Catàbasi, descens al món dels morts

Demà hi ha eleccions, però com que ja vaig votar al consulat el dimecres, i no tinc ganes de parlar de res relacionat amb Espanya, i de Catalunya no us puc dir res que no sapigueu i, a més, m’ofego de tantes notícies com m’empasso cada cop que tinc una estoneta lliure, i també per raons d’una òpera, avui faré una καταβασις i me n’aniré al món dels morts.

Hi penso molt, en el món dels morts, d’ençà que vaig acabar la saga de la Interferència. De fet, durant quasi tota la creació de la quarta noveŀla, Ombres i flames, perquè en apropar-me al final de la saga em va passar igual que abans de començar-la: vaig tenir un somni. En aquest no hi havia una vall amb guerrers (veure aquí), sinó que un personatge de la saga anava al món dels morts a cercar algú. I aquest somni, contrariament al d’abans de la saga, no es va repetir, no mentre dormia, però sí donava voltes al meu cap moltes vegades.

Tinc la configuració de la noveŀla, una seqüela de la saga de la Interferència, al cap. Sé què hi passa, per què passa i per què voldria escriure una seqüela, que seria una noveŀla per a grans, però també sé que mai no l’escriuré. És una noveŀla complexa i jo estic molt fotuda de salut, no tinc esma per a res. I sols tindria sentit escriure-la si moltíssima gent conegués bé la saga sencera. A més, la no-publicació de les dues últimes noveŀles ha fet que, per qüestions cronològiques, no resultaria l’anada al país dels morts.

Però no em direu que no és un tema interessant. Malgrat que s’ha emprat força (anar al món dels morts), encara poden sortir mil històries amb aquest tema. Històries orals, escrites, filmades o musicades. Com l’òpera que sentia a la CBC de la ràdio aquesta tarda mentre treballava, L’Orfeo de Monteverdi, i que m’ha inspirat a escriure sobre això. Una òpera antiquíssima, de l’any 1607, una de les tres primeres òperes mai creades. I a sota us poso un vídeo amb una representació magnífica de L’Orfeo per Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya.

Tothom sap, si fa no fa, la història d’Orfeu, per tan no cal que l’expliqui i només diré que es remonta molt més enrere que l’antiga Grècia, i que ha arribat fins als nostres dies en diverses versions, com ara L’Orfeu negre. Però no és només Orfeu que va al món dels morts, perquè s’ha de recordar Dante (de segur que ja el teníeu al cap), Enees i, en certa manera, Odisseu; també Odin de la mitologia escandinava o Yudhishthira de l’èpica hindu, i un munt d’altres personatges que ara no em venen al cap.

La meva història que surt de la saga, però, es quedarà dins meu.