Remediation

Sí, ho sé, no he publicat res durant dues setmanes i, per bé que no tinc temps ni de dormir, no podia deixar-ne passar una tercera, encara que només sigui per fer constar que sóc viva.

La feinada que tinc és gràcies a la vaga que vam tenir i que us vaig explicar aquí. Després de tres mesos i mig d’angúnia, sense cobrar el sou, amb els nostres estudiants confusos i a punt de tenir un atac de nervis, amb el perill de perdre la feina per sempre, perdut ja poder ensenyar el curs d’estiu (que començava el maig), cansats d’assistir uns quants dies a la setmana a les espantoses reunions del sindicat, llegits diariament una mitjana de mil missatges…, bé, va arribar el remediation, és a dir les instruccions que la universitat va comunicar als professors que havíem acabat la vaga per tal de recuperar els mesos perduts de març i abril. Un embolic increïble és el maleït remediation, i un malson de feina. L’estiu se n’ha anat en orris per a tots nosaltres. Per a mi vol dir, a més de no poder impartir el curs regular d’estiu (4 mesos de sou que mai no veuré), no tenir temps per escriure (a l’estiu faig normalment menys de la meitat de classes que a l’hivern i tinc més temps), ni llegir, ni descansar, ni fer totes les coses que durant la resta de l’any és impossible que faci per manca de temps. Ara, a més a més, tinc el problema del peu que em vaig trencar fa cinc mesos llargs i al qual li urgeix fisioteràpia intensiva, però ni en somnis la puc fer (encara vaig amb bastó i segurament quedaré coixa; odiaré aquesta vaga per la resta de la meva vida!)

Els professors vam passar, individualment, dues setmanes amb la preparació d’un pla de remediation per a cada assignatura que féiem els mesos de març i abril. I cada pla s’havia d’idear sense deixar de seguir les instruccions del Senat de la universitat (dotzenes de pàgines amb regulacions) i comunicar-ho en uns formularis electrònics que eren plens de glitches (no ho sé dir en català). Resultat: passava 48 hores sense dormir i enganxada a l’ordinador, aleshores dormia unes horetes i tornem-hi. Me’ls van aprovar. I va venir dedicar-se a cada estudiant, un per un, amb e-mails amunt i avall amb cadascun d’ells —tinc uns 150 estudiants—. I va venir començar a preparar les classes en línia per als estudiants que són ara per tot el món. I va venir començar a preparar les classes presencials per als estudiants que sí són a Toronto. I va venir veure estudiants al meu despatx. I va venir fer l’embull dels assessed grades (veure l’últim post) per a aquells estudiants que el solicitaven. Tot en un temps record.

I ara a continuar tot el malson de classes per triar i remenar fins al setembre, alhora que, no sé com, preparo l’assignatura de cultura catalana, que no és cap broma atesos tots els esdeveniments que han passat a Catalunya durant l’últim any i que he d’afegir en el meu llibre de text i que hauré d’explicar a les classes.

Per tot plegat, i per una situació més personal, no us estranyi si em salto el bloc alguna setmana i que no aparegui pel facebook.

Una nota positiva per acabar: crec que demà podré destinar unes hores a la noveŀla. Ho he d’aconseguir.

Gràcies per la vostra paciència i una forta abraçada.