Lluny de vosaltres

Tinc diversos temes dels quals parlar, però em sento desmotivada, trista, impotent aquí a Toronto, tot el dia, d’ençà de la notícia sobre la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull.

De fet, fa més d’un any que no acabo d’entusiasmar-me gaire amb res. He passat per operacions que no van anar bé, un accident que m’ha deixat el peu malament, un embolic de mil dimonis amb la hisenda canadenca, la mort de dos grans amics i una vaga a la universitat de la qual ningú no s’ha recuperat. Tanmateix, aquesta desgana que arrossego ja fa més d’un any, que limita la meva concentració, que em dificulta poder comunicar, o pensar, alguna cosa que no sigui el que ens amara a tants, és per la situació a Catalunya.

No trobo la manera de parlar d’altres coses en aquest bloc. Ho faig de tant en tant, però em costa molt, i avui, assabentada de la vaga de fam, tinc el cap buit de qualsevol altra cosa. Fins i tot, mentre intentava corregir proves dels estudiants, veia les cares de Jordi Turull i Jordi Sànchez, i els altres cinc presos a Lledoners i les dues preses polítiques. I per això no us puc escriure sobre animalons ni monstres, ni sobre les aventures de l’Anna i en Tam o sobre uns contes que parlen de tendresa.

Ser tan lluny ho fa més dur. Hi ha qui m’ha dit que no puc entendre què passa a Catalunya perquè, ves, estic molt tranquiŀla al Canadà, ignorant del que heu de viure, però no és cert. També el meu estudiant català s’adona de la gran impotència que causa ser aquí. I pel que fa a desconèixer la situació d’allà, potser és el contrari perquè, sense poder-ho viure, estem assedegats de notícies i ho volem llegir, veure, saber tot. I estem sols, sense l’escalf de l’altra gent que sent el mateix patiment que nosaltres.

I vull dir que seria imperdonable tolerar que s’enduguin els presos polítics a un judici que no només serà una farsa, i ben perversa, sinó que no ha d’existir, ni a Madrid ni enlloc. No hi ha delicte, per tant no hi ha d’haver judici. No podem permetre el seu trasllat. Ni acceptar res que ens digui el govern de l’estat. Som moltíssima gent, som majoria, no en tinc ni una engruna de dubte, i tenim molta força. Plantem cara! Ja ho va dir l’advocat Aamer Anwar (a qui respecto d’allò més), per tant no és només cosa d’una canadenca somiatruites.

Per acabar: estimació i admiració absolutes a Jordi Sànchez i Jordi Turull. És impressionant el que comencen a fer. Caram, és que els hi va la salut, i potser la vida! Qui no ho vegi així, o no estigui disposat a fer res per salvar uns homes que es troben en la situació que es troben per seguir el mandat del nostre poble, per mi que rebenti.