Bona nit a tothom

No sé per on començar o com explicar-ho sense fer-me pesada. La meva mare va morir el 26 de febrer i encara no he pogut acomiadar-me’n com cal. Ens passa a la majoria que vivim molt lluny. Com si tot es quedés obert, enlaire, de qualsevol manera. I s’hi ha d’afegir que no he pogut parar de treballar, era impossible, i com que s’apropa el final del curs la universitat em té coŀlapsada de feina. Tinc atacs de tristesa que no aconsegueixen sortir, ja no sé plorar; també tinc atacs de fibromiàlgia que no ajuden gens. I atacs d’ansietat que també es queden a dins perquè si els deixès sortir no pararia de cridar (dues vegades ha estat a punt de passar-me en una classe). L’ansietat es barreja amb depressió. Tardo molt a fer les coses perquè tot em fa mandra. Em sento bloquejada per escriure o per fer res creatiu, fins i tot preparar les classes. No em queda cap iŀlusió perquè sé que res bo m’espera.

Encara pateixo de la pneumònia, no respiro bé i quan em ve l’ansietat ho fa més difícil. La setmana que ve em diran com estan ara els pulmons.

Segueixo el judici dels nostres presos polítics, però cada cop que ho faig l’ansietat se’m dispara.

L’estiu passat us vaig comentar que en el meu edifici volen refer completament tots els balcons (uns 400) i les parets exteriors. Acaben d’instaŀlar els equips, i només amb aquest soroll era impossible dormir a partir de les 6 del matí (i no m’he adormit fins a les 3 de la matinada). La setmana que ve comencen a enderrocar. El malson durarà tot un any. La porta del balcó i les finestres seran segellades. A l’estiu tot tancat i sense l’aire condicionat al menjador. El meu dormitori, en ocasions a l’estiu i sense estar tot tancat, ha arribat a 52 graus. Serà impossible d’aguantar. Havíem protestat a l’ajuntament i per això la feina no va començar el mes de setembre com estava previst —l’ajuntament no veia clar que s’haguessin d’enderrocar els balcons—, però a la fi han donat el permís. No ho podré aguantar, ho sé, ni el soroll infernal, ni tenir-ho tot tancat, ni la calor. L’ansietat ha pujat de nivell amb això.

M’omplo amb tota la voluntat de que sóc capaç, em dic que he de conseguir anar endavant, i vaig fent. Però de tant en tant tanco els ulls i li dic a la meva mare que aviat seré amb ella.