Fragment d’un crim

Després de vuit mesos, he tornat a la quarta noveŀla de la Saga de la Interferència. No m’ha estat possible escriure res més d’ençà de l’estiu, i tan poc com quedava per acabar-la! Ara tampoc no m’hi puc posar, però he recordat el fragment d’un capítol que vaig escriure l’estiu passat i he pensat que esqueia copiar-lo aquí, ateses les notícies d’aquests dies.

Per si de cas per aquí passa algú que no ha llegit els altres llibres de la saga, he d’explicar que són novel⋅les juvenils. Pel que fa a situar una mica el fragment: el lloc que apareix té característiques medievals, i els rebels de Maiera intenten treure’s de sobre els rocdurians (del país de Rocdur) en una guerra que fa anys que dura. Em sembla que n’hi ha prou amb aquesta explicació. A sota teniu el fragment.

En els carrers vorejats per cases enrunades, que s’enfilen amunt cap a l’esplanada i el castell d’Ofort, una nena de no més de set anys, amb una floreta blanca als cabells, busca un porquet que ha fugit.

            —On t’has ficat, petitó? Au, vine, que t’esperen la teva mare i els germanets.

            És evident que l’animaló no és al carrer, però no pot haver anat gaire lluny, s’ha d’haver amagat en una de les cases mig esfondrades. La nena sotja dins de cadascuna a l’un i l’altre costat del carrer. No el troba. Les cases tenen el sòl cobert de malesa, hi ha bigues caigudes pertot arreu i el porquet pot estar-se amagat a qualsevol lloc.

            En mirar en una d’aquelles construccions li sembla sentir un soroll, com alguna cosa que es mou entre la vegetació. Pot ser un animal feréstec? Tanmateix, tot d’una, li arriba un petit gruny inconfusible.

            —Ah, trapella, sé que ets aquí.

            L’ha sentit darrere d’unes bigues i cap allí va decidida. I es troba amb el porquet, al costat d’un home amb cara de malànima, un rocdurià que en veure la nena a un pas d’ell dóna una puntada de peu a l’animal i allarga el braç. Però és una nena filla de rebels, acostumada a les adversitats, a tenir el cap clar en moments de perill, a no deixar-se trepitjar. S’ajup i agafa un roc que surt disparat a la cara del rocdurià. Li ha causat una ferida que el fa bramar de dolor i l’ha aturat. La nena marxa de pressa d’aquelles runes i enfila a corre-cuita el carrer demanant ajuda, però és massa lluny de l’esplanada perquè la sentin, o potser sí que l’han sentit, potser arribarà algú corrents i l’ajudarà a desfer-se d’aquell home alt de cames llargues que l’encalça carrer amunt. La nena agafa un altre roc i es gira: massa tard, d’una gambada el rocdurià la captura. I l’arrossega cap a una casa.

            Passat el llindar, resta una floreta blanca rebregada.