Retorn als kreml, perquè tal com em va tot…

No sabria ni per on començar a explicar totes les coses dolentes que em passen. Dolentes, i una de molt i molt trista —no en vull parlar o començaré a plorar i no escriuré res, i escriure em fa sentir que encara sóc jo.

I ara, els kreml: recordeu l’escrit sobre aquest poble de les estepes siberianes? D’això us parlaré, perquè us vaig prometre que faria uns aclariments i val més que ho fagi mentre encara em puc concentrar una mica. Si ho voleu tornar a llegir, és en aquest enllaç: La fortalesa dels kreml.

Alguns lectors, aquí i al facebook, vau dubtar de la veracitat d’allò que explicava, vàreu referir-vos a Borges, a Lovecraft, o em dèieu, simplement, que era ficció. D’altres us vau quedar molt intrigats i volieu saber més coses sobre aquesta història tan estranya.

Bé, va anar així: m’havia passat el dia corregint exàmens, estava cansadíssima (i tenia, sense encara saber-ho, una pneumònia) era gairebé la una de la matinada, havia d’escriure una entrada al blog i tenia el cap buit d’idees. I ara què faig? He d’inventar alguna cosa a cent per hora, em deia, però què? Ràpid, ràpid, pensa! Vaig recordar que feia poc, per casualitat, havia llegit sobre la paraula kreml (kremlin en rus, que vol dir fortificació dins d’una ciutat) i que hi ha diverses ciutats ruses amb fortificacions d’aquestes, no només el Kremlin de Moscou. Doncs, té, ja ho tinc, em vaig dir, escriuré una ficció sobre una gent que anomenaré kreml, però referint-me a aspectes geogràfics i històrics ben fidedignes. D’aquí les explicacions, verificables, sobre la Sibèria occidental, l’emperador Alexandre III (tret que anés a veure els kreml) o l’arqueòleg Artemiy Artsikhovsky. L’arqueòleg em va fer perdre una mica de temps que no tenia, perquè no el coneixia i em calia trobar un arqueòleg rus força important i amb certes característiques. Tot el que dic d’ell es pot comprovar, menys que enviés aquells arqueòlegs a la capital dels kreml.

Demano disculpes per no haver-vos dit fins ara que es tractava d’un joc literari que em vaig empescar tot d’una per poder sortir del pas. La pneumònia em va privar d’aclarir-ho abans. De tota manera no m’imaginava que tindria l’èxit que va tenir, sobretot perquè vaig escriure el final (la part amb l’escrit del jove arqueòleg) molt de pressa i sense quedar-ne satisfeta. Contentíssima, però, que us agradés! Potser en algun moment n’hauria d’escriure algun altre així —resulta divertit.