De records no viscuts i altres coses

Aquesta setmana he estat força ocupada i ha estat difícil perquè encara em trobo d’allò més dèbil de les tres pneumònies. He començat fisioteràpia pel peu que em vaig trencar fa un any i mig i, fins ara, no havia tingut l’ocasió de fer-ne. I dos dies vaig haver d’anar a l’altre campus (a la quinta forca), perquè el sindicat té les oficines allí. He entrat en una queixa formal contra la universitat, per no voler-me renovar el contracte, i no em fa cap gràcia —l’administració te moltíssim poder i paga el que sigui als seus advocats; el sindicat és una colla de gent molt naif que perd gairebé totes les batalles on es fica—. Diuen que el meu cas és una injustícia flagrant i que sigui optimista. Ok. Però em fa pànic per altres raons: moltes reunions, allí, a la quinta forca, i molta lluita. I estic tan dèbil!

El dilluns vaig haver de fugir de casa tot el dia: el soroll de la destrucció dels balcons era particularment horrorós (hi ha dies pitjor que altres) i no es podia aguantar ni físicament ni mental. Penseu que els objectes es belluguen als prestatges de casa i et sents el cor com si anés d’una banda a l’altra del tòrax. Doncs bé, me’n vaig anar a la biblioteca Robarts que és a prop. Ja la coneixeu la majoria de vosaltres, altrament podeu anar a aquests enllaços: Robarts 1, Robarts 2, Robarts 3. No és la primera vegada que hi vaig per les obres als balcons, però les altres vegades em vaig limitar a estar-me a les sales per llegir (no tenia esma per anar als pisos amb els llibres).

El dilluns hi vaig pujar per endur-me alguns llibres en català, perquè si no veuen que la gent els va traient, els envien al magatzem de Downsview (als afores), on no els passa res i es poden demanar, però no són a l’abast quan vas a Robarts i no deixen de ser en un magatzem. Bé, un dels llibres que vaig treure és de Pedrolo, i vull fer una pregunta a l’Anna Maria Villalonga, que per alguna cosa va ser la comissària de l’any Pedrolo: tu sabies que Tocats pel foc està traduït a l’anglès per Peter Griffin, com Touched by Fire (1993), i que és una edició bilingüe (les pàgines a l’esquerre en català i a la dreta en anglès)? No recordo haver-ne llegit mai res. Tenim tan poques traduccions a l’anglès!

Vaig pujar als pisos 12 i 13. No hi havia ningú (a l’estiu hi ha poca activitat). I tot d’una vaig rememorar la meva última noveŀla de la saga, Ombres i flames, on hi ha un capítol titulat “Robarts”, que passa en aquesta biblioteca a mitjanit, i té un final amb molta acció. Ho vaig recordar mentre m’endinsava entre les fileres inacabables de prestatgeries, recorria passadissos mig amagats i em semblava sentir la respiració accelerada dels llibres, els quals sabien tan bé com jo què havia passat allí. Oh, com ho vaig reviure tot i no haver-ho viscut! És per mi tan real! Us en copio uns fragments, però em reservo les parts sucoses per quan llegiu la noveŀŀa. Tinc unes ganes que la llegiu!

L’Alison es va impressionar en veure aquella escala immensa, tota de ciment gris, que anava fins al capdamunt de l’edifici. Hi havia poca llum i un silenci dens.
. . .
Van arribar fins al pis nou, esbufegant perquè a Robarts els sostres de cada planta són molt amunt i aquella pujada havia estat com d’uns setze pisos, i es van asseure als esglaons per recuperar-se. Poc després reprengueren l’ascensió, només sentint el so de les seves passes sobre el ciment. De tant en tant miraven avall abocades a la barana massa baixa de l’escala: l’amplitud i profunditat d’aquell buit imposava.
. . .
En arribar al pis tretze es quedaren palplantades davant de la porta, ben quietes, amarades d’un silenci que els feia sentir els batecs del cor. L’Anna va respirar profundament, amb una mà al pom, i aleshores el girà a poc a poc i començà a obrir, empenyent amb força perquè la porta pesava un munt. Van sortir a un passadís que s’allargava a cada costat: estret, pintat de groc, amb portes de diminuts despatxos a una banda; al davant tenien set esglaons que pujaven flanquejats d’unes parets de pedra. Els pujaren de puntetes i van anar a parar a un lloc on s’estenien fileres i fileres de prestatgeries de metall groc i atapeïdes de llibres; grossos pilars de pedra s’aixecaven aquí i allà. A aquella hora de la nit la iŀŀuminació era molt deficient i en els passadissos entre les prestatgeries dominava la foscor.

. . .
Poc després havien arribat a l’altra banda on van caminar per l’espai entre les fileres de prestatgeries i una paret, van tombar en una cantonada i es trobaren amb una sala de parets de vidre i plena de taules. L’Anna la mirà indecisa.
—Què passa? —xiuxiuejà l’Alison.
—Que a l’esquerra tenim les prestatgeries grogues, per tant ara hauríem d’haver anat a parar a la sala dels ascensors on hi ha l’escala que va al pis dotze.
—Com t’has pogut equivocar?
—Tothom es perd a Robarts, ja t’ho he dit. No hi ha manera d’orientar-se.

Deixaren endarrere aquella sala i passats uns minuts es van acabar les prestatgeries per donar pas a un espai sense llums, molt vast i amb columnes, taules i cadires. Sota la llum de la lluna que entrava per una gran finestra, el mobiliari i els grans pilars feien ombres que s’allargassaven per terra com tentacles. Més enllà es distingien d’altres prestatgeries.

—Hem d’anar fins a l’altre costat —indicà l’Anna.
—No. No sabem si hi ha algú per aquí.
—I què vols fer?
—Tornem a l’escala. Vull anar-me’n.
—Passem de quatre grapes i ningú ens veurà. Si un rocdurià es mou farà soroll amb les botes i podem córrer a l’escala.
—No, Anna. Pot sortir de darrere una columna —la cara ombrejada de l’Alison expressava molta por.
—Sobretot si ens sent xiuxiuejar. Vinga, n’hem passat de pitjors.

S’ajupí i, emparada pel mobiliari i la penombra, avançà amb mans i genolls cap als llibres, mentre evitava les columnes per si al darrere d’alguna s’hi amagava un rocdurià; l’Alison la seguia amb els ulls esbatanats. Es van aturar a escoltar quan la motxilla de l’Anna fregà sorollosament una cadira, però només se sentien la respiració enmig del silenci i les formes allargassades de les ombres. Van aconseguir arribar a l’altra banda sense contratemps i van continuar de quatre grapes fins a ficar-se d’esquitllentes entre dues prestatgeries.

—Aquestes són vermelles —va fer l’Anna fluixet—. No ho entenc, haurien de ser blaves.

Sense apressar-se, van resseguir la filera de prestatgeries vermelles, i es van trobar amb un seguit de saletes inesperades, fins que un gran espai més ben iŀluminat s’obrí a la dreta. L’Anna va treure el cap per la cantonada.