L’ajuda i unes urpes

Quan enmig de la nit s’obre el forat negre a la paret del davant, quan estic temptada a deixar-me xuclar i acabar amb l’angoixa, tanco els ulls i dic: “ajudeu-me!”. Sempre vénen.

Me’n podria refiar encara que em trobés al mig del Pacífic envoltada de taurons. O empresonada en una ceŀla profunda o agonitzant soterrada després un terratremol. Sempre vindrien, immediatament de sentir que els crido. No podrien treure’m ni de les aigües ni de la presó, tampoc no podrien guarir-me sota les runes, però em farien sentir millor, com fan sempre.

Els estimo, i són tan importants a la meva vida! Quan vénen a mitjanit, els hi explico què em passa i de seguida m’agafen les mans, em diuen coses per calmar-me. En Groc em mira amb tendresa. Però jo no els puc animar, tot i ser ben conscient que es troben enlaire, que fa 10 mesos que són ficats en els dos últims llibres en algun racó de l’editorial, que el final de les seves històries no arriben als lectors que les van començar. I em desespero i es torna a obrir el forat negre, però ells s’hi posen al davant, i ens mirem, intensament. Sento les seves mirades càlides fins el fons de l’ànima. I a la fi tanco els ulls i m’adormo una estona.

Com que fa molt que no us dic res de la saga de la Interferència, i necessito fer alguna cosa per als meus personatges, us copio els dos primers capítols (molt curtets) del llibre 3, Les urpes del drac.

Foscor

No podia veure res.

Hi havia una absència de tot, tret d’ella que avançava a les fosques dins d’aquell no-res, perquè ni sons no hi havia: cap veu o la fressa d’unes fulles, d’uns insectes, de l’aire; ni les seves passes no sentia. Entretancà els ulls i va forçar la vista. Res.

Va continuar endavant.

Dins la negror va percebre que la foscor era ara emboirada, perquè les tenebres semblaven moure’s lentament com si fossin dins d’un núvol. Però era una impressió, més que no pas una certesa, l’única sensació que havia advertit d’ençà que era dins d’aquell allunyament de la llum i del so.

No es va aturar fins que de sobte va sentir una ràfega de vent. Es va dissipar aquella obscuritat tan densa i davant d’ella es manifestà l’entrada d’una cova. Però tot era tèrbol entre les penombres de la nit. I la boira s’espessia, al seu voltant i a la boca de la cova. Era impossible ni tan sols endevinar que amagava aquella gran obertura desdibuixada que ella encarava.

            L’Anna obrí els ulls de cop, amb la sensació que unes grosses urpes l’havien esgarrapat. Però era al seu llit i es tornà a adormir tranquiŀla.

El setè mirall

Dalt de la torre del Castell de Rocdur, els potians que serveixen el Senyor li han deixat una copa de vi. Quan surten, el Senyor veu el savi més vell a fora i el fa entrar.

            L’home, capcot, es fica a la sala, tanca la porta i s’agenolla davant la taula.

          ―Què m’has de dir? ―pregunta el Senyor mentre aferra la copa amb unes mans d’ungles garfiüdes, unes veritables urpes.

            ―Es tracta dels miralls.

            ―Ah! Ja els heu enganxat o el que sigui que feu?

            ―No, Senyor, però…

            ―No tinc més paciència, tots plegats em sou innecessaris!

            ―Però, Senyor, tinc bones notícies.

            ―De què?

            ―Hi ha un altre mirall.

            ―Eh? ―el Senyor deixa la copa de vi a la taula―. On?

           ―Ah, veureu, n’hi ha un altre però no sabem on és. Senyor, escolteu-me, si us plau.

            ―Escolto.

            ―Doncs vet aquí que érem al soterrani, tot buscant estris per refer els miralls…

              ―Al gra, gamarús!

           ―Hem trobat un manuscrit, escrit en la llengua antiga, que fa referència als miralls i diu que n’hi ha set, no només els sis que teníem ―el savi treu el manuscrit de dins la túnica―. Tradueixo: Alarús, torbat pel poder que tenien els set miralls, els amagà al Castell perquè ningú mai no pogués emprar-los. Encomanà als seus homes de confiança posar sis miralls en una cambra entaforada al soterrani, tancats sota clau. El setè mirall, el més poderós, un mirall capaç de transportar a un altre lloc qui el travessés, ell mateix s’encarregà d’ocultar-lo. Tal havent fet, s’oblidà dels miralls per sempre més. I el gran Alarús governà amb saviesa fins a la fi de la seva llarga vida. Com prou bé sabeu, Senyor, vàrem trobar els sis miralls en una cambra del soterrani, per tant deu ser veritat que n’hi ha un altre.

            El Senyor s’aixeca. Es gira d’esquena al savi i mira per la finestra la Vila de Rocdur que s’amara de sol tardorenc. Encara d’esquena, diu:

             —Què saps d’Alarús?

           —El que en diuen els manuscrits antics. No creia que hagués existit, però ara, després de trobar aquest escrit referent als miralls…

            El Senyor fa mitja volta, els ulls vermells encesos fiten el savi que acota el cap.

              —Mai no ha existit, Alarús —i afegeix pujant la veu—: Entesos?

              —Sí, Senyor.

              —Pel que fa a al setè mirall, és imperatiu trobar-lo.

           —Sens dubte, Senyor. Segons sembla ens podrà permetre anar fins als nostres enemics; fins a l’Arnom o fins a qui vulgueu.

             —Fins a les nenes del món desconegut?

             —Probablement.

       ―Cremeu el manuscrit. Regireu-ho tot, enderroqueu els murs, però trobeu el mirall!