Aventura a l’oceà

Avui no us parlaré de les coses que em passen, ni de l’ombra allargassada d’Espanya a la meva universitat i al Canadà. Tampoc de l’angoixa i fúria que sento en llegir les notícies sobre els atacs d’Espanya a Catalunya. Avui em cal fugir, per una estoneta, a l’altre món.

Darrerament he tingut força missatges de gent que em diu que té ganes de llegir les últimes noveŀles de la saga. Doncs aquí teniu tots un fragment inèdit de Les urpes del drac, amb en Tam i un noi que es diu Nol, a l’Oceà dels Monstres. Espero que us agradi!

En Tam té una calor espantosa de la caminada per les roques. Examina la petita llacuna, fonda però no gaire més gran que una bassa. L’aigua és cristaŀlina i pot veure que allí no hi ha monstres, ni n’hi cabria cap. Entra a l’aigua i es capbussa fins al fons. Quan treu el cap es llepa els llavis i nota amb satisfacció el gust de sal. Està de cara al penya-segat i el sobta veure allí al davant l’entrada grandiosa d’una cova —ni se li va ocórrer mirar cap allà quan anava a la llacuna—. De seguida una sensació d’amenaça el neguiteja.

—Nol, què és aquesta cova?

—No res. La vaig explorar i és molt gran, però no hi ha res ni va enlloc. Què et penses, què hi ha monstres? Ha, ha, ha!

Tot just ho ha dit que de l’oceà s’aixeca un broll que cau amb força sobre la llacuna. Els nois, desconcertats, s’aparten els cabells de la cara i es treuen l’aigua dels ulls. I llavors se sent una remor profunda i per un instant tot trontolla.

—Què passa, Nol?

—No ho sé pas…

I aleshores veuen un cap desmesurat al capdavall d’un cos serpentí. Es queden paralitzats un instant, i tot d’un plegat criden alhora:

—Ahhhh! Una serp gegant!

Surten de l’aigua, caminen enrere i cauen asseguts a la sorra; el cap és allí mateix, sobre d’ells. I és quan s’adonen que no és una serp sinó un animal descomunal que ha sorgit de l’oceà: un monstre amb quatre potes, una aleta a cada banda del cos i un coll llarguíssim. És just davant de la platja per la banda de ponent on el sol comença a davallar cap a les aigües. Els dos noiets, aterrits, s’arrapen l’un a l’altre mentre aquell cap, amb uns ulls com plats, segueix tots els seus moviments. Reculen asseguts, fins que l’animal alça el cap i ells aconsegueixen dreçar-se i córrer vers el barranc amb les roques, però l’animal surt del tot de l’aigua, fa dues passes que fan trepidar la platja i el seu cos impedeix l’accés a la fondalada. Canvien de direcció i corren cap a la cova —potser hi haurà on amagar-se—, i el primer que veuen en entrar-hi són tres ous immensos.

—Aquí no, Nol! Hi té els ous, fora, fora!

Surten disparats pel costat de llevant, just quan aquell coll inacabable es fica a la cova i el cap examina els ous. La platja en aquella banda és petita i s’acaba al peu de l’espadat. Estan atrapats! L’animal treu el cap de la cova, i torna a examinar els nois. A en Tam l’esgarrifa aquella boca enorme on es veuen moltes dents. Quan decidirà clavar-los queixalada?

—Fiquem-nos a l’oceà, Tam! Anem fins a l’illot.

—Ets boig! Aquestes aigües són fondes, no ho veus? Qui sap què hi ha a sota.

—Se’ns menjarà! A l’illot estarem bé! —en Nol té el pànic dibuixat a la cara.

—No! Ens atraparà o alguna cosa se’ns menjara pel camí! — i l’agafa del braç.

El cap del monstre se’ls acosta més i en Nol es desfà d’en Tam d’una estrebada, es fica a l’aigua i neda embogit. La llum ha minvat i l’oceà s’arrossega davant seu tot fosc, paorós, un malson de monstres que travessen la ment d’en Tam. Però ha d’aturar en Nol. Entra a l’oceà i de seguida deixa de tocar el fons. Neda amb força, intentant no pensar en els monstres que hi pot haver a sota, i aconsegueix atrapar en Nol encara prop de la platja. L’agafa pels cabells i li dóna una bufetada per fer-lo reaccionar.

—Ara sortirem de l’oceà! M’has sentit!

En Nol assenyala l’illot.

—No, Nol. De cap manera nedarem fins a allí!

En Tam lliga la corretja que duu entortolligada a la cintura, amb la d’en Nol, tan de pressa com pot; no li fa cap gràcia estar-se allí flotant però es vol assegurar que no es separaran. I comencen a moure’s cap a la platja. En Tam té els ulls clavats en aquella mena de drac que ara s’està amb el coll estirat amunt —el cap sembla diminut, allí a dalt—, i calcula que és molt més alt que el palau de La Bonica. Potser quan arribin a la platja no els veurà? Però com aniran fins al barranc si l’animal no es mou d’allí? Sigui com sigui han de sortir de l’oceà. En Tam s’estima més provar de despistar el drac en terra ferma que no pas estar-se dins d’aquelles aigües tenebroses, inconegudes i molt perilloses. Li sembla que en qualsevol moment alguna cosa l’atraparà, el mossegarà, el devorarà. Neda tan de pressa com pot. I aleshores té un gran ensurt, no perquè res l’hagi atrapat, sinó perquè una gran onada els colga i empeny avall. I a penes han tret el cap que l’onada en retirada els arrossega un tros endins de l’oceà. Què deu haver estat aquella onada sobtada? Tot estossegant de tanta aigua que s’han empassat, els nois es giren en direcció a l’illot i es queden amb l’alè suspès.

De les aigües davant de l’illot van sortint uns peixos, grossos com un home, de colors molt llampants, i amb ales! Resulta tan espectacular veure’ls aletejar iŀluminats per la llum de l’ocàs, que els noiets fins i tot s’obliden un moment d’on són ficats i del drac que els espera. Els peixos s’enlairen força, i tanmateix, no sembla que puguin avançar gaire perquè de seguida es capbussen. Però tornen a sortir i aletegen desesperats. Com si fugissin, pensa en Tam. I abans que pugui digerir el que ha pensat, se li gelen les sangs. Un cos immens, un altre peix però de dimensions absolutament gegantines —la cua, el cos, l’aleta dorsal i la boca monstruosa—, surt impetuós fora de l’aigua, s’eleva un bon tros i atrapa un dels peixos voladors que s’empassa com si fos una nou. Es queda un moment aturat molt amunt, tot horitzontal, fa una contorsió i torna a l’aigua. I aleshores es forma una gran onada. La seva escomesa enfonsa els nois dins l’abisme i, altre cop, en retrocedir, els arrossega oceà endins. Ara són lluny de la platja, en unes aigües fredes, a mig camí de l’illot. “Controla la por”, li havia dit en Tajun feia molt temps, però el pànic envaiex en Tam, el tenalla, l’ofusca.

—Què podem fer, Nol?

—I si provem d’ofegar-nos i així no veurem qui se’ns menja?

En Tam ho considera un moment. Es gira cap a l’illot i veu com es repeteix l’escena del peix gegantí fora de l’aigua per atrapar-ne un de volador. Aquesta vegada l’onada en retrocés els durà fins a aquell monstre!

Quant a Shaudin Melgar-Foraster

University professor and writer
Aquesta entrada s'ha publicat en Interferència (saga), Les urpes del drac, Llibres juvenils en català i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Aventura a l’oceà

  1. Marta Valls ha dit:

    Caram. Quasi fa por aquest capítol!. Molt interessant i amb ganes de seguir llegint.

    Moltes gràcies Shaudin
    Una abraçada molt forta!

    Marta Valls

  2. Maria ha dit:

    Gracias por compartir un momento tan alarmante.
    Una abraçada

  3. Josep Menorquí ha dit:

    Amb un petit tros com aquest de ben segur hauràs creat interès per aconseguir llegir com segueix l’aventura d’aquest parell d’amics, jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj 😉
    Espero que finalment trobis alguna editorial que t’ho publiquin.
    Besades polida guerrera 😘😘👍 i no et rendeixis.

  4. Anna M Villalonga ha dit:

    Aiiix! Quins nervis!!! M’agrada molt, Potato

  5. Juli Miquel ha dit:

    Fa por, és interessant. Tinc ganes de llegir els dos llibres quan te’ls publiquin. Abans rellegiré els dos que tinc. Una abraçada 🙂 🙂

  6. Fina Boher ha dit:

    Intrigant i interessant, Shaudin.

  7. ROSA NEBOT:
    No sé si el Word press em deixarà publicar el comentari…
    Aquest fragment que ens envies de la teva novel·la és molt bo, m’encanta, com tota la saga; ja ho saps. La veritat és que m’agafen ganes de rellegir-la tota!
    Petons, Shaudin.

  8. Estimats Marta, María, Josep, Anna Maria, Juli, Fina i Rosa,
    Estic molt contenta amb els vostres comentaris, perquè sembla que us ha agradat aquest fragment. I no hi ha res que desitgi més un escriptor: que el llegeixin i que agradi.
    Això no és més que una petiteta part de “Les urpes del drac”, perquè d’aventures n’hi ha moltes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.