11 d’agost de 2019

Cada any escric un post l’onze d’agost (per mi una data assenyalada), que enguany coincideix, a més, amb el dia que normalment publico. I he estat a punt de parlar-vos de la profunda ferida moral que pateixo des de fa unes setmanes, però he recordat que alguns lectors habituals són de vacances (sense connectar-se) i no seria just que no se n’assabentessin.

Us parlaré de la meva feina, o no-feina, perquè sé que alguns espereu saber què passa amb aquest tema.

D’una banda, com sabeu, el sindicat i jo vam obrir una queixa formal a la universitat, amb advocats, reunions molt pesades i tota la pesca, per no haver-me renovat el contracte (l’he de renovar cada tres anys) i sense cap explicació que justifiqui no haver-lo renovat. Tot això segueix el seu curs, que continuarà durant cap a un any i ja veurem com acaba.

També hi havia la possibilitat de tenir alguns cursos, amb un contracte precari de vuit mesos i menys sou per curs, a partir del setembre. Doncs tot plegat embolica que fa fort. Aquest agost m’han ofert ensenyar el curs de cultura catalana, de la primera semana de setembre a la primera de desembre, que ningú més que jo pot fer. Després s’hi han afegit dos cursos de llengua castellana. I aquí s’atura tot. Normalment ensenyo sis cursos (quatre sencers i dos mitjos). Ara, amb el que m’han ofert i cobrant menys per curs que abans, només m’arriba per pagar el lloguer (just, just, molt just) fins al maig. És a dir, sense menjar res, ni pagar l’internet ni el telèfon, ni el transport, ni tantes altres coses, como ara enviar diners a Catalunya a un familiar que no pot passar sense. Però hi ha més.

El curs de català gairebé no té estudiants matriculats (es necessiten 15 estudiants per obrir un curs). Tampoc en té el curs de literatura que sempre feia, i és la primera raó per la qual segurament no me l’han ofert, però no l’única perquè els altres cursos de literatura dels altres professors tampoc tenen quasi estudiants i, per tant, encara que el meu estigués ple, se’l quedaria un professor amb més pes que jo. El curs de teatre també està gairebé buit, i el de literatura i cinema, i els de llengua arriben ben justos al mínim del nombre d’estudiants requerits per obrir el curs.

Per fer una comparació: els altres anys a principis d’agost hi ha uns 30 estudiants matriculats de cultura catalana, però enguany n’hi ha vuit. Així tots els cursos que no són de llengua.

Què ha passat? Doncs, per començar, que estem pagant per la vaga de fa més d’un any. Ben pocs joves volen estudiar a la meva universitat perquè tenen por d’una altra vaga (la universitat és famosa per tenir una vaga cada 3 o 4 anys i l’última va ser espantosa). Ja l’any passat hi va haver una gran disminució d’estudiants, però ara és molt pitjor. I el meu departament d’Estudis Hispanics és petit i es nota molt. Però hi ha més.

Els joves no volen entrar al programa d’hispàniques (o d’italià, portuguès, alemany…) perquè passats els primers dos anys amb cursos de llengua, tenen l’obligació d’agafar cursos de literatura. I qui vol estudiar literatura aquí avui en dia? Quatre gats. Només els departaments d’anglès i francès se salven, perquè tenen molta força (són les dues llengües del país).

I encara hi ha més, però us deixo tranquils. Tan sols afegir que de moment no em signen el contracte ni pels dos cursos de castellà —podrien voler-los els professors de més pes si no tenen res més per ensenyar. Suposo que ningú deurà estranyar-se si dic que no em puc concentrar ni en llegir un llibre. I els pulmons fets malbé no ajuden.

El dia 11, però, faré l’impossible per passar-ho minimament bé. Una abraçada!

La Shaudin fa molts anys