A pastar fang

Em costa escriure això, perquè es un esforç fer qualsevol cosa, però és més fàcil que comunicar-me a trossets i amb missatges privats. Estic malalta amb una pneumònia (hi ha gent que no és ni al facebook ni al twitter i no sap per què no dic res). De fet estic malalta d’ençà de principis de desembre: una grip no gaire forta, una segona grip horrorosa i, per acabar, la pneumònia. Jo em pensava que era una tercera grip, però després de nou dies de febre diaria entre 39º i 40º i una tos que empitjorava per moments i que ja m’havia causat dos espasmes musculars i molt dolor a les costelles, vaig anar al metge (no hi havia anat abans perquè no hi havia manera de tenir hora sense haver de canceŀlar classes). Tot plegat, a més, va coincidir amb temperatures glacials, allò de pensar que et mors només de treure el nas a fora un segon. I el dia que vaig anar al metge, el 28 de gener, va coincidir amb una tempesta de neu que va mig paralitzar la ciutat, raó per la qual no em van poder fer les radiografies fins l’endemà (els laboratoris havien tancat atesa l’enormitat de neu que queia). Tanmateix, el metge es va adonar que tenia una infecció pulmonar i em va receptar antibiòtics per començar a prendre immediatament, i l’endemà, amb les radiografies, van confirmar una pneumònia, grandeta al pulmó esquerre i d’altres inflamacions i problemes als dos pulmons.

Dos dies més tard va començar a baixar la febre i passats cinc dies ja no en tenia, ni aquella tos horrorosa, i a poc a poc em va retornar la gana perquè feia temps que el menjar em produia nàusees i a penes menjava (m’he aprimat molt perquè ja amb la segona grip vaig perdre la gana), i ara fa un parell de dies que menjo normal. Però les radiografies són molt lletges i he de fer-me’n més d’aquí a un mes i si llavors no està tot bé, doncs malament rai. De moment tinc molt mal al pit, em costa respirar i hi ha moments que em sembla que m’ofego. I estic molt cansada, moltíssim, cada segon del dia. No he canceŀlat cap classe totes aquestes setmanes, no podia perquè, entre altres coses, ara em renovaven el contracte (i la quantitat de documents que em van demanar mentre tenia aquelles febrades, i ho sabien!). Només la primera setmana amb la pneumònia diagnosticada vaig fer les classes una mica més curtes i vaig canceŀlar les hores de despatx. Ara, si fa no fa, he retornat a l’horari normal, però encara cada dia, quan arribo a casa, em canvio i vaig disparada al llit d’on no em moc fins l’endemà. Una altra millora ha estat que s’han acabat els lapsus al cervell, que em tenien molt preocupada perquè, tots aquells dies amb les febrades, de sobte en una classe em quedava la ment totalment en blanc. No sabia de què parlava ni quina classe era aquella.

A més del dolor al pit i la sensació d’ofec, continuen els atacs inesperats de depressió. Fa moltes setmanes que m’agafen, de fet ja puc parlar d’un parell de mesos. Com que no sóc de deprimir-me (puc enfadar-me o estar trista o nerviosa o cansada, però rarament em deprimeixo i menys així a cada moment) em fa sentir com si no fos jo, és com si ja m’hagués cansat de tot, farta fins al capdamunt de viure. Tinc la mare molt malament, torna a estar ingressada a l’hospital, ja ens han dit que la vida se li aguanta per un fil, i jo aquí, sense ni poder-li dir res des del novembre perquè tot aquest temps ha estat impossible: que si la tenen a l’habitació perquè no està bé (a les habitacions no hi ha telèfon), que si no es pot connectar perquè hi ha massa trucades, que si ara és a l’hospital… Així des del novembre. I tan bé que li aniria sentir la meva veu. Tan bé que li aniria veure’m i sentir el tacte de les meves mans! És tot una merda (amb perdó).

Doncs sí, estic farta de viure, per primera vegada n’estic. De què serveix, viure? Només per patir? I com més va pitjor, que fa segles que no tinc ni una alegria, només dolor, tristesa, preocupacions, estrès, treballant a tota hora, sense parlar amb ningú tret de fer classes, sense temps per escriure. És clar que no sé de què em serveix escriure, vull dir llibres, si poca gent en fa cas, i ni sé si em publicaran les dues últimes noveŀles (a veure si encara em moriré sense que s’hagin publicat!) I Catalunya? Més d’un any que jo i molts més estem en un estat d’indignació perpètua gràcies a Espanya (afecta la salut i tot). I, bé, tot el món està com per fugir-ne. I estic cansada, molt cansada, només em faltava ni poder respirar bé, ja no vull lluitar més, a pastar fang tot plegat.

(Perdoneu aquest escrit, però és com em sento, molt farta, molt trista, molt dèbil. Potser més endavant torni a la normalitat, no ho sé.)

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Una mica de tot i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

19 respostes a A pastar fang

  1. Rosa Nebot ha dit:

    Podria alegrar-me de, per fi, tenir notícies teves, però no, no me n’alegro perquè el que ens expliques és molt dolorós, i més coneixent-te, tu sempre tan decidida, tan valenta. A la vida et poden passar moltes coses, però perdre la salut és de les pitjors. No tinc paraules per animar-te, per encoratjar-te, per aconsellar-te. Això que estàs passant és terrible. Veig, tanmateix, que tens el cap ben clar, que raones perfectament, que has tingut la força que cal per a explicar.nos-ho. És un bon senyal: comunicar-te t’ajudarà a enfortir-te, ara que tant ho necessites. Fes-ho, si et plau, no et quedis tancada en tu mateixa, buida la teva ment de tant dolor. T’estimo, Shaudin.

    • Estimada Rosa,
      Sempre m’ha anat bé explicar què em passa. És la millor teràpia per a mi, de tota la vida. No m’agrada gaire comunicar-ho publicament, però resulta que tinc els amics lluny i no trobo cap altra manera fàcil de fer-ho. També m’ajuda fer les classes; d’una banda és costerut perquè no em trobo gens bé, però de l’altra la comunicació amb els estudiants, encara que sigui per parlar de llengua o història o literatura, i no pas de res personal, em va bé per la ment.
      Continuo molt fotuda, però de moment sobrevisc.
      Molts petons.

  2. Marta Valls ha dit:

    Hola Shaudin. Després de la tempesta torna la calma. Ara ja et trobes més bé i poc a poc tot és posarà al seu lloc. És impossible que puguis venir uns dies a veure la mare?. Seria una bona medecina per totes dues. T’envio ànims i una forta abraçada.

    Marta Valls

    • Hola, Marta. De moment, res més ha canviat, estic igual que fa una setmana. Intento tenir paciència, però costa molt. Sí, impossible anar a Catalunya, començant perquè no estic bé, ni boja podria fer un viatge així mentre tingui la pneumònia. Però hi ha més raons de pes que ho fan impossible.
      Una forta abraçada.

  3. pmartinezcor ha dit:

    Només se m’acut fer una pregunta: no hi ha ni la més mínima possibilitat de que puguis tornar a Barcelona? Expliques coses no gaire tranquilitzadores de l’atenció mèdica, del tracte a la universitat… Al menys aquí tindríes l’escalf de l’amistat i de la família, no? Ja ho sé que si no ho fas és perquè no és possible, però em sap tan de greu!!! Ara has de mirar de no trigar tant en anar al metge quan et passi alguna cosa… perquè no s’arreglen soles i es compliquen. I pensa que amb els antibiòtics i el repòs i la primavera! et posaràs bona aviat. El que has de cuidar més és no daixar que l’ànim baixi a territoris d’on costa molt tornar-lo a aixecar. Si necessites alguna ajuda farmacològica per no caure en la depressió no dubtis en agafar-la. I només dir-te que et volem veure a Barcelona… presentant una obra teva! Potser el 2019? Perquè no?
    Cuida’t molt i un petó molt fort des d’aquesta terra que tant t’estimes! 😘😘😘😘😘

  4. Juli Salvà ha dit:

    Hola Shaudin m’ha entristit tot el que he llegit, ho sento molt per tu, pareix que darrerament et sents millor. Despres la mare que no es troba bé. Tot s’ha juntat. Et desitjo de tot cor que tornis a la normalitat i que la mare millori. Una forta abrçada

  5. Pere Gomila ha dit:

    Em sap molt de greu Shaudin tot el que expliques. Dins el meu total desconeixement del sistema canadenc, només puc dir que trob inhumà que et vegis obligada a fer classes en aquestes condicions de salut i no puguis cuidar-te com seria desitjable. Sé que és molt fàcil donar ànims des de fora, però és molt important que no llencis la tovallola i que trobis una escletxa per recobrar la confiança que al final tot anirà bé. T’has plantejar de retornar a Catalunya?… Esper de tot cor que et recuperis ben aviat de la malaltia i de l’estat en què et trobes. Rep un càlida abraçada des de Menorca.

  6. xavier ha dit:

    shaudin engega-ho tot a rodar i torna a Catalunya, acompanya a la mare, i estableix-te aqui i retira’t a gaudir de la vida.

  7. Tura ha dit:

    Estimada Shaudin, em sap greu tot el que estàs passant; només dir-te que molts ànims i no sé en què i com puc ajudar-te.
    Ja saps que ho faria amb molt de gust.
    La vida és així, la tasto cada dia des de fa anys, ja ho saps, però s’ ha d’aceptar tal com vé.
    Una abraçada inmensa! 💛

  8. María ha dit:

    El post más difícil de comentar. Entiendo perfectamente tu estado de ánimo pero no entiendo que Canadá no cuide a los enfermos. ¿Sólo le interesa gente joven y muy sana? Me preocupa mucho por ti y por los demás amigos que viven en ese país.
    Tan sólo puedo enviarte un fuerte abrazo.

  9. Àngels Freixa ha dit:

    Una abraçada fortíssima Shaudin! Només desitjo que milloris aviat de salut i ànims.

  10. Lluïsa ha dit:

    Hola Shaudin, em sap molt greu veure’t tan desanimada, ja veuràs que aviat passarà aquesta mala ratxa, i podràs gaudir de les teves novel·les. i de la vida. Jo sempre recordo en malts moments a la meva estimada sogra que sempre que passava un mal moment sempre deia,”Ja veuràs com tot s’arreglarà”.
    Jo t’envio energia positiva una forta abraçada i un sac de petons, ànims bonica
    ❤ Lluïsa

  11. lgarate2013 ha dit:

    Shaudin, nos dejas con el ánimo encogido. No sé cómo evolucionará la situación, pero desde Donostia te intentamos transmitir muchos ánimos. Que te apoyes sobre lo que tienes de positivo junto a ti, tu hijo. Tienes un hijo magnífico.
    Es posible que, cuando retorne la normalidad, tengas que replantearte algunas cosas, pero como decía nuestro “amigo” (gran enemigo de Navarra y militar de Castilla-España), pero muy inteligente y pragmático.: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Pero no sería malo, cuando pase la tormenta, replantearte alguna cuestiones, aunque hasta ahora hayan sido tabúes.
    Poco más te puedo (podemos) decir. Eso sí, que te queremos mucho y que puedes contar con nosotros.
    ¡Ánimo Shaudin! Beti aurrera!.
    Una abraçada molt fort! Besarkada handi bat!
    K&M

  12. Àngels Duch i Saucedo ha dit:

    sento com et trobes, inténto compendre’t posant-en la teva pell.. @ngels

  13. Vicicle ha dit:

    Ànims, Shaudin. A poc a poc, les coses tornaran a la normalitat i milloraràs.Una forta abraçada.

  14. Emilià ha dit:

    Shaudin,
    És molt colpidor tot això que t’està passant.
    I de molt difícil consol.
    La salut és el primer i si això implica deixar llast, s’ha de deixar. Cal estar ben atès i descansar. De ben segur que a Catalunya seria més fàcil. Ho dic amb el lògic desconeixement de la teva situació personal, però ho dic de tot cor.
    Una forta abraçada des de Barcelona

  15. hroma ha dit:

    Shaudin: Ànims i, sobretot, cuida’t. Això de la depressió ès molt bèstia (t’ho dic amb coneixement de causa perquè tinc transtorn bipolar). No deixis passar n i un dia i, si no ho fas, ves a un/a psiquiatre de confiança (la meva és de la Seguretat Social i n’estic molt content)). I sobretot fe-li cas en tot. No creguis en teràpies alternatives o màgiques. Segueix amb rigor el que et digui i pren-te la medicació amb disciplina espartana. Si més no això és el que faig, des que –per desídia meva– vaig haver de ser internat en un psiquiàtric durant un mes.

    Una abraçada republicana.

    Humbert

    El 10/02/2019, a les 2.37, Shaudin Melgar-Foraster va escriure:

    > >

  16. Jaume Benavente ha dit:

    Hola Shaudin, em sap molt greu el que expliques i fa dificil d’aconsellar. Potser s’imposa el retorn, si hi ha alguna possibilitat.

  17. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Veig que tothom incideix en coses que tu i jo ja sabem que no poden ser. Per tant, no te les diré. Només dir-te que et cuidis dins del possible el més que puguis i que aquí em tens si em necessites. T’estimo Potatito de Toronto.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.