Documental tendenciós

Suposo que sabeu que a partir d’aquest diumenge, i durant quatre dies, a Ginebra hi haurà un seguit d’actes (l’un a la seu de l’ONU) sobre Catalunya i la repressió contra l’independentisme català. Hi participaran el President Carles Puigdemont, la consellera Meritxell Serret i d’altres noms que coneixem bé com Txell Bonet o Laura Masvidal.

El nostre president, a qui han convidat a diversos d’aquests actes, participarà al debat que s’esdevindrà al Festival de Cinema sobre els Drets Humans, després d’acabada la projecció del documental L’Espagne au bord de la crise de nerfs. I no li envejo la tasca, perquè es tracta d’un documental esbiaixat cap a l’unionisme i amb comentaris gens contrastats. L’heu vist?

Estic acostumada a la visió que tenen a l’estranger de l’independentisme català —no hi entenen ni un borrall—. I també estic familiaritzada amb l’entusiasme que desperta entre els catalans qualsevol cosa que parli de nosaltres a nivell internacional, tant se val què diuen. És comprensible, després de tants anys silenciats. Com em deia una autora canadenca: “més val que es parli malament d’un llibre que no que no se’n parli”. Doncs, si fa no fa, és això. Tanmateix, hauríem de jutjar aquest documental d’una manera més crítica.

No ens fa cap favor que a L’Espagne au bord de la crise de nerfs s’entrevisti impresentables com Andrea Levy o Josep Borrell. Ells han d’explicar al món què passa a Catalunya? Encara bo que també diuen el seu parer el President Puigdemont, l’historiador Paul Preston i alguns altres, independentistes o neutrals, però el pes es decanta força cap a l’unionisme. O no saben de què parlen. Fixeu-vos: només començar, a L’Espagne au bord de la crise de nerfs se’ns diu que el conflicte s’ha produït per l’enfrontament de dos homes, M. Rajoy i Carles Puigdemont (líder dels independentistes, diuen, no que és el nostre president elegit). I, doncs, el poble català no pinta res? Tal com ho presenta el documental sembla que no i que el procés és una cosa dels polítics, i quan en diuen quelcom el comparen a la Lliga Nord d’Itàlia. I el referèndum de l’1 d’octubre? Només va ser una mobilització, explica John Carlin, una cosa petita.

Hi ha algunes parts del documental que se salven, però d’altres grinyolen força, com ara referir-se a la fugida de gairebé 3.000 empreses. O a la Catalunya dividida i la majoria silenciosa, de la qual ens presenta una família unionista manifestant la por que tenen a la independència perquè els catalans els faran fora i, és clar, no han participat en res relatiu a aquest tema fins que, tot d’un plegat, decideixen participar a l’emotiva manifestació (ens diuen) de la majoria silenciosa del 8 d’octubre. El documental s’entreté una bona estona amb aquesta família, la manifestació unionista i un altre cop Josep Borrell, però de la gent que va anar a les manifestacions independentistes no se’n parla. Ni tampoc d’Òmnium, ni de l’ANC, ni de l’empresonament dels dos Jordis, ni de tantes i tantes coses que haurien d’haver explicat.

Tant de bo el nostre president aconsegueixi contrarestar el punt de vista que ofereix L’Espagne au bord de la crise de nerfs.

Deixant de banda el documental, però, aquests quatre dies a Ginebra sobre el temà català em semblen una oportunitat fantàstica que tenim. Espero que es pugui deixar clar què passa a Catalunya i què volem els catalans.