Vaga

Avui vull parlar de la vaga a la universitat que, després de tres mesos i mig, s’ha acabat!

Algunes coses que llegireu us semblaran increïbles, n’estic força segura.

A la meva universitat (la més gran del Canadà) hi ha diversos sindicats. Els professors en tenen dos: l’un s’anomena YUFA i l’altre CUPE. Jo sóc membre de CUPE, em toca ser-ne, no és res que es pugui triar. CUPE té locals a totes les universitats del país i a d’altres centres educatius; el meu és el local CUPE 3903, que està dividit en tres Units. El problema principal amb aquest (n’hi ha tota una llista, de problemes) és que els professors, o Unit 2, estem amb els T.A., o Unit 1, (estudiants de màsters i doctorat que tenen alguna feina a la universitat) i amb d’altres estudiants de màsters i doctorat, o Unit 3. És a dir que no podem fer decisions per separat. Quan el sindicat ha de renovar el contracte amb la universitat, cada quatre anys, es decideix amb l’executiu (majorment estudiants) i amb l’equip de negociació que té 9 membres, tres per cada Unit, però que fan les decisions tots junts. El poder a les negociacions el té aquest equip, no els membres del sindicat, els quals no podem votar res fins que l’equip ens deixa. Votació, quan s’esdevé, que es fa amb paperetes, mai electrònicament (el sindicat odia qualsevol cosa que comporti tecnologia), la qual cosa resulta difícil en una ciutat tan extensa i amb membres que viuen a hores de Toronto (alguns a 4 hores) i, quan no hi ha classes (com ha passat ara, amb la vaga), poden ser molt més lluny i tot.

Ja us heu avorrit? És que altrament, sense aquesta explicació, no sé com parlar de la resta.

En aquesta universitat, cada cop que el sindicat ha de renovar el contracte (cada 4 anys) acabem amb una vaga, ja que els membres estudiants del sindicat sempre en volen i són majoria comparat als professors. Aquesta vaga d’enguany ha estat la pitjor. Per què? Doncs perquè ens hem trobat amb un executiu i un equip de negociació súper intransigents, més i tot, com s’ha vist, que l’administració de la universitat, la qual déu n’hi do!

Les negociacions van iniciar-se el mes d’agost, van continuar tot l’hivern i en començar el març va esclatar aquesta vaga tan horrorosa.

El sindicat demanava centenars de millores laborals per als tres Units; algunes molt raonables i d’altres no gaire. La universitat estrenava una presidenta del món corporatiu, no acadèmic, a qui la facultat va votar només amb un 11% dels vots; i la junta de governadors també són ara del món corporatiu. Tots amb uns sous esplèndids —aŀlucinant l’enorme quantitat de diners que cobren! I bé, com que venen del món corporatiu fan anar la universitat també com si fos una corporació —res a veure amb l’acadèmia— i envien a les negociacions un gran nombre d’advocats d’un bufet de prestigi (el que cobren per hora aquests també!) notori, a més, per rebentar sindicats.

Des del primer moment que va començar la vaga, els que som gats vells, és a dir, molts dels professors, ja vam veure que acabaria malament. A poc a poc la gran majoria del Unit 2 (professors) es van afegir a voler acabar la vaga abans no en sortíssim tots més que escaldats. Però l’executiu i l’equip de negociació no ens deixaven votar. “Volem votar!” dèiem a les reunions, però res, i com que els estudiants volien seguir, ni cas. “Volem votar!” dèiem centenars de vegades cada dia al fòrum que tenim via e-mail. Com si sentissin ploure.

Mentrestant passaven les setmanes, els mesos, no cobravem res, ja hi havia membres que anaven als bancs de menjar, demanaven ajuda social, a punt de perdre la casa per no pagar la hipoteca o el lloguer. “Volem votar!”. Res. “Guanyarem!”, ens deien l’executiu, l’equip de negociació, els estudiants graduats dels Units 1 i 3,  però no tenia ni solta ni volta, ateses les negociacions que no duien enlloc perquè érem en un punt mort, ja que ni s’activaven les negociacions. I alhora, els nostres estudiants tots frustrats, enfadats, confosos, sense classes, sense notes, els uns sense poder-se graduar i per tant perdien feines o l’oportunitat de matricular-se a cursos de postgrau, i molts que viuen lluny al Canadà, o en altres països, havien de pagar més temps de residència quan ja s’havien d’haver acabat les classes, o retornaven a casa amb els estudis enlaire (després d’haver pagat una matrícula molt cara). I a la universitat, per solucionar-ho, no se li acut altra cosa que decidir que quan s’acabi la vaga donaran als estudiants assessed grades, això és que passaran el curs amb només el 70% de les notes, o el 60%, o el 50%; i als que s’han de graduar se’ls donarà fake grades, una nota a la que s’arriba amb la mitjana de totes les notes, tretes en altres cursos! El cas és que callin, i la integritat acadèmica a fer punyetes. Naturalment, tant el Senat de la universitat com els professors de YUFA (l’altre sindicat) s’estiraven els cabells, però ni la presidenta ni la junta de governadors els feien cap cas (mai no s’havia vist res així).

Mentrestant, també, a la província d’Ontàrio s’acostaven les eleccions i a la vaga no li quedava ni poder-se dissoldre amb un Back to Work Legislation (obligació a tornar a la feina, decretat pel govern) perquè era massa tard per legislar res. I van arribar les eleccions i va guanyar-les el partit PC (conservador) d’Ontàrio, que més de dretes no es pot ser en aquest país (un desatre que hagi sortit aquest partit i amb un líder que és per fugir). I què va anunciar el PC? Si fa no fa que el mes de juliol rebentaria la vaga de mala manera i a tots els que hi érem.

“Volem votar!” Volíem votar i acceptar l’últim oferiment de la universitat —i era l’últim que tindríem—, abans de la data límit que era el diumenge passat a les 9 de la nit. Estàvem desesperats. Entre els membres hi ha una professora que li paga la quimoteràpia al seu germà que viu en un altre país i ni netejant oficines se’n sortia; d’altres professors són mares soles sense cap ajuda; o professors que han de mantenir la família perquè la parella no té feina; o mantenen pares vells o familiars en altres països, com ara el Yemen. “Volem votar!”, que, per cert, a mi em duia reminiscències de Catalunya. “Volem votar!”, tothom a punt de tenir un atac de nervis.

I va arribar el diumenge i el sindicat no es movia. De fet, ens va enviar un missatge dient-nos que gaudíssim del dia que feia sol, que anéssim a menjar un gelat, que ens divertíssim. Però, però…, dèiem, si no tenim diners, si ens morim d’angoixa, si només queden unes hores per acceptar l’oferiment, què penseu fer?, quina es l’estratègia? Doncs res, que ho passéssim bé i la vaga continua.

A les 9 de la nit ens arribà el missatge de dues dones de l’equip de negociació (dues de les tres persones que representen Unit 2). Ens deien que estiguéssim tranquils, que havien fet una cosa per a nosaltres, per la qual les linxarien al sindicat, i que ho sabríem l’endemà. I el dilluns al matí es va saber: elles dues, atès que eren majoria a l’equip de negociació del Unit 2, atès que els membres estàvem patint massa, atès que tothom es quedaria sense feina a partir de setembre quan comencés un nou any acadèmic (el problema pitjor que teníem) i atès que no tenia cap ni peus condemnar-nos a perdre una feina que ens havia costat molts anys d’obtenir, havien acceptat l’oferiment de la universitat sense informar l’executiu ni la resta de l’equip de negociació.

Aleshores van venir uns dies caòtics, fins al divendres a la nit. D’una banda reunions on anàvem a defensar les dues dones que ens havien salvat la vida i que eren objecte d’una cacera de bruixes (insults, i molt grossos, a dojo, amenaces, fins i tot un estudiant els hi va escopir). D’altra banda faltava votar per ratificar l’oferiment. Organitzar la votació va ser un infern, entre d’altres coses perquè el sindicat (tret del Unit 2) no ho volia permetre, però ho vam aconseguir amb missatges a la Junta del Treball d’Ontàrio i, sobretot, centenars de missatges al CUPE National (la seu central del sindicat).

El dimecres vam votar, en una sala amb la presència de l’executiu del nostre local del sindicat, d’estudiants graduats dels Units 1 i 3 (que res no hi havien de fer, allí), gent cridant, un sorroll increïble. I s’havia de votar (posar l’X a la papereta) davant de tothom. Va arribar la nit, i no hi havia notícies. Les 10, les 11, les 12, i no hi havia notícies. A les 4 de la matinada ens vam assabentar que la votació havia estat declarada nuŀla perquè a l’urna hi havia 46 paperetes de més (sense que 46 persones més s’haguessin inscrit).

CUPE National va enviar gent d’Ottawa i va organitzar una segona votació el dijous i el divendres. Aquesta vegada sense gent per allí cridant i es podia posar l’X a la papereta en un lloc tapat. I la mateixa nit del divendres vam saber el resultat: una gran gran majoria va ratificar l’oferiment.

El dilluns tornarem a la feina. Ara hem d’ocupar-nos dels estudiants un per un, tota la resta de l’estiu. Hem aconseguit que la universitat ens retorni un 65% dels sous perduts del curs passat d’hivern, però d’altra banda hem perdut poder fer les classes regulars d’estiu, i quan arribi el setembre tindrem milers d’estudiants menys (han canviat d’universitat) i, per tant, menys cursos. Sembla que tots plegats (universitat i professors) tardarem quatre anys a recuperar-nos d’aquesta vaga.

El sindicat ha demandat l’administració de la universitat; la universitat ha demandat el sindicat; nosaltres exigim que l’executiu del sindicat dimiteixi… Hi ha un embull general impressionant. I els estudiants graduats dels Units 1 i 3 continuen la vaga.

Bona nit!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Canadà i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a Vaga

  1. Rosa Nebot ha dit:

    Increïble. Tot això que expliques no cap en el meu cap. Tanmateix, és cert, bé que ens ho expliques i ho expliques bé.Conclusió: els sindicats no serveixen per a res que no sigui embolicar la troca; prou que ho veiem aquí massa sovint, però potser mai s’ha arribat als extrems tan grans de perjudicar els interessos dels treballadors que diuen defensar. Cal celebrar que la vaga s’hagi acabat, encara que representa un cost del qual serà molt difícil que us recupereu del tot.

    • Oi que és aŀlucinant, Rosa? Ara ho has dit: embolicar la troca, que és exactament el que ha fet el nostre sindicat, a més estar dirigit per incompetents. I sí, això dèiem també constantment durant la vaga, que el deure del sindicat és defensar els interessos dels treballadors, i no pas perjudicar-nos d’aquesta manera tan brutal i sense sentit.
      Ara ens toca una bona temporada, anys, de recuperació (pels que tenim força anys no és cap gràcia).
      Per cert, amb tot això i d’altres problemes personals (un molt bon amic canadenc s’està morint de càncer), fa setmanes que no toco la noveŀla. Espero poder-hi dedicar unes hores avui, perquè a partir de demà serà molt difícil.

  2. María ha dit:

    Alucinante!!!!! Tienes razón que es difícil de creer todo lo que ha ocurrido.
    Un monumento a esas dos mujeres que se atrevieron a defenderos.
    La situación es mala pero visto el panorama que has ido explicando podía ser todavía peor.
    Ya me había enterado del nuevo gobernador de Ontario. En todos los países está ganando la derecha o la extrema-derecha. Muy preocupante.
    Una abraçada

    • Hola, María,
      I això que he escrit només és un petit resum de tot el que ha passat. Si haguessis vist què passava cada dia, sobretot a les reunions! Segur que te’n faries creus. I moltes altres coses que no hi ha per on agafar-les, com ara que el sindicat volia prohibir a la universitat que els membres de CUPE haguéssim de fer servir e-mails (o d’altres sistemes electrònics que empren totes les universitats) per comunicar-nos amb els estudiants, i per sempre. Que és el segle XXI, sisplau! Però la llista de despropòsits és llarguíssima.
      Sí! Les dues dones que ens van salvar es mereixen un monument!!!
      Pel que fa al govern d’Ontàrio, preocupa d’allò més. Sobretot l’educació, segons les coses que ha dit Doug Ford, rebrà de valent. Només això faltava després de la vaga i el desgavell a la universitat.
      Una abraçada!

  3. Marta Valls ha dit:

    Renoi. Em sap greu tanta problemàtica. A veure si poc a poc les aigües tornen a mare.

    Bon dia Shaudin. Una abraçada!!

    Marta Valls

    • Bona tarda, Marta,
      Serà una feinada durant molt de temps aconseguir que la nostra universitat funcioni com cal. Demà comença la recuperació que, segons els experts, tardarà 4 anys a solucionar-se. Aquest estiu no tindré cap dia sencer de vacances i hauré de fer un nus a cada “pesseta” (com deia ma mare) per sobreviure (he perdut molts diners). Ja estava esgotada del curs d’hivern, vaig esgotar-me més amb la vaga (i d’altres problemes personals) i ara em cau a sobre una muntanya de feina. Bé, molt pitjor hauria estat quedar-me al carrer; suposo que no em puc queixar massa.
      Una abraçada!

  4. Lluïsa ha dit:

    Ostres noia, quin merder tot plegat.Espero que puguis cobrar els cursos d’hivern i que tot vagi per bon camí.
    Ànims bonica ❤ petons

  5. Juli Salvà ha dit:

    Me n’alegro de que tot hagi acabat bé i que recupereu un 60%, el noi canadenc pareix simpàtic. Una abraçada 🙂

  6. Anna Villalonga ha dit:

    M’alegro de la resolució, encara que sigui una victòria pírrica. Aquest embolic dels sindicats em supera. Veig que va força diferent d’aquí i no ho acabo d’entendre. En fi. Més val tard que mai, Potato.

    • Hola Potato,
      Sí, és una victòria pírrica, molt pírrica! I alhora un descans, però —podia haver estat una tragèdia.
      En aquest país els embolics, i també el desgast general, són constants, si més no a les universitats, i aquest sindicat s’endú el primer premi. Ara volem fer l’impossible per canviar-lo: dimissió de l’executiu actual, introduir tecnologia per a la comunicació, votació, etc., i que cada Unit pugui decidir per separat. Tot això ja faria una gran diferència. Però s’ha d’esperar que acabi la vaga, perquè els Units 1 i 3 encara en fan, fins que l’odiós nou govern d’Ontàrio els trituri, però com que aquests Units tenen poc a perdre (joves, amb els pares que els mantenen si cal, amb poques o cap responsabilitat) diuen que s’estimen més aquest final que tornar a la normalitat havent claudicat.

  7. Caterina Alberti ha dit:

    Hola Shaudin , si no fos per el que has anat explicant. mai m’hagués pogut creure que en el Canadà poguessin passar fets tant trasbalsadors com ha estat especialment aquesta darrera vaga. Cada cop que llegia les teves informacions em quedava col·lapsada. La impressió que encara tenc és què estau sota una mena de dictadura per la forma com funcionen els sisindicats, és evident que els objectius i dificultats dels professors no són els mateixos que els dels alumnes. No entenc que hagin d’estar conformats d’aquesta manera ni tampoc que, per norma, cada quatre anys hagin de fer renovacions que acaben en vaga i que el bipartidisme sindical és inevitable.
    Admiro la teva fortalesa. Ànims.

    • Hola Caterina,
      Exacte, res a veure els nostres objectius amb els que tenen els estudiants, i la situació també és molt diferent perquè, entre d’altres coses (edat, reponsabilitats…), ells estan de pas en aquesta universitat —quan acaben el màsters o el doctorat, troben feines en altres llocs—, mentre que els professors som força permanents, aquesta és la universitat on probablement serem fins que ens jubilem, en certa manera és la nostra vida. En fi.
      Molt contenta de que hagis escrit un comentari.
      Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.