en bici, els animals i la llibertat. A Dosrius hi vaig passar uns estius meravellosos. Però sí tenia nines contes, i llibres. . Vas tenir molta sort amb els pares, no dic que jo no en tingués, però no eren de jugar amb nosaltres.
    Ara però és molt diferent, la canalla està molt enganxada a les maquinetes i no se si el record de la seva infantesa serà tant dolça com la nostra.

    • Els estius eren fantàstics, oi, Gemma? Qui hi pogués tornar.
      D’acord amb tu, a mi també em sembla que els records d’infantesa que arribi a tenir la canalla d’avui en dia no serà tan bonica com va ser la nostra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.