Trobada inesperada i d’altres coses que passen

Alguns ja sabeu que a les 4 de la matinada del divendres vaig anar a l’hospital, per una urticària horrorosa que em va agafar mentre dormia. Probablement, a més de l’estrès que pateixo des de fa massa i per diverses raons, la culpa és de les obres (destrucció) dels balcons en el meu edifici. No és només el soroll infernal dotze hores al dia, sinó també l’enorme quantitat de pols que es fa (molt fina, grisa i es fica pertot). Per bé que em van tapar la porta del balcó i les finestres del menjador amb fustes a l’exterior, i està tot tancat, aquesta pols entra per foradets minúsculs. També es fica per les finestres de les habitacions, malgrat obrir-se només quatre dits, tenir tela metàŀlica i estar tancades fins a la nit. És a tot arreu, sobre mobles, a terra, al damunt del paper o llibre que has deixat en algun lloc només fa mitja hora… I quan sóc al llit la mastego.

El dijous vaig treure la pols d’on podia i com podia. I aquella matinada cap a urgències amb urticària? Hi ha d’haver una connexió.

He acabat prenent antihistamínics, perquè anit em vaig posar pitjor: vermella com una llagosta, la pell inflada i una picor incontrolable per tot el cos i cara.  M’ha millorat força. Però la pols no se n’anirà (n’hi ha per tres anys), ni tampoc l’estrès (encara no sé si tindré feina i un sostre).

Vaig sortir de l’hospital a les 11 del matí, però no m’havia vist cap metge fins a les 10. Cinc hores d’espera i gratant-me com boja. Primer a la sala gran, després en un passadís ple de lliteres, finalment en una altra sala. I a urgències gairebé no hi havia pacients! El metge (només un?!), segons ens van dir, havia hagut d’atendre una situació d’urgència i tardaria. I va tardar les cinc hores que vaig esperar, però hi havia gent que feia hores que esperava quan jo vaig arribar.

Tot s’ha deteriorat. Quan el meu fill va néixer, l’atenció mèdica era boníssima. Si anaves a urgències, t’atenien immediatament, a tots els hospitals. Mentre el nen va ser petit, vaig haver d’anar amb ell moltes vegades a l’hospital, quasi sempre per mal d’orella, i tot era ràpid i eficient. Però en anar-se fent gran, tot canvià: cada cop les esperes més llargues, incompetència del personal administratiu i sensació general de deixadesa. Gràcies a les retallades i més retallades. Sobretot amb governs conservadors, com el que tenim actualment a la província d’Ontario. La sanitat i l’educació depenen del govern provincial i són just les coses que més els agrada retallar als governs conservadors. El d’ara és un bèstia —pel que ja ha fet, i pel que ens espera!

Mentre era a la sala gran de l’hospital, va entrar una dona d’uns 55 anys que es va estirar sobre unes cadires (el lloc era quasi buit). Fins que una infermera al taulell la va cridar.

—Per què és aquí?
—Ah, no ho sé, no ho sé…
—No es troba bé?
—Estic molt cansada. Molt, molt cansada.
—Però no pot venir a urgències només perquè està cansada.
—Necessito un llit. Estic tan cansada, tan, tan cansada.

Va resultar ser una dona sense sostre. La infermera li va dir que la posaria en un llit, i que se n’havia d’anar a les 8 del matí. Era força inusual el que va fer la infermera, però la dona feia patir amb aquell cansament profund que tenia i sense un miserable llit.

Quan després em van fer esperar al passadís, les lliteres que hi havia eren plenes de gent sense sostre, tret d’un convicte acompanyat de la policia (sempre se’n veuen a urgències). Algun més que malalt estava begut, d’altres tenien coses que no semblaven ser gens clares. Potser el que tots volien era un llit.

I en anar a l’última sala, sorpresa!

Sí, m’hi vaig trobar dos amics, una parella que conec des de fa força anys, tot i que feia molt temps que no ens havíem vist, per raons de la meva salut i sobretot la d’ella. Aquesta amiga és una escriptora, prou coneguda al Canadà, i qui em va traduir la noveŀla Més enllà del somni a l’anglès (no caldria dir, doncs, que sap català; el seu marit també). Malauradament, ella ha tingut molts problemes de salut durant anys i va perdre la vista quasi del tot, per això no va arribar a traduir Perduts a l’altre món. Bé, doncs ens vàrem passar hores xerrant a l’hospital mentre esperàvem el metge. Ves quines coses passen.

La setmana que ve us explicaré el daltabaix moral que vaig tenir.