L’ajuda i unes urpes

Quan enmig de la nit s’obre el forat negre a la paret del davant, quan estic temptada a deixar-me xuclar i acabar amb l’angoixa, tanco els ulls i dic: “ajudeu-me!”. Sempre vénen.

Me’n podria refiar encara que em trobés al mig del Pacífic envoltada de taurons. O empresonada en una ceŀla profunda o agonitzant soterrada després un terratremol. Sempre vindrien, immediatament de sentir que els crido. No podrien treure’m ni de les aigües ni de la presó, tampoc no podrien guarir-me sota les runes, però em farien sentir millor, com fan sempre.

Els estimo, i són tan importants a la meva vida! Quan vénen a mitjanit, els hi explico què em passa i de seguida m’agafen les mans, em diuen coses per calmar-me. En Groc em mira amb tendresa. Però jo no els puc animar, tot i ser ben conscient que es troben enlaire, que fa 10 mesos que són ficats en els dos últims llibres en algun racó de l’editorial, que el final de les seves històries no arriben als lectors que les van començar. I em desespero i es torna a obrir el forat negre, però ells s’hi posen al davant, i ens mirem, intensament. Sento les seves mirades càlides fins el fons de l’ànima. I a la fi tanco els ulls i m’adormo una estona.

Com que fa molt que no us dic res de la saga de la Interferència, i necessito fer alguna cosa per als meus personatges, us copio els dos primers capítols (molt curtets) del llibre 3, Les urpes del drac.

Foscor

No podia veure res.

Hi havia una absència de tot, tret d’ella que avançava a les fosques dins d’aquell no-res, perquè ni sons no hi havia: cap veu o la fressa d’unes fulles, d’uns insectes, de l’aire; ni les seves passes no sentia. Entretancà els ulls i va forçar la vista. Res.

Va continuar endavant.

Dins la negror va percebre que la foscor era ara emboirada, perquè les tenebres semblaven moure’s lentament com si fossin dins d’un núvol. Però era una impressió, més que no pas una certesa, l’única sensació que havia advertit d’ençà que era dins d’aquell allunyament de la llum i del so.

No es va aturar fins que de sobte va sentir una ràfega de vent. Es va dissipar aquella obscuritat tan densa i davant d’ella es manifestà l’entrada d’una cova. Però tot era tèrbol entre les penombres de la nit. I la boira s’espessia, al seu voltant i a la boca de la cova. Era impossible ni tan sols endevinar que amagava aquella gran obertura desdibuixada que ella encarava.

            L’Anna obrí els ulls de cop, amb la sensació que unes grosses urpes l’havien esgarrapat. Però era al seu llit i es tornà a adormir tranquiŀla.

El setè mirall

Dalt de la torre del Castell de Rocdur, els potians que serveixen el Senyor li han deixat una copa de vi. Quan surten, el Senyor veu el savi més vell a fora i el fa entrar.

            L’home, capcot, es fica a la sala, tanca la porta i s’agenolla davant la taula.

          ―Què m’has de dir? ―pregunta el Senyor mentre aferra la copa amb unes mans d’ungles garfiüdes, unes veritables urpes.

            ―Es tracta dels miralls.

            ―Ah! Ja els heu enganxat o el que sigui que feu?

            ―No, Senyor, però…

            ―No tinc més paciència, tots plegats em sou innecessaris!

            ―Però, Senyor, tinc bones notícies.

            ―De què?

            ―Hi ha un altre mirall.

            ―Eh? ―el Senyor deixa la copa de vi a la taula―. On?

           ―Ah, veureu, n’hi ha un altre però no sabem on és. Senyor, escolteu-me, si us plau.

            ―Escolto.

            ―Doncs vet aquí que érem al soterrani, tot buscant estris per refer els miralls…

              ―Al gra, gamarús!

           ―Hem trobat un manuscrit, escrit en la llengua antiga, que fa referència als miralls i diu que n’hi ha set, no només els sis que teníem ―el savi treu el manuscrit de dins la túnica―. Tradueixo: Alarús, torbat pel poder que tenien els set miralls, els amagà al Castell perquè ningú mai no pogués emprar-los. Encomanà als seus homes de confiança posar sis miralls en una cambra entaforada al soterrani, tancats sota clau. El setè mirall, el més poderós, un mirall capaç de transportar a un altre lloc qui el travessés, ell mateix s’encarregà d’ocultar-lo. Tal havent fet, s’oblidà dels miralls per sempre més. I el gran Alarús governà amb saviesa fins a la fi de la seva llarga vida. Com prou bé sabeu, Senyor, vàrem trobar els sis miralls en una cambra del soterrani, per tant deu ser veritat que n’hi ha un altre.

            El Senyor s’aixeca. Es gira d’esquena al savi i mira per la finestra la Vila de Rocdur que s’amara de sol tardorenc. Encara d’esquena, diu:

             —Què saps d’Alarús?

           —El que en diuen els manuscrits antics. No creia que hagués existit, però ara, després de trobar aquest escrit referent als miralls…

            El Senyor fa mitja volta, els ulls vermells encesos fiten el savi que acota el cap.

              —Mai no ha existit, Alarús —i afegeix pujant la veu—: Entesos?

              —Sí, Senyor.

              —Pel que fa a al setè mirall, és imperatiu trobar-lo.

           —Sens dubte, Senyor. Segons sembla ens podrà permetre anar fins als nostres enemics; fins a l’Arnom o fins a qui vulgueu.

             —Fins a les nenes del món desconegut?

             —Probablement.

       ―Cremeu el manuscrit. Regireu-ho tot, enderroqueu els murs, però trobeu el mirall!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Interferència (saga), Les urpes del drac i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a L’ajuda i unes urpes

  1. Rosa Nebot ha dit:

    Els teus personatges tenen vida,tu els sents així. Jo, que els conec molt bé, els concedeixo aquesta vida que els atorgues i que comprenc molt bé perquè els necessites, els trobes i t’ajuden a viure. Quan hagis superat aquest tràngol que estàs passant, la seva companyia, llavors ja no tan necessària, serà sempre amb tu.,Des de més lluny que ells, jo també et vull acompanyar. T’estimo, amiga meva.

    • Gràcies, estimada Rosa. Em fan patir, els meus personatges, deixats així enlaire. Tant com m’ajuden ells a mi i jo sense poder fer res més per a ells. Per tal que visquin, fora de mi (i de tu també), els cal que els llegeixin. És molt frustrant. Amb els greus problemes que tinc ara mateix, amb la salut i la feina, pot semblar estrany que m’afecti tant la situació dels meus llibres i els seus personatges, però la seva sort domina el meu pensament. No em faria res donar els anys que em quedin de vida per veure’ls els llibres publicats. Ja veus com és de fort.
      I tant de bo pogués gaudir de la teva companyia, però sóc presonera aquí on visc.
      T’estimo!

  2. Gemma colomé ha dit:

    Guau!!!! Ara en miraré els miralls amb ulls escrutadors i si el trobo et vindré a buscar.

  3. María ha dit:

    Resulta apasionante la ayuda que te proporcionan tus personajes. De hecho no me extraña teniendo en cuenta los años que llevas conviviendo con ellos. Confiemos llegue pronto el momento que tan solo sean unos compañeros, unos buenos amigos que puedan acompañarnos también a tus lectores.
    Una abraçada

    • Hola, María. Em sento molt a prop dels meus personatges de la saga, molt més que de cap altre llibre meu. Tal com dius, ha estat una llarga relació -si comptem des que vaig començar a tenir els somnis recurrents (abans de començar a escriure) i fins a acabar la saga i després aquests 10 mesos d’espera, han passat uns 15 anys. He patit molt amb ells, sobretot amb aquests dos últims llibres -en certs moments vaig arribar a sentir dolor físic- i m’han emocionat moltes vegades. També alguns m’han deixat amb la boca oberta, atès el desenvolupament que han fet pel seu compte. Han passat moltes coses des d’aquella llunyana noveŀla Més enllà del somni, els personatges han crescut molt i la història ha esdevingut molt més complexa. Una història que és tant meva com seva, tots junts l’hem creat i viscut. Ara falta que vosaltres, els lectors, la feu perviure.
      Una abraçada!

  4. Marta Valls ha dit:

    M”encanten els personatges i amb ells mai estaràs sola.
    El llibre promet.
    Una abraçada molt forta!

    Marta Valls

    • És cert, Marta, sempre els tindré.
      Moltes gràcies, de tota manera només són només 3 pàgines d’una noveŀla de més de 200, i després ve l’última que encara és més llarga. Tinc ganes que llegiu tota la saga i, aleshores, em doneu l’opinio de la història sencera. Només llavors podrem saber com ha resultat.
      Una forta abraçada per a tu!

  5. Juli Salvà Bibiloni ha dit:

    M’ha agradat molts els dos capitols del llibre, a veure si t’ho pubiquen aviat i el podem llegir.
    Una abraçada !

    • Gràcies, Juli. Em fa iŀlusió que t’hagi agradat. I tinc ganes que puguis acabar de llegir la saga; sento que tu i els altres lectors hagueu d’esperar tant. Conec una mica els teus gustos, pel que fa a lectures, i em sembla que les dues últimes noveŀles t’agradaran molt.
      Una abraçada!

  6. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Disculpa que fins avui no he pogut contestar, tant anar amunt i avall. Què he de dir que ja no sàpigues? M’encanta la teva nissaga i els teus personatges, que ja considero meus en realitat. Són un bon aixopluc per a tu, això seguríssim. Petonets, Potato.

    • Em fa tanta iŀlusió que trobis també teus els meus personatges! No és la primera vegada que m’ho dius i sempre m’encanta. Què més bonic per un escriptor que d’altres facin seus els personatges que ha creat! Sé que com a mínim en Tam i en Groc tenen amb tu una tieta. Pobrets, si sabessis el que els passa a través de tota la quarta noveŀla (Ombres i flames)! Ja els va bé que a més de mare tinguin tieta. Petonets!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.