La guerra dels mons i H. G. Wells

Avui necessito escriure sobre algun tema que m’allunyi de la situació política de Catalunya i de la destrossa que ha esdevingut la vaga a la universitat. I aquí teniu què m’ha vingut de gust escriure.

Tothom deu haver sentit parlar de La guerra dels móns, i quasi segur que heu vist alguna de les moltes adaptacions cinematogràfiques de la noveŀla que, espero, alguns haureu llegit. A mi el llibre em va entusiasmar fa una pila d’anys. El vaig tornar a llegir ja adulta, aquesta vegada l’original en anglès, i no em va decebre gens ni mica, tot al contrari perquè em va entusiasmar per segona vegada. La història, a més d’arrosegar-nos imparable, és súper original, sobretot si es té en compte que l’autor, H. G. Wells, la va escriure a finals del segle XIX i es va publicar l’any 1898 —la primera història sobre una invasió extraterrestre—. És realment inaudit que en aquella època fos capaç d’imaginar un atac interplanetari de Mart i sofisticades naus espacials. Però encara em resulta més increïble el final que es va empescar: tots els invasors moren anihilats per una epidemia de patogens propis de la Terra contra els quals els marcians no tenen immunitat. La fi de l’invasor no s’ha aconseguit ni amb grans desplegaments d’exèrcits, ni amb estratagemes dels humans, ni gràcies a cap heroi, sinó que uns simples patogens ens fan la feina. Per alguna cosa H. G. Wells era biòleg.

Les peŀlícules basades en aquesta noveŀla, entre d’altres desencerts, obvien situar la història a Anglaterra i durant el segle XIX (sempre tenen lloc als Estats Units dels segles XX o XXI). I precisament un dels atractius que té la noveŀla és trobar-se en una Anglaterra amb carruatges de cavalls, que contrasta amb la sofisticació tecnològica dels marcians. Tanmateix, la BBC està rodant una mini-sèrie que, per primera vegada, sembla que serà fidel a la noveŀla.

La guerra dels mons de H. G. Wells és una crítica ben palesa del colonialisme i dels l’imperis, en aquest cas de l’Imperi Britànic en el seu esplendor però que a la noveŀla és l’envaït, el colonitzat i el terroritzat. Una ironia que no hauria de sorprendre si recordem que unes de les grans preocupacions d’H. G. Wells eren la justícia i els drets humans. De fet, l’any 1940 va publicar el manifest Els drets de l’home, considerat un dels textos humanitaris més importants del segle XX i que va ser la base indiscutible per a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, la Convenció Europea de Drets Humans de la UE i el Human Rights Act del Regne Unit. Déu n’hi do, oi?

H. G. Wells va ser un precursor. Només cal fixar-se amb els títols de dues de les seves noveŀles més emblemàtiques:

La màquina del temps (1895). No només va ser un pioner pel que fa a escriure una història sobre aquest tema, sinó que va encunyar el terme “màquina del temps” que tothom ha usat d’ençà de la publicació d’aquesta noveŀla.

L’home invisible (1897). Ha esdevingut una de les icones del gènere de terror. Tot i que Plató, a La República, ja ens va parlar de la història mitològica on hi ha un anell que pot tornar invisible una persona, la noveŀla de H. G. Wells va ser la primera història moderna sobre un home que aconsegueix la invisibilitat.

Va escriure tres noveŀles més de ciència-ficció —L’illa del Doctor Moreau (1896), The First Men in the Moon (1901), The Sleeper Awakes (1910)— i d’altres de realistes, a més de relats curts i nombrosos llibres que no eren de ficció. A totes les noveŀles, però, hi trobem aspectes filosòfics i relacionats amb la ciència, com per exemple The World Set Free (1914) on ens parla de la producció d’armament nuclear.

Pel que fa a les históries de ciència-ficció, Wells ens diu que, com a les de fantasia, és essencial assegurar-se que comporten el màxim de realisme; cada vegada que apareix un element fantàstic ha d’estar envoltat per detalls humans i quotidians, altrament el lector no ho acceptarà. És allò de la versemblança, dic jo ara, perquè segons sembla en aquell temps no ho tenien encara gaire assumit.

Els seus escrits van tenir una gran influència. Winston Churchill, per exemple, per descriure l’ascensió de l’Alemanya nazi en un famós discurs, va emprar una descripció de La guerra dels mons quan els marcians ataquen Anglaterra. I escriptors com Ray Bradbury, Isaac Asimov, Ursula K. Le Guin, Vladimir Nabokov, Margaret Atwood i d’altres, han dit que H. G. Wells ha estat una gran influència. Jorge Luis Borges no només es considerava influenciat per Wells, sinó que, a més, va escriure diversos textos sobre la seva obra i el tenia per un magnífic escriptor.

I per acabar (malgrat que hi ha molt més a dir sobre aquest autor i la seva obra) tenim també un altre incondicional de H. G. Wells: Orson Welles, l’actor, director, escriptor i productor, que va tenir una relació molt directa amb La guerra dels mons. Recordeu el seu famós programa de ràdio? Quan l’any 1938 se li va ocórrer llegir aquesta noveŀla a la ràdio, però en una versió una mica canviada i dramatitzada, amb interrupcions de suposats generals americans que informaven de la situació que es vivia sota l’invasió marciana, i crits i explosions? Els americans que no havien sentit el principi del programa (quan van dir que es tractava de ficció) van entrar en pànic i en diverses ciutats s’esdevingué un pandemònium de gent que fugia. Bé, doncs m’acomiado de vosaltres amb la versió completa d’aquell programa.

Que en gaudiu (és en anglès, però).